Clam pel demà

Falsa era la nit de l'orfe, com fals era el dia del pudent.

D'Esglaó en esglaó, de cova en cova, de part en part,

la melangia s'abocava arreu com un doll de sang calenta,

no gens efímera ni controlable, però amb aquell encís crepuscular

de les dèries somortes dessota el coixí.

Digue'm que l'escorça de l'arbre elegant no es rovella,

digue'm que la pansida flor no udola en va el seu dolor,

digue'm que el nostre desig romandrà etern dalt de l'espadat;

acarona la foguera dels somnis, crema-t'hi les puntes dels dits,

car brandant l'estandard de la desfeta, hauràs vençut.

Despulla l'infinit, excelsa allò que és barroer, purifica els sentits.