El no poema

A la teva folla mà un ganivet esmolat per la fúria dels déus menors,

dins del teu foradat ventre, la dispersió de mil-i-una emocions contingudes, solcant pels budells,

al teu esguard, tota la gosadia de cent cavalls negres galopant enfurismats vers l'estimball;

i de sobte, la blanca llum, que t'il.lumina, que t'irradia, que et purifica, que t'apaivaga.

Noranta-nou desitjos es sacsegen entre els teus malucs, el delit primaveral et crema per dins.

La isolada palmera fronterera t'assenyala el camí amb llur esprimatxada ombra; la sorra calenta sota els teus peus nus.

I en la distància, en el crepuscular horitzó, el genet de la mitja lluna, somriu als teus dimonis, els convida a l'embat.

La fletxa que et travessa no et deixa cap ferida, cap rastre; cent tentacles verdosos et sotgen des del rebedor, et tenallen, t'engoleixen.

El rellotge de l'eternitat s'esclafa contra el teu pit i les hores cauen mortes al terra curull de notes musicals rebel.lades.