Cançó de mort per a un cadàver

El constant bategar de la lluna preclara el deixondí.

La màquina del temps restava aturada des de molt temps ençà,

però ell encara hi era a dins.

La lluminosa lluna li somrigué i ell li picà l'ullet.

No temia la solitud, ni la pobresa, ni la marginació,

l'única cosa que l'atemoria era l'oblit.

L'Oblit del què, del quan, del com i del per què,

I per això, al fosquejar el dia, maldava per recordar-ho,

per no oblidar-ho.

Talment com els ocells no obliden llurs períodes migratoris,

així com un peix no s'oblida de nadar, o una serp de cascabell

no s'oblida de fer dringar la cua.

I al tercer dia del mes, el moribund empalat dalt del turó,

el fità severament, llavors ell sapigué amb certesa,

que mai se n'oblidaria.