FRANQUISME SOCIOLÒGIC. VIURE I MALVIURE AL PAÍS VALENCIÀ.
L'altre dia, gràcies a un treball personal sobre la Guerra Civil a l'imperi castellà que duc entre mans (i que ja se'm fa costera amunt), hi topí casualment amb un article de la Viquipèdia que em deixà corglaçat, de tan fidel i descarnat com fa el retrat la societat actual. A hores d'ara, aquest article esdevé gairebé imprescindible per analitzar la corrent de fons que arrossega actualment el comportament de gran part de valencians i castellans, presoners d'una anquilosada mentalitat retrògrada i d'un dèficit democràtic sorprenentment elevat.
De fet, aquesta mancança democràtica s'evidencia, malauradament, en els discursos de molta gent, molta més de la que pensem i moltíssima més del que desitjaríem. Gent amb la qual hi toca conviure dia a dia al nostre país, el maltractat País Valencià, sota les contínues befes i humiliacions que ens infligeixen als que no pensem com ells. Gent que, com no hi tenen a mà un català del Principat, ens agafa a nosaltres, els catalanoparlants valencians, com a diana i blanc perfecte per desfogar els seus deliris anticatalanistes, antiesquerrans i també, ¿per què no reconèixer-ho?, antidemòcrates.
L'article de Viquipèdia en qüestió es diu "Franquisme Sociològic" i l'adjunte ací, al final, amb l'enllaç web corresponent. Voldria dedicar-lo en especial i molt 'afectuosament' a aquells 'apolítics' que de tant en tant ens espeten a la cara: "És que tots els polítics són igual". "És que la corrupció de la dreta és normal". "És que l'esquerra només fa que dividir...."
I això ho diuen els 'apolítics' -¿per què no dir també 'asexuals'?- que s'autodenominen 'ciutadans del món' i que cada cop esdevenen uns valencians més acomplexats. Valencians que cada cop se senten menys valencians, i cada cop més castellans. Unes criatures celestials que s'autodefineixen 'solidàries' i 'cosmopolites', que fan ulls cecs als nacionalismes i a la degradació política, però que, veges per on, la majoria sempre acaba votant al Partit Popular, un partit polític imputat en més de cent de casos de corrupció, i això només al País Valencià. ¡¿¿Per què serà??!
Si per ells la corrupció és tan 'normal', si conviuen amb ella sense escarafalls, si li donen el vist i plau de la conformitat, la submissió o la resignació, ¿no en seran còmplices morals també d'aquesta mateixa corrupció, pel fet d'atorgar-li una excessiva aura de 'normalitat' a un delicte i a una xacra política tan greu, hipòcrita i demencial?
Però això no és el pitjor. De tant en tant encara hi topes amb algun desaprensiu -comprensiu amb la corrupció de dreta i sublevat per la corrupció d'esquerra- que diu que la culpa de tot la té la política i la democràcia, que això amb la dictadura no passava i que caldria reinstaurar-la de nou, per acabar amb el desgavell econòmic actual.
Quan escolte aquestes barbaritats, no puc més que fer-me creus. ¡¿On anirem a parar?! I aquestes paraules no provenen d'un vell cacic d'un poble extremeny, nostàlgic de l'antic règim franquista, no. Me les diu un jove suecà nascut quatre anys després de morir Franco, que ha viscut tota la seua vida en democràcia. M'ho diu ell i m'ho diuen altres, joves, mitjans i vells, del meu voltant. Ho diuen molts valencians en veu alta, us ho puc ben assegurar. Comentaris feixistes i ultradretans que te'ls amollen sense més a la cara, com qui parla del temps o del retard que porta el tren. No s'adonen, ni tan sols, de les greus connotacions que arrossega el seu discurs, d'un rerefons tan extrem i violent.
Si algú invoqués la resurrecció de Hitler per exterminar els jueus de la Terra i acabar amb el problema actual d'Israel i Palestina, sonaria una mica radical, ¿no? Per no dir genocida i criminal. Tant l'extermini semita i com l'antisemita, és clar. Doncs igual de fort és el que reclamen, sense remordiments, aquells valencians i castellans invocadors de la dictadura franquista. Una dictadura imperialista, nacionalista castellana, catolicista i totalitària que s'imposà al nostre país a base d'enfrontar amb armes germans contra germans i que perdurà quaranta anys a costa de matar desenes de milers de ciutadans en una terrible repressió política, programada i executada a sang freda pels feixistes vencedors en acabar la guerra.
Aquell que, malgrat això, continue defensant a ultrança la dictadura de Franco i la pose com a exemple de virtuts contra la corrupció política actual, caldria recordar-li que en temps de Franco existia també la mateixa corrupció, o més, que ara. No només s'embutxacava Franco els diners públics dels ciutadans, no. Hi havia multitud de faccions, anomenades 'famílies franquistes', que regentaven Castella donant-hi suport al dictador, i també aquestes clavaren mà de tots els cabals públics que pogueren, com si fos un pou sense fons.
En aquella època hi havia el mateix abús de poder que ara, el mateix que fan servir els polítics que hi governen en l'actualitat, justament del Partit Popular, un partit fundat -val a dir- per Don Manuel Fraga Iribarne, que si no recorde malament fou durant anys un ministre de la dictadura franquista. ¿O és que ho havíem oblidat?
La diferencia rau en què abans tota la merda s'enterrava al fons del pantà i actualment, en canvi, algun que altre cagalló surt a la superfície del llac i empesta l'opinió pública. Com la punteta d'un iceberg, vaja. Només la punteta, ¡compte! Mai no ens deixaran veure tota la muntanya.... d'excrements.
¡Doncs clar que en temps de Franco hi havia corrupció! El que no havia era una oposició política àmplia i diversificada -i de cap manera bipartidista, com alguns s'aferren a conservar- que pogués investigar la corrupció feixista. Ni tampoc hi havia jutjats imparcials. Ni mitjans d'informació lliures i independents per comunicar els escàndols al ciutadà. Tot passava pel sedàs de la censura i tota informació esdevenia propaganda de la dictadura. Més o menys com era Canal 9 -que en glòria hi siga- abans que els mateixos polítics del PP, que havien exprimit durant anys la gallina dels ous d'or, acabassen per matar-la i esquarterar-la, quedant-se sense ous i sense gallina.
Un altre argument -i ja en van tres- per a aquells que, sense atendre a raons, sospiren encara per la 'idíl·lica' dictadura franquista, serà el darrer i més trist que donaré. Si en temps de Franco, malgrat l'obscurantisme en la gestió de l'Estat, algú descobria els tripijocs de la jerarquia governant, tampoc no li deixaven la mínima opció de protestar o d'informar als ciutadans. L'aparell repressor del franquisme esdevenia tan brutal que, a aquell que s'atrevia alçar la veu contra el règim, la maquinària policial o militar se li llençava a sobre i el feia callar d'immediat, a base d'amenaces, de puntades a l'estómac o als genitals, de colps de puny, de tortures, de presó o, en els casos més sagnants, d'execució i 'desaparició' en la cuneta d'una carretera, colgat sota metre i mig de terra. I ningú no et podia reclamar. ¡Què va! Si no, acabava al teu costat, encara més soterrat.
Si torneu a sentir parlar contra la política en general i contra la democràcia en particular, com si fossen la causa de tots els mals, doneu-li aquesta humil narració al vostre interlocutor i proveu d'esbrinar entre tots dos si l'alternativa feixista que proposa a la democràcia hi fa o no feredat....
Sueca, 28-8-2014. 30-8-2014.
Joanjo Aguar Matoses.
(Últims retocs: 2-9-2014)
VIQUIPÈDIA: FRANQUISME SOCIOLÒGIC.
http://es.wikipedia.org/wiki/Franquismo_sociol%C3%B3gico
http://ca.wikipedia.org/wiki/Franquisme_sociol%C3%B2gic