Parlar malament dels altres

IMPORTANT

PARLAR MAL DELS ALTRES

A mi m’agradaria saber per què moltes, moltes, xiques (i també molts xics), quan tenen un problema amb una persona, per què conten el seu problema a tot arreu, a totes les persones que estan al seu voltant, quasi sempre exagerant, tergiversant o deformant la realitat fins a dimensions insospitades (quasi irreals); o, com a mínim, descrivint eixa realitat d’una manera molt parcial i interessada (per a elles); i, sovint, difamant i posant en desavantatge a eixa persona amb qui tenen el problema.
I per què, en canvi, per estrany que parega, mai no parlen del seu problema amb eixa persona (que, justament, és la principal implicada, i la que més pot fer per a solucionar eixe problema).
Li conten el seu problema a tothom, excepte a la persona que està més involucrada en el cas, i que és la primera amb la qual s’hauria de parlar, perquè és la que té una incidència més directa amb el problema que s’està tractant.
Si no parlen amb el principal implicat, amb la persona que té més relació amb eixe problema, mai no aconseguiran solucionar res de manera plena i satisfactòria. I tot serà un fangar, o, pitjor encara, un merder (amb la merda empastrada per tots els llocs, fins el més xicotet racó).
Jo, quan tinc un problema amb una persona, el primer que faig (o, com a mínim, el primer que intente) és anar a parlar directament amb eixa persona, i intentar aclarir amb ella les coses que em preocupen. I no vaig difamant pertot arreu a eixa persona, ni fent escoltets amb totes les altres persones dels voltants, excepte amb la persona implicada. Jo no la deixe de banda. Al contrari, vaig directament cap a ella i li expose el meu problema.

Jo no sé per què moltes xiques, i molts xics, (en definitiva, moltes persones), fan això de difamar als altres.
¿Potser perquè són unes hipòcrites?
¿Potser perquè són tan rancoroses que volen fer-li a la persona el màxim de mal possible (per a venjar-se)?
¿Potser perquè són perverses?
¿Potser perquè són unes sàdiques, i experimenten un plaer immens fent mal als altres, i veient-los patir? (Es veu que els encanta parlar mal de la gent, i que frueixen barbaritats amb això. No sé per què).
¿O també potser perquè són unes covards, perquè no s’atreveixen a parlar amb les persones directament, cara a cara, amb seriositat i amb franquesa; perquè no tenen prou de valor com per a parlar obertament a la gent, expressant la seua pròpia opinió, sense por, i sense repars?

Potser siga per això. O pot ser que no.

Però jo, per la meua banda, també tinc por de pensar que totes les xiques, i tots els xics, que totes les persones, fan això.
Tinc por de pensar que a totes les persones els agrada difamar als altres.
Perquè sé que no és veritat.
Estic segur que no totes les xiques, ni tots els xics, que no totes les persones, fan el mateix, ni que tothom actua així.
El que passa és que també és veritat que, això de parlar mal dels altres, sí que està molt estés i generalitzat pertot arreu. I, a més, també està molt arrelat, en cada persona individual i en tota la societat, des dels més jóvens als més majors. I tot açò fa que siga molt difícil d’erradicar o, com a mínim, de lluitar contra això. (Per no dir que és impossible).

Però, ¿per què és tant preocupant això de parlar mal de la gent? ¿No hauries de tindre igual de l’opinió que els altres tinguen de tu? ¿No viuries més lliure i més tranquil sense pensar en tot això?

En teoria sí. I això és el que vull fer. Però és que, quan una persona està parlant malament i difamant a una altra, li està fent molt de mal (encara que no ho parega), perquè resulta que, amb la seua xerrameca, està alterant i condicionant la concepció que tenen les altres persones respecte de la persona difamada. I açò, lògicament, també afecta molt negativament la relació que puguen tindre, en el futur, eixes persones amb la persona difamada. Perquè la concepció que tinguen d’ella afectarà i condicionarà molt negativament el comportament d’elles respecte d’eixa persona.
I, tot això, sense haver-li deixat, a la persona difamada, l’oportunitat de defendre’s. Sense haver parlat amb ella sobre el cas. Sense haver escoltat la seua versió. Sense haver-li demanat la seua la seua opinió al respecte. Sense haver-la tingut en compte en cap moment.
En resum: Sense haver intentat contrastar tota la informació, confrontant tots els punts de vista que es troben en el cas (el punt de vista del difamador, el del difamat i el dels testigs). I açò no és molt objectiu, ni periodístic. Ni equitatiu. Ni just.

Per culpa de la maleïda xerrameca i de les maleïdes difamacions, eixa persona ja no podrà arribar a tindre una relació normal amb les altres persones, per molt que ho intente.
I açò és trist. Molt trist.

¡Ah! També s’ha de tindre en compte una cosa molt important:
((((    El difamador no té prou amb parlar mal d’una sola persona, i ja està. ¡Què va! ¡Això és molt poc per a ell! El difamador, el que vol és parlar mal del major nombre de persones possible.
I això és el que fa.   
/////////////
Normalment, el difamador no es contenta mai amb parlar mal d’una sola persona, i ja està. ¡Què va! El difamador el que intenta sempre és fer la màxima quantitat de mal possible. I, per això, parlarà mal del major nombre de persones possible.     ))))

El difamador, ara, està parlant mal de la persona A a les persones B, C i D.
Però, després, estarà parlant mal de la persona B a A, C, E i F.
I després parlarà mal de les persones C i F a A, B, E, G i K.
Però és que, després, parlarà mal de la persona K a L, M, D, C, A, B, G..., etcètera, etcètera, etcètera.
I, així, fins l’infinit...

O, si es vol posar un cas més proper, ací en va un:

El difamador, ara mateix, està parlant malament del teu company, davant de tu.
I açò et sembla divertit i apassionant, i tu li segueixes la corrent i et fas còmplice de les seues difamacions. Perquè, és que és tan emocionant això de criticar a la gent! ¿Veritat?

Però és que, resulta que, al cap d’una estona, quan te’n hages anat, la truita pegarà la volta i et clavarà un ganivet per l’esquena. Perquè, aleshores, el que farà el difamador, serà posar-se a parlar malament de tu, davant del teu company.
¿I a què açò ara ja no et farà tanta gràcia, eh? ¿Veritat que no?
Doncs la mateixa gràcia li haurà fet abans al teu company.

Açò no se sol pensar quasi mai quan s’està escoltant a un difamador. I, justament, és una cosa que s’hauria de tindre molt en compte. (Perquè t’afecta a tu, personalment).

Normalment, el difamador no es contenta amb parlar mal d’una sola persona, i ja està. ¡Què va! El difamador, el que intenta sempre, és fer la màxima quantitat de mal possible, i, per això, parlarà mal del major nombre de persones possible.
_________________________
*   Objecte del difamador: Múltiple.
El difamador no es contenta amb parlar mal només d’una sola persona, sinó que sempre intenta ampliar el seu radi d’acció al màxim nombre de persones possibles.
_________________________

*  Les difamacions, l’únic que aconsegueixen és fer mala sang.  *

******************************************************************

Sé que, si publique tot açò, els difamadors se’m tiraran al coll, com gossos rabiossos, a mossegar-me la jugular.

Em dóna igual.

(Haig de fer-ho públic, de totes les maneres).

*       *       *       *
¡Ah! I que conste que l’autor d’aquest escrit no se salva de totes les crítiques que hi ha en ell.
Però això tampoc és raó per a què calle i no diga el que pensa.
Si li està dient les veritats als altres, també està dient-se-les a ell mateix.
I ell no se salva de la cremà.
Ell és igual com tots.
I, com tots, també acabarà en la foguera.

Sueca, 8 de juny del 2000.
Juanjo Aguar Matoses.