En defensa del sindicalisme

En els últims anys, estem assistint a una campanya que consisteix en dimonitzar als sindicats, conscients com són els qui la impulsen, que ara mateix, els sindicats són l'última barrera que existeix per a intentar salvar l'estat del benestar, l'últim obstacle entre els treballadors i l'insaciable capital.

Sens dubte que hi ha sindicalistes deshonests, corruptes, insolidaris i vagos, però també trobem a aquest tipus de gent entre metges, professors i actors, i no per açò es demana la desaparició dels hospitals, la demolició de les escoles o la prohibició del cinema.

Sóc sindicalista des de 1977. He passat per diversos organitzacions sindicals (l'anarquista CNT, i ara mateix en CC.OO). I encara que puga ser crític amb algunes de les actuacions i estructures del sindicalisme, açò no em serveix d'excusa per a tirar la tovallola, i esperar al fet que uns altres resolguen els problemes que com a societat tenim.

Ser i actuar com a sindicalista, marca una vida.

A mi, en concret, m'ha permès ajudar a molta gent, dins de les meues modestes possibilitats.

Enfront del que ens ensenyen i veiem cada dia, he après a valorar la generositat, la justícia, la igualtat i la solidaritat entre les persones.

Mai va ser fàcil ser sindicalista. Ací a l'imperi castellà (i ara mateix en multitud de països), hi va haver un temps en què ser sindicalista li ha costat la llibertat i la vida a molta gent, pel simple fet de lluitar per uns drets que avui tots gaudeixen com alguna cosa normal, que molts semblen ignorar com es van aconseguir, i que tampoc semblen ser conscients que es poden perdre.

I sense posar-se tan grandiloqüent, a mi m'ha passat (i supose que també a uns altres), haver hagut de resistir pressions per rebutjar oferiments d'abandonar l'activitat sindical, amb la promesa de "progressar" en l'escala laboral i social.

He de confessar que en la majoria de les vegades, la labor diària que els sindicalistes realitzem en el sindicat, en els centres de treball, en el carrer o en les taules de negociació, és una tasca silenciosa, sacrificada, i que no solament resulta ser desconeguda o ignorada, quan no ofesa o menyspreada per els qui en teoria són els seus beneficiaris, sinó que a més, sol ser perseguida en molts àmbits empresarials, que voldrien veure's lliures d'aquests personatges obstinats a defensar drets adquirits i tractar d'impedir que es cometen abusos.

Dol veure que molta gent (sobretot en les noves generacions), ha oblidat (alguns fins i tot negat), la lluita que ha aconseguit que es visca en llibertat. Però el pitjor és que hi ha qui creu que eixa llibertat ve regalada del cel, i per açò incomoda que alguns els fem sentir-se obligats a defensar allò aconseguit, per a poder seguir gaudint-ho i que a passos engegantits s'està perdent, precisament per eixa actitud.

Molts pensen (i així ho diuen i manifesten) que els sindicalistes manipulem, enganyem, ocultem informació, que no volem treballar.... però encara que així fóra (que no ho és), també m'agradaria que es manifestaren amb la mateixa llibertat, fermesa i rotunditat sobre els qui congelen o baixen salaris, no paguen hores extraordinàries, apliquen Ere's, canvien les condicions de treball, s'auto assignen indemnitzacions milionàries, no cotitzen pels seus treballadors...

Perquè pensant una miqueta, se m'ocorren una sèrie de qüestions sobre les quals caldria parar-se a meditar:

Quina classe de vida tindríem si tots els sindicalistes i persones que van sacrificar la seua vida, els seus treballs o la seua comoditat per a lluitar pels drets que ara gaudim, no ho hagueren fet?

De debò creiem que amb actituds del tipus “aquest no és el meu tema”, “que es pringue el del costat, que a mi em ve malament”, “a mi ningú m'obliga a fer gens”, “aquests només es mouen per benefici propi” ..... hi hauria hagut algun avanç social, tindríem vacances, una seguretat social, protecció per desocupació, pensions públiques o alguna cosa que sembla tan simple com un entorn i condicions de treball adequats?

Avui més que mai necessitem del compromís de tots. Un compromís que no es limite a una concentració, un tancament, una vaga, sinó que siga un compromís permanent amb la gent, de manera que entre tots puguem fer front als qui pensen que la vida no és més que una oportunitat de fer negoci. Trista vida aquella que sols té l'únic compromís d'intentar "millorar" un mateix al marge del que els ocórrega a la resta dels qui ens envolten, amb els qui convivim diàriament.

Tot en aquesta societat està encaminat a premiar l'egoisme, la covardia i l'anonimat, cosa que facilita la destrucció dels avanços socials durament aconseguits amb tanta sang, suor i llàgrimes, per a substituir-los per un criminal capitalisme que privatitza i mercantilitza fins i tot les vides, i està convertint eixos valuosos avanços en "terra cremada" de la qual només brolla desigualtat, pobresa, exclusió, racisme, elitisme, classisme, conservadorisme… valors d'una dreta que no dubta a pagar bé als traïdors.

Per descomptat, mentre siguen egoisme, covardia i anonimat, els qui guien l'actuació de la majoria, tot va a seguir retrocedint en favor d'una còmoda elit que ens parla de llibertat sempre que tingues diners per a exercir-la (llibertat de triar metge, col·legi, guarderia, de muntar un periòdic, de generar la teua pròpia pensió,...), ens parla de drets però els suprimeix perquè els considera privilegis, ens parla de solidaritat però impulsa la caritat perquè puguem anar al cel (supose), ens ven la flexibilitat i els ajustos com una panacea quan en realitat vol dir destrucció d'ocupació i desaparició de serveis públics, amb les dramàtiques conseqüències socials i personals que açò comporta.

I aconseguir que eixes fal·làcies siguen abraçades i assumides per la ciutadania, fins i tot amb alegria, passa ara mateix, entre altres coses, per destruir el sindicalisme, primer calumniant als seus activistes, i després dividint a la gent. I així és com els resultarà més fàcil aconseguir els seus propòsits. De tots nosaltres depèn no caure en el seu parany.

Els drets no els regalen (ni tan sols els exposats en la Declaració Universal). La dignitat no la regalen. S'ha de lluitar per conquistar-ho tot. Cada dia, cada hora, cada minut, en cada espai personal...…eixint de l'anonimat, no amagant-se en la por, ni parapetant-se darrere de l'egoisme, no esperant al fet que siguen els altres els qui actuen.

Ser sindicalista no és més que una de les múltiples formes de lluitar per un món millor, que si ens obstinem, és possible. Ho dic de debò.

 

Juliol 2014

Marc Cabanilles

Sindicalista