El gemec de les flors simbiòtiques

La pedra queia flonja, sense ànim de maleses,

el croopier es forrava, embutxacant-se l'or cobdiciat,

unes petjades fosques delataven una nit temeràriament excessiva,

mentre un crooner de night-club apagat es fonia lentament,

i allà, a l'altra riba, en un riu d'argent i una lluna de paper,

la simbiosi dona-flor s'obria en germinació.

 

Rodamón errant sempre clavat a la mateixa cruïlla:

tornar a casa o explorar què hi ha més enllà de l'enèssim turó,

a la petita llar de set finestres, en blanques flassades perfumades,

ella divagava en un esplet de somnis multicolors,

mentre els cossos exhuberants de les dones-flors s'alçaven vers l'astre sol

i a l'orella li xiuxiuejaven:

"l'home que estimes i que t'estima sempre frisarà per saber què hi ha darrera el darrer turó"

 

Encegat pels fars dels cotxes, eixordit per l'infernal brogit de la piconadora,

aferrant-se el barret que un ventíjol ferotge volia endurse-l'hi,

trepitjava tolls d'aigua amb gastades sabates,

però el pas era ferm vers el santuari de les dones-flors,

on nus gessamins dansaven al bell mig d'un cercle de foc.