Des de dalt

La muntanya colpeja,

ara i adés, de lluny i d'aprop,

l'aire no respira,

embalsamat, trasplantat a móns més purs,

la cigonya arrenca el vol envoltada d'un estol d'urpes,

la claror traspua l'opacitat, l'ombrívol es recol.loca, per no esvair-se.

Els ulls s'esborren en un esguard massa pregon,

es fonen com cohets a l'espai dels malendreços,

on ja no hi neixen estels, ni s'hi conreuen somnis,

i al celler, quelcom dringa amb pruïja.

La muntanya s'amaga,

darrera núvols liles, sota tempestes elèctriques, amb boires eixides de llur ventre,

les veus entonen la cançó salvatge d'un desert acorralat per murs de formigó,

les mans es pleguen en gestos compungits,

els punys ja no es tanquen, malden per colpejar, però ja no poden,

la muntanya si que pot,

la muntanya colpeja,

i cop a cop esfondra les tenebres que ens embolcallen.