La mentida

"L'arma més poderosa en mans de l'opressor, és la ment de l'oprimit".

Steve Biko, líder assassinat de la causa antiapartheid a Sud-àfrica.

 

Oficialment, mentir és dir o manifestar el contrari del que se sap, creu o pensa.

És bo o dolent mentir? Depèn. Tots, al llarg de la nostra vida, hem mentit. Ho fan els pares amb els seus fills quan són xicotets, amb mentides piadoses per a protegir-los. I els fills quan són majors, fan el mateix amb els seus pares. Jo per exemple, procure dir almenys, una mentida al dia, açò sí, trivial i intranscendent, però que arribat el cas, em pot servir perquè el dia que haja de dir una mentida major, m'isca de forma natural.

En les mentides moltes vegades és tan culpable el mentider, com a còmplice és el mentit. Ens deixem enganyar perquè preferim no saber la veritat. Perquè la veritat moltes vegades no ens interessa o ens incomoda.

Ara bé, quan la mentida es converteix en un instrument de falsificació de la realitat, amb la finalitat d'aconseguir certs objectius predeterminats, entrem ja en un camp perillós.

En aquests termes, la mentida és una de l'eines més usada pels polítics, de tots els colors i pelatges, quan precisament ells, per representar el que representen (al poble, se suposa), haurien de ser els que menys dret tenen a usar-la. Mentides embolicades en discursos, missatges, campanyes, promeses, soflames….. Mentides usades com a instrument de treball,….. Mentides convertides en art per a confondre, seduir, despistar a la ciutadania,… Mentides programades per a provocar en la gent eufòria, tristesa, ràbia, agressivitat,… Mentides adornades amb llums, colors, sons, per a atrapar amb més facilitat l'atenció,…. Mentides que poden servir per a semblar ser més forts enfront de la resta dels mortals.

Mentides en definitiva, encaminades a penetrar en el més recòndit del subconscient de cadascun, per a fer-nos creure, allò que hàbils encantadors, vulguen que creguem. Mentides que el seu objectiu és crear necessitats fictícies, distorsionar la realitat i crear societats la convivència de les quals es base a manipular, marginar, acoquinar, dirigir, sotmetre.

S'aprofiten que la vida, en tots els seus aspectes (materials, espirituals, mentals) és pura inseguretat i incertesa, per a convèncer-nos que el millor per a evitar el córrer riscos, per a evitar prendre decisions o assumir responsabilitats, és viure sota una submissió completa a poders que se suposa són forts i duradors.

Per a açò necessiten de la mentida.

La mentida no és més que una manifestació més de la inseguretat en la qual vivim els humans, pel simple fet d'existir. Des del mateix moment que naixem, vivim submergits en mitges veritats i informacions falses o parcials que no podem controlar.

I si observem amb detall, veurem que la mentida impregna tot.

La societat accepta mentides que només serveixen per a destruir valors (per exemple, allò que com més coses tens, més vals).

Les universitats expedeixen mentides en forma de rimbombants títols o doctorats que no habiliten en les persones la capacitat de destriar la realitat.

La política promet mentides que ens impedeixen saber els vertaders interessos que es persegueixen (mantenir-se en el càrrec, afavorir a grans empreses, augmentar el poder del partit, rebaixar drets….).

La publicitat ens bombardeja amb mentides que, espenten a les persones a ser mers instruments de producció i consum.

Els mitjans de comunicació, quan van descobrir que la informació (no la veritat), era un negoci, es van convertir en el millor aliat de poderosos interessos polítics, econòmics, socials i religiosos.

I sobretot, a través de la televisió, que ha aconseguit convertir la mort en alguna cosa intranscendent, la religió en una espècie de control moral, la dona en un objecte de canvi i ús, les coses més inútils en una necessitat, la moda en un estil de vida, la violència en un espectacle, i la política en un circ……perquè la gent ja amb prou faenes llig, però cada vegada, recorre més a una televisió, que distorsiona les ments, amb aqueixes actituds i conductes.

Un exemple: Com pot funcionar un món on existeixen diminutes illes de riquesa envoltades d'oceans de pobresa? Doncs per la mentida, que aconsegueix enganyar a molts per a benefici de molt pocs, que ens fa acceptar el treballar per a subsistir, que ens fa creure que els guanys es reparteixen entre tots, que ens impedeix plantejar-nos si el que es fa és útil.

Un altre exemple: Com pot ser que amb tants milions de miserables, d'aturats, de marginats, d'exclosos de tota classe, no hi haja mil vegades més presons de les quals ja hi ha?. Doncs perquè els qui dominen el món ja van arribar a la convicció que la mentida ben administrada, és la millor forma i la més eficaç perquè les persones arribem a creure que la servitud és alguna cosa bé, que tot el que ens ocorre és natural o voluntat del déu que ens corresponga segons el territori. Cada vegada tenen més clar, que per a inculcar l'obediència i la resignació, una bona mentida és millor que una bona fuetada o una puntada de peu.

Un últim exemple: Si hem acceptat amb tota naturalitat que el poder depèn de les coses materials que es tenen, és clar que les lleis fetes pels poderosos, no seran ni justes ni morals, sinó que estaran orientades a protegir eixe poder. Per tant es requereix de la mentida perquè cregam que els qui elaboren eixes lleis són persones justes, dignes de respecte, d'admiració i que actuen amb justícia.

Un altre exemple més?. Aquest ja pensa-ho tu, que haver-los, n'hi han.

Les mentides ho envaeixen tot, suren en l'aire, i fan que cada dia ens tornem més insensibles, ambiciosos, egoistes. Estem perdent la capacitat d'emocionar-nos i meravellar-nos de les experiències i fets de la vida; dia a dia, es perden el valor i sentit de la veritat, de la vida, de la dignitat de la persona, de la solidaritat, de la justícia. En definitiva, la mentida ens fa malgastar aquesta única vida que disposem.

Enfront d'açò, només una barreja d'intel·ligència, ètica i sentit comú, ens pot ajudar a detectar tot allò que ens estan ocultant, ajudar en definitiva, a viure amb uns valors concordes amb el que, en el fons, de debò somiem.

 

Marc Cabanilles (maig 2014)