El convit

El convit

La taula dels vells records és ja parada;

una dama esvelta i ben guarnida s’hi atansa i s’hi asseu;

em mira complaguda i famolenca,

em convida a l’últim sopar.

La taula és llarga i massa plena per ser sol al convit.

Escolto bells càntics a la bacanal de les ombres.

Ja no em resten més defenses

i m’ajec ebri damunt el cadafal.

El meu bes es perd en l’obscur naufragi,

i la dama engola l’últim alè que ja no em manca.

La memòria s’endinsa, nit enllà, blau enllà,

i el record es fon en el vaivé de les ones.

El dolor s’esvaeix melosament com la boira,

i la fi s’esdevé dolça, com una mandra, com una son.