La negra mà

Destarotats àngels negres la cercaven pels abocadors de la gran ciutat,
dessota pàl.lids fanals negres, rates greixoses l'ensumaven com a preuat botí,
i a la transgressora mitjanit, en punt, aparegué;
llur entrada per l'arc del triomf no escatimà vanaglòria ni fals pudor.

Lliurà el seu art als cabarets més relluents del circuït,
es lliurà a d'altres mans, blanques, grogues i mulates,
lliurà esperpèntiques batalles contra la rutina, l'estultícia i els miraments,
es lliurà a la blanca flor,
es deslliurà de penes i formalismes,
lliurant somriures de foc a la gent respectable,
deslliurant de disfresses als putxinelis blaus d'en Picasso.

I, per verificar el dolor, ella mateixa furgà a les escombraries,
s'enquibí en una ratera, i menjà engrunes dessota les taules dels rics.

La negra mà no s'enfonsà en abismes oceànics,
ni tastà llur propi verí,
no mudà de pell,
ni amagà llurs relluents joies;
la negra mà no s'excusà,
tal com vingué, se n'anà.

Però llur rastre no es perdé ...
 

Enviat el 4 de novembre del 2012