Antonin Artaud

Antonin Artaud pel vessant escarpat ha guillat,

Artaud se n'ha anat,

i a la llum no vol tornar,

vol romandre a la foscor,

com un gat amagat, com un espia-dimonis confessat.

De mirada felina i desimbolts pensaments,

jau al tro del regne dels dements,

envoltat d'àngels de fireta, bufons esgarriats i sols bocabadats,

llur visió tan preclara que fins i tot enlluerna als més sensats.

Antonin Artaud cavalca el bell poltre alat i daurat,

pel bellmig de les penombres dels altres,

a través de les blasfèmies dels altres,

per entremig dels dubtes dels altres.

Allarga escales, escalant terrenys emocionals,

suma adeptes a cada replà,

i si un dia la mort física el derrotà,

ara és ell qui a la mort espiritual ha doblegat.