9 d'octubre: contes i circ

Per a expressar la meua opinió, he preferit esperar que passara l'empatx de les celebracions del 9 d'octubre i del naixement de Jaume I.

Unes celebracions repletes de declaracions buides, innòcues, insulses, intranscendents i absurdes, llançades tant des del poder com des de l'oposició:
“afrontar el futur amb més força” (president de la Generalitat)
“9 d'octubre, el nostre dia” (presidenta de Les Corts)
“junts enfront de les dificultats” (alcaldessa de València)
“construir una nova societat” (president de la Diputació)
“cap al futur” (secretari del PSPV)

Veient-los com actuen en el dia a dia, De què parlen?, A què es referixen?, Què els passa pel cap, de veritat, quan llancen semblants primícies? Quants assessors hauran necessitat per a elaborar eixes ambigüitats?

Unes celebracions àmpliament manipulades, que em causen profunda tristesa i indignació pel fet que se'ns intente ocultar, pel que fa al naixement del poble valencià, una (gran) part de la història anterior a la conquesta de València per Jaume I en 1238.

Les gents que habitaven Madina Balansiya (el nom de València en àrab), vivien ací des de feia molts segles. No provenien del nord d'Àfrica, ja que portaven segles naixent, treballant i morint en esta terra, i dic jo, que això els donava, almenys, els mateixos drets que els pobladors que van arribar amb Jaume I.

És de sobra conegut, que des de mitjans del segle XI, Madina Balansiya, va conéixer una etapa de gran floriment, econòmic, demogràfic i cultural. No eren uns bàrbars els que ací habitaven quan va arribar Jaume I. Era una població amb un alt potencial agrícola, artesà i mercantil.

Des del meu humil punt de vista, no entenc tantes alabances a Jaume I, perquè l'única cosa que va fer, va ser instaurar l'ordre feudal que predominava en tots els regnes cristians, amb una societat estructurada segons els cànons de l'època: El rei, els nobles, l'església, els burgesos i artesans i per davall de tots, el plebeu rural i agrícola.

No dic que la societat àrab fóra millor, perquè també tenien la seua elit governant, les seues guerres entre taifes i, com no, la seua llei islàmica no menys rígida que la catòlica.

Però d'ací a oblidar tot el que han aportat segles i segles de cultura àrab, junt a fer creure que tot el que va fer Jaume I, ho va fer amb la vista posada en l'autonomia que tindríem en el segle XX, va un abisme. Encara que no crec que siga un disbarat, sinó més bé, la típica maniobra posada en marxa pels estaments oficials, per a, com en tantes altres coses, fer-nos creure allò que no és.

No he vist a ningú, ni progressista ni conservador, que enfocara tota esta megalomania, des de l'òptica que si Jaume I va fer el que va fer al fundar el regne de València, va ser per a llevar-se de damunt a moltíssims nobles que li feien ingovernables els territoris de la Corona d'Aragó.

Amb el “Repartiment” i els “Furs”, Jaume I va intentar evitar el que ja li estava passant a Catalunya: Que la noblesa adversa (el poderós Comte d’Urgell entre altres), li fera la vida impossible en l'administració del nou territori conquerit, i va tallar de soca arrel les temptacions que esta noblesa, tant laica com eclesiàstica, tenia per a imposar al rei les seues regles i preferències sobre com administrar el territori.

Així, i al meu parer, no tinc res a agrair (tampoc que retraure) a Jaume I.

Va fer el que va fer per conveniència pròpia, imposant als “valencians” que ací vivien des de fa segles unes normes, uns costums, una cultura i una religió que els eren totalment estranyes.

Va fer el que al llarg dels segles han intentat fer tots els reis: Amb l'excusa de la religió, aconseguir reunir un imperi com més gran millor, per a repartir-lo entre els seus fills o afins i d'eixa forma, perpetuar la seua estirp en les millors condicions possibles.

Com qualsevol bon rei que es pree, va faltar a la seua paraula donada als vençuts, molts es van veure obligats a exiliar-se al nord d'Àfrica, altres van ser venuts com a esclaus, i van ser saquejades i repartides les seues propietats.

En totes estes celebracions i homenatges, no s'ha sentit una sola crítica a l'actuació reial, ni una sola paraula que faça referència allò que ja existia abans de l'arribada de Jaume I. Pareix que el rei no sols va portar religió, cultura, lleis, etc., sinó que va haver de portar-se fins i tot, la terra que va conquerir, perquè del que hem vist i oit, sembla que no existia res abans de la seua arribada.

Tots els “fastos” i fanfàrries que hem hagut de suportar aquests dies (al carrer, a la televisió, als periòdics, a les escoles), no són més que un intent descarat, bast i irrespectuós amb una part de la societat, de fer veure que la cultura “blanca i cristiana” és superior a les altres.

El que siga o deixe de ser el poble valencià, és fruit d'un procés molt més complex, ric i variat del que ens volen fer veure els detenidors del poder, sempre intentant redirigir el pensament col•lectiu, cap a un model de societat molt concret.

Sempre intentant fer-nos creure, que el que tenim, millor ni tocar-ho, perquè és perfecte, i per tant qualsevol altra cosa seria pitjor. Sempre decidint per nosaltres sobre què hem de celebrar, què hem de pensar, què hem de conéixer, què hem d'oblidar.

Jo dimitisc del 9 d'octubre mentre tinga este gust ranci, mentre continue eixa falta de reconeixement cap a totes les cultures que al llarg dels segles han fet que siguem com som, mentre no hi haja la més mínima autocrítica de com es van fer algunes coses, mentre es vaja retardant intencionadament el diàleg franc i sincer amb altres cultures.

Hui ja res es debateix, ja res s'argumenta. Tot s'ha convertit en un gran conte, en un luxós teatre, en una gran carpa de circ. Una cosa que ja fa anys, ens va advertir un altre il•lustre exiliat, León Felipe: “Ens tracten de dormir amb contes”. I ho estan aconseguint, afegiria jo.

Amagar i camuflar d'esta manera la història, en el millor dels casos demostra una gran incultura. Però tement-me el pitjor, el que es veu, és el menyspreu i la falta d'interés per la integració de col•lectius humans amb altres idees, altres cultures, altres religions, altres llengües.

I ja com a aclariment final, dir que si algú té la temptació de voler veure en aquest article un problema de banderes, regnes o llengües, és que ho ha entés res o que porta molt males intencions (polítiques, clar).

És molt més senzill. És tracta d’un problema d'integració, cultura, respecte, transparència històrica i sobretot, de pensar per ú mateix amb seny.

Enviat el 24 d'octubre del 2008