Tarragona

Oh!, com em plau la mar de Tarragona,

Les ones que regolfen i la remor que fan.

La mar que alena sempre,

Amb nou alè de vida,

I com l’amor és fort

I com l’amor és gran.

La mar que pren calor

Del cel que l’enamora

I li tramet sospirs

De boira voladora.

I n’és mirall, del sol,

La bonica i nostra Tarragona,

Que dolçament s’ajup,

Per abraçar i besar l’arena,

D’un bes gran i profund com l’infinit.


Dedicat a ma germana Teresa, autora d'aquest poema, traspassada el 10 de juny del 2005.