Macera-la, dóna-li cos, presència, essència, subjectivitat,
és tan dolça la sang quan brolla de l'ànima endins.
Destria'n les impureses, els defectes d'origen, les anomalies no desitjades,
és tan fecunda la bilis quan baixa com la lava d'un volcà.
Beatifica-la, glorifica-la a l'altar de la inconsistència, llepa-la amb fruïció,
és tan esperpèntica la cicatriu oberta com un llangardaix sota el sol devastador.
Desplega'n les ales, deixa-la agafar el vol, pel damunt d'ennegrides teulades
i dessota rogencs cels; emmiralla-t'hi, puix és el teu reflex invers,
la menuda monstruositat que serves ben amagada dessota l'estora.
Al llindar de la porta, a la fi del món.