El constant bategar de la lluna preclara el deixondí.
La màquina del temps restava aturada des de molt temps ençà,
però ell encara hi era a dins.
La lluminosa lluna li somrigué i ell li picà l'ullet.
No temia la solitud, ni la pobresa, ni la marginació,
l'única cosa que l'atemoria era l'oblit.
L'Oblit del què, del quan, del com i del per què,
I per això, al fosquejar el dia, maldava per recordar-ho,
per no oblidar-ho.
Talment com els ocells no obliden llurs períodes migratoris,
així com un peix no s'oblida de nadar, o una serp de cascabell
no s'oblida de fer dringar la cua.
I al tercer dia del mes, el moribund empalat dalt del turó,
el fità severament, llavors ell sapigué amb certesa,
que mai se n'oblidaria.