Autor: Josep Maria Garolera Carreras
Font: https://www.polseguera.com/writers/writing-51_ofec.html


OFEC


Si la besés esdevindria pura pedra purpúria,

si l'esguardés, espill esberlat damunt la sorra calenta,

si me la begués, escuma blavosa impregnada de remordiment,

si la follés, estàtua de marbre en un jardí gens botànic;

si l'acaronés, cendra ennegrida escampada per l'aire.

 

Llurs sospirs són vents huracanats,

llurs crits, terratrèmols devastadors,

llur riure fa tremolar al diable,

llur sornegueria enrabia els morts;

llur alè és verí en estat pur.

 

Les parets de casa seva em volen esclafar,

els gripaus del seu estany, mossegar,

les cuques dels seus cabells, devorar,

les seves mans, escanyar;

els seus ulls, fondre'm més enllà de l'eternitat.

 

Àdhuc si no hi sóc, em troba,

si sóc en mi, me'n fa fora,

si hi sóc, no em busca,

àdhuc si no hi és, em té;

i si hi és, m'ofega.