Estic donant un passeget pel mercat, mirant com compra la gent, com regateigen més que Messi i D' Stefano junts, les dones als venedors. Fa un sol que trenca pedres, tots cerquen les ombres, quasi tots porten barret per protegir-se, i jo vaig un moment a un banquet que està a l'ombra, Qué bé s'està!!! Fa una mica de fresqueta i m'està agafant ensopiment.
De sobte la plaça s'omple de gent i apareix un tren amb tres vagons quasi plens de gent, que molts saluden als de la plaça i jo penso: ¿com és possible que per aquí passi un tren? Una vegada el tren ha marxat la gent de la plaça desapareix poc a poc i no es veu a ningú, sols un senyor amb un bastó rústic i un barret molt vell arropat per una capa que no es pot esbrinar de quin color és, i tampoc els anys que tindrà per la quantitat de pedaços que porta. La seva cara l'he vista sempre amb un somriure una mica mel.langiós. L' única persona que ronda per la plaça abans i després de marxar el tren, un tren que és una mica misteriós per a mi.
De sobte un senyor s'apropa al meu costat i em diu: ¡Bona migdiada Don José Maria! Jo em desperto una mica sobresaltat i miro al meu entorn i veig gent que entra i surt del mercat on ha comprat coses; viandes que necessiten per a la seva vida. M'alço i poc a poc camino vers el carrer Parlament i després per l'Avinguda de la Ràpita on visc. Pujo per l'ascensor, entro a casa i començo a preparar-me alguna cosa per menjar, una truitat de carbassó, o pasta però poca, em preparo les pastilles contra la tensió alta, les cervicals, l'espessant, un antiinflamatori, bé com sóc tan vell, moltes pastilletes per poder aguantar els anys.
Però el meu cap no para de rumiar amb el somni que he tingut a la plaça del mercat. ¿Com pot ser col.locar allí les vies en un mínim de temps les vies del tren i després desaparèixer tot? Vull treure'm del cap aquest malson. Arriba la nit i em poso a escriure, i mato el temps per no pensar. Dorm tranquil.lament, les primeres hores, després tot és donar voltes al llit, sense que pugue dormir, fins que la sortida del sol envia els seus raigs al meu finestral. Jo em llevo una mica cansat per no haver reposat prou.
Una vegada més em dirigeixo a la Plaça del Mercat, avui és dimarts, hi ha una quantitat de gent comprant, he vist molts estrangers, omplen les seves cistelles de vímet en especial tomàquets, cogombres, molta i variada fruita.
Jo em sento al banc que està a l'ombra i torna a agafar-me ensopiment, els ulls se me tanquen lentament i aleshores torno a escoltar el xiulet del tren. Vull posar-me dret per veure millor el que està passant. El tren avança lentament pel mig de la plaça com l' altra vegada, va ple de gent, uns somriuen, altres van més seriosos, els més petits, la canalla, canten unes tonades que no conec. Però què estrany és! Tota la gent no baixa del tren, però tampoc no en pugen... Almenys és el que he vist fins ara.
Avui és altra vegada dimarts. He anat a comprar per a la resta de la setmana, en especial, verdures. Saludo a l'homenet del bastó rústic. Em correspon, però de sobte el seu somriure ha desaparegut i la seva cara reflexa tristesa.
Pocs moments després apareix el tren i indiferent miro en les grans finestres i... Oh Déu Meu!! Veig a Glòria! La meva Glòria! Sonrient-me i saludant-me amb la mà des de dins el vagó. Vaig corrent vers ella, i quan estic molt a prop de pujar, rellisco i caic amb un braç i una cama penjant en un profund precipici on es veue tota classe alimanyes devorant-se unes a les altres. És horripilant! Com pot ser... el tren va a arrancar jo no puc moure'm de terra. En això escolto una veu coneguda per mi que m'està dient: "Papà no et preocupis! Jo cuidaré de la mama!" Dona un salt sobre el meu cos i entra al vagó. Aleshores m'aixeco i les puc veure a les dues abraçades, besant-se i dient-me adéu amb les mans. Jo no puc escoltar les seves veus, sembla que m'he tornat sord, no puc moure'm perquè tinc el pressentiment del que està passant en aquests moments. Marxen en el tren que mai tornarà...Déu meu!!
Em desperto, vaig a casa i abans d'entrar escolto com sona el telèfon d'una manera insistent. Entro, l'agafo i és la residència on està Gloria i em comuniquen: "Glòria ha mort aquest matí". Sembla que no entenc el que m'estan dient, m'ho tornen a dir i em poso a tremolar, a plorar i penjo el telèfon. Al moment torna a sonar i em diuen: "És la vivenda de José Maria Villalonga?". Contesto afirmativament i em diuen: "Tenim l'immens dolor de comunicar-li que la seva filla ha estat atropellada per un camió i ha mort, el seu cos el portaran en una ambulància al lloc on vostè en digui". Els dono les gràcies i mig atontat caic assegut en un sofà per posar les idees en clar i començar a preparar tota la paperassa. Sóc un autòmata, un robot...crido a les altres filles i gairebé no puc explicar el que està passant , menys mal que elles ja estaven enterades i ja venien a consolar-me en aquestes hores de dolor i pena.
Déu meu! Com podré resistir aquest cop tan fort? Dos éssers estimats! El meu amor de tota la vida i una filla al mateix temps! M'han abandonat... Tinc en el meu interior un càrrega, una angoixa insuportable que no sé com podré soportar-ho.
Arriben les meves filles i prenem unes tissanes per tranquil.litzar-mos i poder actuar amb diligència amb la paperassa, misses, recordatoris, avisos als familiars i amics...
Però com pot ser que estiguin en la residència les restes de Glòria quan jo l'he vista marxant amb el tren dient-me adéu? No hi ha resposta per a aquesta qüestió. Van passant els dies i jo vaig a la cita del tren que apareix els dimarts a la plaça del Mercat. De vegades va bastant ple i tots van somrient, és quelcom inexplicable, segons em conta l'homenet que porta una capa de color indesxifrable, un barret molt veterà, per no dir una altra cosa, i recolzat en el seu bastó de gairebé dos metres amb la curvatura d'un gayato. El veig, s’asseu en un dels bancs i espera, tranquil, serè, sense cap somriure maligne o enganyós sino un somriure sincer, parla amb la gent que està al seu entorn fent-li preguntes: que quants anys té, que de quin país és, on viu en Amposta... Ell sembla que contesti a tots però no diu res clar, no diu clar l’edat que té, ni on viu si té família o no. El seu rostre sempre té un somriure a flor de pell, ajuda de vegades a la gent que porta la compra, i li donen una propina que ell no desprecia, és amable i carinyós amb la canalla i allà al tard va caminant amb pas lent vers al Pont Penjant i allí, de cop desapareix de la vista de tothom. Alguns s’han ocupat de donar-li aixopluc, perquè ja venen les nits de l’hivern amb el vent gelat i que xiula entre els arbres nus, sense fulles, que corren pel sól arrossegades pel vendaval.
Ha passat molt temps des que la meva Glòria i una de les meves filles van desaparèixer de la Terra però no així del meu cor i del meu pensament.