Recentment, un xicotet grup de ciutadans i ciutadanes de a peu, hem viatjat a Palestina, amb dos objectius principals: Observar la realitat directament per a poder difondre-la i, col·laborar en tasques educatives amb dos col·legis “especials” en dues ciutats de Cisjordània: Nablus i Hebron.
El segon objectiu es va complir sense problemes.
Allò de col·legis “especials” no es refereix al fet que tingueren alumnes amb retard mental, o amb deficiències físiques. Són col·legis “especials” perquè en el seu alumnat hi ha xiquets i xiquetes amb familiars directes assassinats per l'exèrcit israelià, són “especials” perquè molts alumnes han perdut els seus habitatges, bé per haver sigut demolides pels israelians en venjança, bé per haver sigut desplaçats del seu lloc d'origen a causa de la política del govern jueu d'expansió incontrolada de les colònies jueves per territori palestí.
Vam conviure amb els/les alumnes. Vam participar al costat d'ells i d’elles de tallers educatius, vam practicar jocs cooperatius sense competir, es van entusiasmar amb la papiroflèxia, se'ls va desbordar la imaginació amb el taller de fotografia, ballarem i cantarem, junts i regirats, sense que l’idioma fóra un problema i també, molt important, molts van descobrir que no tots els “blancs” estem allí per a matar als seus familiars, per a robar-los el seu territori, per a destruir les seues cases, per a empresonar-los a la mínima sospita. En veure a estos “blancs” fer el “pallasso”, en més d'una ocasió, algun i alguna, van arribar a esbossar un intent de somriure, que segons ens va comentar el professorat, era la primera vegada en molt temps.
Respecte al primer objectiu, el de difondre que està passant en Palestina, la cosa ja és més complicada.
Què es pot difondre de Palestina si mai com ara disposem de tanta informació sobre el que allí ocorre?
Què es pot explicar de Palestina si la societat fa temps està immunitzada, farta, insensible, indiferent, acostumada al que allí està passant?
Què podem dir de Palestina si com a producte d'eixa immunització, d'eixa fartera informativa, d'eixa insensibilitat, d'eixe acomodament, resulta que ja res del que allí està passant mereix l'atenció dels nombrosíssims mitjans de comunicació, inclosos els “independents” i fins i tot els anomenats “progressistes”?
Què pot transmetre un simple brigadista de a peu sobre Palestina, que no siga ja conegut, que no haja sigut parlat, que no haja sigut ja fotografiat, ….. alguna cosa que puga arribar al cor de la gent o aconseguir que algú puga soltar un simple “ vaja !?
Després d'una aturada de diversos dies per a reflexionar sobre l'orientació a donar-li a aquest article, aturada que ni l'interlineat del text ni el tipus de lletra posen de manifest, per a complir amb l'objectiu de la difusió, he decidit exposar alguns fets coneguts per pròpia experiència o per converses privades, que semblen no merèixer la consideració de fet noticiable, ja que afecten, i molt, a palestins concrets, però en res a la seguretat occidental o la geopolítica mundial.
Començaré amb un tema carcerari. Sense entrar a valorar la imparcialitat dels tribunals o el tipus de delicte pel qual es jutja als palestins (açò seria matèria d'un altre article), existeixen dues curioses modalitats de complir la condemna que de ben segur sempre els cau.
Per la modalitat A, una vegada complida la condemna, se'ls trasllada a Gaza, que com molt bé sabrà la superinformada societat occidental, és un enorme camp de concentració, del que no es pot entrar ni eixir sense el permís israelià, ja que ambdues fronteres, la israeliana i l'egípcia, romanen segellades. Açò implica que una vegada complida la condemna, moltes vegades de molts anys, es troben amb la impossibilitat de contactar, reunir-se, abraçar a familiars i amics o amigues que visquen en la part de Cisjordània.
Per la modalitat B, si un pres palestí mor abans de complir la condemna, les autoritats israelianes no lliuren el cos a la família, fins que el cadàver haja complit la condemna. Mes sadisme i acarnissament, impossible.
Podem seguir amb un tipus d'assetjament molt especial. Vam poder parlar amb una família d'Hebron (dona i diversos fills), l'habitatge dels quals està en el límit d'una de les colònies jueves en expansió. Després d'intentar desallotjar-la de casa per mitjans, diguem, “normals” (obstaculitzar el pas, desbaratar collites, demanar papers a cada moviment, oferir diners perquè se’n vaja) i no aconseguir-ho, finalment van assassinar al marit. Però donada la insistència de la família a seguir vivint en la seua casa de tota la vida, i resistir, el següent pas, va ser establir un torn entre els colons jueus per a estar permanentment, a plens pulmons, preguntant pel seu marit, preguntant que com es troba, demanant-li que salude al seu marit, que li done records, etc…. Afegiré que la trobada amb aquesta família, es va produir en la seu d'una associació humanitària, ja que encara que teníem la possibilitat d'anar a la seua casa, havíem de passar els controls militars ensenyant el passaport, i açò implicava que no podríem tornar a Palestina, ja que sempre cal entrar per Israel.
Podem parlar de cases cremades “per accident”. En 2014, una expedició nocturna de colons jueus, va cremar una casa en el poblet de Duma, a pocs quilòmetres de Nablus. En aquest incendi van morir la mare, el pare i un xiquet, salvant-se amb terribles cremades un altre xiquet, que “va saltar” a la fama perquè en 2015 un equip de futbol espanyol ho va portar a passar uns mesos. Doncs bé, vam tenir l'oportunitat de visitar Duma, però no solament per a veure la casa cremada feia un any, sinó per a poder veure una altra casa cremada el dia anterior a la nostra visita, i que per casualitat, pertany a l'única persona que es va prestar a declarar en el judici sobre el primer incendi.
Podem parlar dels camps de refugiats amb més solera i antiguitat a tot el món. Es tracta de camps de refugiats (per exemple, Aida en Belén, Balata a Nablus), establits en 1948 quan després de la colonització britànica (sempre els europeus al mig com a Amèrica, a l'Iraq, a Sud-àfrica, a Congo, en Etiopia, en Sahara,…) es va crear l'estat d'Israel. Camps de refugiats que van acollir a eixos milers de palestins i palestines, desplaçats forçosos de les seues terres mil·lenàries. Camps que segueixen sota l'auspici de Nacions Unides, amb uns nivells mínims de subsistència, però amb uns nivells màxims d'esperança a poder tornar algun dia a les seues cases, de les quals continuen tenint les claus, que s'han convertit en un símbol d'eixe retorn a la seua terra. Però, que ens importen refugiats de 1948, si ni tan sols volem saber res dels refugiats del 2015?.
Podem parlar del mur alçat pel govern jueu i que no solament separa a jueus de palestins, sinó que separa als mateixos palestins. Hi ha poques coses que definisquen a Israel millor que les fronteres. En la seua guerra per aconseguir cada vegada més territori, les fronteres es tornen armes privilegiades: movent-les s'avança, creant-les s'assetja i, blindant-les, es garanteix que el territori guanyat no es torne a perdre. La seua fortificació més famosa és el mur que Ariel Sharon va manar construir al voltant de Cisjordània en plena segona intifada, eixe monstre de formigó que envaeix, en molts dels seus trajectes, el territori palestí. Però hi ha més murs, més reixats, més filats: avui dia, quasi la totalitat de les fronteres del país estan voltades i el pla de Benjamí Netanyahu és fortificar els trams que encara no ho estan. Una altra prova de la hipocresia dels europeus. El mur caigut a Berlín, que tanta alegria va generar, que tanta tinta va fer córrer, resulta que va aparèixer en Palestina, multiplicat per deu en longitud i altura, però com ja no ens afecta, com no separa a europeus sinó a pobres palestins que, a més, segur alguna cosa hauran fet per a que l’alcen, doncs perquè malgastar tinta, o enterbolir migdiades amb estes nimietats.
Estant en la ciutat d'Hebron, van matar a dos joves palestins per intentar apunyalar a un militar israelià que va eixir ferit lleu. La notícia va saltar, no per la mort dels dos joves, sinó perquè un d'ells, estant ferit, immòbil en el sòl, va ser rematat de diversos tirs mentre les ambulàncies presents atenien al militar de les seues ferides. Xicoteta mostra del respecte a les normes internacionals en cas de conflicte. Aquesta “gravíssima” ona d'apunyalaments a jueus per joves palestins, ha causat des de setembre passat 30 morts de jueus, però no anem a perdre el temps a parlar dels més de 200 morts palestins, alguns d'ells atacants, però la gran majoria, simplement sospitosos que podien atacar.
Ni tampoc dels 7000 ferits i 1200 detinguts per manifestar-se contra els “chek points”, llocs de control militars israelians, escampats per tota Cisjordània i Jerusalem Est.
Podem parlar de com les autoritats jueves derroquen les cases de la família dels supòsits atacants palestins, una forma com una altra qualsevol de prendre's la justícia per la seua mà, tot el contrari al que ha de ser un estat de dret,
Podem parlar de com mantenir la tensió, de com demostrar que es té el control, de com fer veure que es vigila les vint-i-quatre hores, de com fer saber als palestins que no són de fiar. Per a açò, donada la bona temperatura que feia, recordar una vetllada nocturna amb les autoritats palestines del poble de Nabi Salem, totalment envoltat per colònies jueves, aïllat, igual que el llogaret gal d’Obélix, de la resta de Cisjordània. Aquesta vetllada es va veure contínuament “amenitzada” pel llançament de bengales lluminoses que s'eleven desenes de metres i tarden varis minuts a caure, il·luminant tot el terreny sobre el qual s'alcen. Llançaments efectuats tant des de les colònies jueves adjacents, com des dels llocs de control fixos de la carretera i des de jeeps de l'exèrcit que obstaculitzen i eixien al seu antull del poble. Prova del coneixement que tenien que estàvem en el poble i del control que exerceixen, és que el llançament d'aquestes bengales, va acabar en el mateix moment que decidim acabar la vetllada i retirar-nos a l'interior de la casa que ens van oferir per a dormir.
Podríem seguir parlant de l'incompliment per part d'Israel de totes les resolucions de l'ONU respecte a l'ocupació del territori.
Podríem seguir parlant de la demolició de cases palestines per mancar de permís, mentre les colònies jueves s'expandeixen com un càncer per tota Cisjordània.
Podríem seguir parlant del desallotjament i desplaçament dels beduïns (els gitanos d'Orient Mitjà), per a l'ampliació de colònies.
Podríem seguir parlant de l'apartheid que suposa el tracte als palestins en carreteres, autobusos, la impossibilitat d'entrar a Israel.
Però clar, aquest article no tindria fi, i cal acabar-ho.
És impossible que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, després de veure el que vam veure, puga romandre indiferent. Perquè el que abans no era més que informació, dades, imatges, estadístiques sobre la crueltat humana, ara, per als qui vam estar allí, ha passat a ser una realitat. I açò dol. I eixe dolor en veure als habitants acorralats de Nabi Salem, en veure a la família d'Hebron, sense pare, que resisteix l'assetjament dels colons, en veure a traumatitzats xiquets i xiquetes en Nablus i Hebron, en veure el mur dividint gents i terres, en veure els camps de refugiats perpetus, en veure cases i persones cremades en Duma..... eixe dolor, més d'una vegada em va fer soltar alguna llàgrima. Llàgrimes ràpidament contingudes perquè pense que no tinc cap dret a plorar, quan el poble palestí, que és qui pateix tot açò, no plora.
És trist comprovar com un poble que va patir en les seues pròpies carns les atrocitats del nazisme, avui, en ple segle XXI utilitze el mateix manual d'extermini que van patir, per a utilitzar-ho contra altres éssers humans. És vergonyós el silenci de la gran majoria de ciutadans israelians que té el paral·lelisme històric en el silenci del poble alemany d'antany.
Ja poca Palestina queda. Pas a pas, Israel l'està esborrant del mapa. La resolució del problema va a ser molt difícil i més si tot s'emmascara com un problema religiós. Pensar que has sigut triat per un ser superior, et porta a creure't de sang divina, a menysprear a tot aquell que no forma part d'eixe poble triat, a establir sol llaços entre els teus, a defensar-se i recolzar-se col·lectivament en els negocis i en la lluita per la supervivència
I ja sabem que on la religió predomina, la raó desapareix.
No volguera acabar, sense donar les gràcies als qui es van interessar per Palestina abans de la nostra partida, als qui amb la tecnologia actual ens van seguir dia a dia durant la nostra estada, i als qui ens segueixen preguntant després del retorn.
Maig 2016
Marc Cabanilles