Eixiria d'aquest món amb dos peus descalços i un garrafó de vi
trencaria l'alba amb un bastó de seda satí
esquinçaria l'aire com si fos un pergamí
mataria l'avorriment foradant-lo amb un berbiquí
respiraria cels enllaunats vers un pròfug destí.
N'Eixiria quietament, com qui no vol la cosa
romanent dempeus sobre núvols de color rosa
de neguit m'embriagaria i sortiria a caçar
peces balderes de magatzem de bon aprofitar.
Desaria la manca de conhort i l'alè entretallat
gaudiria a la riba d'un llac inventat, d'un cremós tallat
hores folles, transitant, no em llevarien el somriure
cap gratacels impertinent em faria malviure
draps eixuts penjant de tobogans xuclarien el meu temps lliure.
I no tornaria, no, a les turbulències desades al calaix de les futilitats
m'arrauliria com un porc-espí desoint la gent i ses banalitats
embuït de licors gelats m'extasiaria al saló dels miralls trencats
a la gran disbauxa, seient de primera fila reservaria
i amb ulls clucs la tendra cuixa besaria.
L'Esclat final no em faria parpellejar
dessota l'estora com un ratolí cercant menjar
quina ganyota més mandrosa s'abocaria damunt ma faç
quin xivarri més groller s'esfumaria dins del meu nas.
A la batalla final no em rendiria, o potser sí
a la darrera cruïlla em mouria com un dofí
i de les blavenques i suaus onades
un jaç surant en faria a les vesprades.
Enviat el 17 de setembre del 2011