Vagarejo pels carrers fins que la nit m'embolcalla,
la sento bategar, de profundis, la sento gemegar, de profundis,
la cicatriu interior no troba consol, s'adorm per tot seguit desvetllar-se punyent,
bec sospirs de vida fins que l'ànima em diu prou,
la sento sacsejar-se dins meu, neguitosa, ploranera,
la cicatriu interior no vol sanar, vol romandre, vol sobreviure al pas del temps,
em despullo i m'endinso en una negra mar d'onatge suau i temperat,
mentre un sol rogenc escampa el seu poder calorífic i una gavina brama damunt meu,
la cicatriu interior també hi és, ella és amb mi,
al bell mig del desert o entre la riuada de gent d'una gran ciutat,
és la meva companya fidel, no m'abandona, no em traeix,
sap que mentre jo respiri, ella també ho farà.