Tornant d'Ítaca, amb les alforges buides, el sarró foradat i l'ànima ennegrida,
bufarades de vent esquincen les veles, i les anelles metàl·liques repiquen rítmicament contra el mástil,
el timó rebel·lat, es mostra ingovernable, aus més negres que el carbó m'ensenyen llurs esmolats becs,
siluetes llunyanes, allargassades com fanals, miratges de l'ahir, fantasmes del demà,
i el grumet xiula una tornada xopa de licor barat, mentre el cíclop d'un sol ull, treu el cap per la sentina,
paisatges oceànics, carregats d'enormes nuvolades i horitzons que no fineixen,
el consir s'atrofia i el vaixell embarranca, esculls perversos l'esperaven amb delit,
isolat en un minúscul illot del pensament, forjat amb ferro roent,
qualsevol dia les veles es desplegaran de bell nou, i el vent bufarà com d'antuvi, de cara i sense traïdoria.