Aquest any 2006, a principis de juny, he estat de viatge a l'Àfrica Sud, sobretot a Botswana, però també he vist una mínima part de Sudàfrica, Zàmbia i Zimbabwe. Com era d'esperar, allò és molt diferent al que estem acostumats a veure al nostre voltant i, fins i tot, a les pel·lícules que tracten sobre Àfrica. (Que són pràcticament zero. Zero ZaPPatero).
Ja feia molt de temps que volia explorar el continent negre. És un desig que sempre he tingut, des de ben menut, i per fi l'he pogut satisfer. Ací, a Sueca i València, ens trobem sovint amb immigrants subsaharians (senegalesos, camerunesos, gambians, guineans, congolesos...), però no tenim ni idea de com són els seus països ni com és la vida per allí. En ocasions he parlat amb gent d’Àfrica per a saber quina és la seua situació i així comprendre'ls millor. Però sempre em sabia a poc. Volia veure ja d'una vegada, amb els meus propis ulls, el seu lloc de procedència, i parlar amb ells sobre el seu propi terreny, en el seu propi poble. I ho he fet (relativament).
En el meu cas, hi he anat de visita turística, rotllo safari, en un grup organitzat. Sense cap risc ni sacrifici, és cert. Però, tot i això, m'ha permés parlar amb persones molt diverses i accedir a llocs realment interessants. Per fi he pogut contemplar, en viu, el desert del Kalahari, el Delta de l'Okavango, la reserva de Moremi, el riu Chobe, el riu Zambezi, les Cascades Victòria, els llacs secs de Makgadikgadi, el riu Limpopo i, per damunt damunt, Pretòria, la capital de Sudàfrica.
Quasi tot estava encarat a observar, gravar en vídeo o fotografiar animals en estat salvatge, no a conéixer les persones, ni la cultura, ni la llengua del país on estàvem. Però, com jo tenia ganes d'aprofundir més, d'una manera o altra m’ho vaig arreglar per a entrar en contacte, una mica, amb la gent local. Llavors és quan m'he donat compte que jo allí, a banda de turista, també era un immigrant. Un immigrant blanc en un continent ple de colors. Un turista-immigrant amb una insaciable avidesa de conéixer i d’aprendre coses noves.
En general, la gent que m'he trobat ha reaccionat bastant bé davant la meua ànsia de saber. Alguns d'ells, fins i tot, s'han entusiasmat en la seua tasca improvisada de mestres a l'hora d'instruir-me, i no he pogut absorbir tot el que em deien, essencialment en el tema de llengües. Malgrat això, encara recorde algunes paraules del Setswana, l'idioma nacional de Botswana: "Duméla rà" (Hola, home). "Duméla mà" (Hola, dona). "Kitumétz" (Gràcies). "Salasànt" (Adéu). I unes quantes més.
A Botswana tothom sap anglés. Aquest idioma també té caràcter oficial a eixe país i és la llengua vehicular que solen emprar els habitants amb turistes i estrangers, siguen del color que siguen. Per eixa raó, gran part dels meus interlocutors negres se sorprenien quan els preguntava pel Setswana i m'esforçava en pronunciar algunes expressions en el seu propi idioma. Mig divertits, em veien com un cas estranyíssim, veritablement curiós i poc menys que exòtic (quan, en teoria, era jo qui anava a buscar l'exotisme a la seua terra). Però, passat el desconcert inicial, es bolcaven per complet en la faena d'ensenyar-me noves paraules, i em rectificaven quan les deia malament. En veritat, els omplia de satisfacció veure que un turista es preocupara per la seua cultura. La majoria em digueren que era el primer blanc que ho feia, de tots els que havien conegut. I això que alguns d'ells, com bona part dels treballadors dels càmpings, es relacionaven sovint amb forasters de qualsevol indret del planeta, sobretot del món més occidentalitzat.
Quan vaig escoltar açò, em va entrar molt de pesar, perquè significava que la immensa majoria de blancs africans i de turistes europeus, americans, japonesos, australians... no sentien la més mínima curiositat o simpatia pel Setswana, o per qualsevol de les altres llengües africanes que es parlen a eixe país. Segons sembla, tots els estrangers blancs (i d'altres colorins) que acudeixen allí, es dediquen en exclusiva a caçar 'visualment' animals i paisatges, i en rares ocasions es preocupen per conviure amb persones i cultures diferents a la seua. Pitjor encara: Per regla general, siguen quines siguen les condicions de vida del país que els està acollint, els turistes es desentenen totalment de la gent que habita en ell. I això, a mi, em va resultar molt molt xocant (per no dir frustrant, lamentable, inhumà...)
Ben mirat, quasi és idèntic, IDÈNTIC, al que succeeix ací al País Valencià quan venen els madrilenys i més visitants de fora a passar l'estiu, com ara mateix en juliol. A molts d'ells els importa una merda la nostra llengua. O, millor dit, la veuen com una deixalla inútil o com una plaga molesta que caldria erradicar. Mentre dura la seua estança entre nosaltres, l'únic que els interessa és anar a la platja, plantar l'ombrel·la (si és que troben lloc), nedar una estona, fer-se un bon dinarot, dormir la migdiada, eixir a passejar, sopar, beure unes copes i passar-s'ho bé per la nit en els pubs. Almenys, això és el que jo veig per Cullera, un poble costaner que hi ha ací a vora Sueca, molt boniquet, però excessivament turístic i massificat durant estos dies tant calorosos que estem vivint.
Per això, entenc bastant l'actitud de la gent de Botswana envers els blancs. Habitualment, quan et dirigies a algun africà d'eixe país, d'entrada no et posava bona cara, sinó que es mostrava eixut, distant i amb semblant altiu o orgullós. Mai violent ni agressiu, això sí, però res a veure amb la proverbial amabilitat africana que esperàvem trobar en un principi.
Segons vaig arribar a intuir, eixe comportament era una espècie d'autoafirmació nacional, cultural o ètnica, o el que fos. Supose que els negres ens veien als blancs (i amb raó) com a opressors, com a antics sobirans d'infausta memòria. Nosaltres els recordàvem la part més fosca del seu passat colonial, i no els feia massa gràcia veure'ns donant voltes tant a prop d'ells. En poques paraules, mitjançant la seua actitud estaven dient-nos que nosaltres ja no som els seus amos, que ells, habitants de Botswana, són persones totalment lliures, amb plena capacitat per a controlar la seua pròpia vida i el seu propi país, per pobres que siguen. Al meu entendre, més que exhibir el seu orgull, el que feien era reivindicar la seua dignitat. Dignitat que els fou arravatada antigament, i que havien recobrat en un temps no molt remot.
També ací podríem trobar paral·lelismes amb la nostra situació actual, com quan traiem forces d'on siga per a defensar el dret d'emprar el català, cada vegada que algun madrileny o altre castellà intenta obligar-nos a parlar en castellà. En aquest cas també estem afermant la nostra dignitat, donat que ningú no té per què exigir-nos que actuem en contra del nostre voler, si no fem cap mal. O això crec jo, vaja.
Respecte a Zàmbia i Zimbabwe, quan vaig visitar estos països (només al voltant de les Cascades Victòria), vaig comprovar que la població negra no es mostrava tan altiva i autosuficient com a l'estat veí. És més, molts acudien oferint-te els seus serveis, en espera de rebre a canvi alguns euros o dòlars americans. (O pules, o kwaches, o rands sudafricans, qualsevol moneda era acceptada). No sé si el seu caràcter més obert i amistós era una cosa natural en ells, o si era degut a la necessitat. La gent d'eixos dos països és encara més pobra que la de Botswana, i no poden permetre's el luxe de fer-li cara agra als turistes, ni un sol moment.
Sudàfrica, per contra, és amb diferència molt més rica i està notablement europeïtzada (pel que vaig apreciar des de fora). Allí hi trobes actituds molt diverses, tot i que encara perduren grans desigualtats entre negres i blancs, cosa que provoca considerables tensions. (UNA CURIOSITAT: No m'esperava veure tants blancs a Sudàfrica. Resulta que sumen entre el 10% i el 20% de la població total. I això, tractant-se d'un país del continent negre, és una barbaritat).
En canvi, a Botswana, malgrat que tenen un nivell de vida infinitament més baix que nosaltres (supose que serà com el que hi havia ací a Sueca o València farà un segle o dos), no presencies les desigualtats ni els abismes socials del seu veí del sud. Veus que, en general, la gent no disposa de massa recursos, però s'apanya amb el que té. Està adaptada a una forma de subsistència i no demana almoina ni accedeix a rebaixar-se davant dels turistes blancs. Podríem dir que suporta la seua pobresa amb aplom i serenitat.
El que em va colpir de la gent de Botswana, i va resultar molt gratificant, era que, quan jo em dirigia a ells amb les poques paraules de Setswana que havia aprés, o quan els demanava que me n'ensenyassen més, la seua expressió inicial canviava de sobte. La prematura tibantor del semblant se'ls relaxava una mica i donava pas a una mirada inquisitiva, brillant i plena de curiositat, radicalment diferent a la fredor amb què m'havien rebut al principi. En eixos moments es mostraven més humans i accessibles, perquè veien que jo estava tractant-los com a persones, d'igual a igual, des del moment en què m'interessava per ells i per la seua llengua, cultura i forma de vida.
Era admirable comprovar com, amb unes simples paraules, obtenies un efecte tant gran. Com podies fer que una actitud inhòspita es convertira d'improvís en un oasi d'acollida. Perquè, eixos mots que jo pronunciava en Setswana, no es limitaven a ser uns sons buits i sense ànima. No. Eren molt més que això. Implicaven un acostament positiu cap a eixa gent. I, com és natural, ells responien en conseqüència, positivament també cap a mi.
Llàstima que açò no ho hagen descobert encara la majoria de madrilenys i castellans que venen a les nostres terres. Ara que..., la veritat és que som pocs els valencians que fem valdre la nostra dignitat davant la seua prepotència. I no perquè no hi haja hagut opressió ni repressió per part de Castella. Al contrari, és que ens trobem quasi assimilats. Si no ens plantem ja, si no fem res per evitar-ho, en poc de temps hauran aconseguit el seu objectiu. En aquest aspecte, no tenim ni punt de comparació amb la gent de Botswana.
Ens queda tant que aprendre d'Àfrica...
Sueca, 15 de juliol del 2006.
Joanjo Aguar Matoses.
(Últims retocs: 7 de juliol del 2007).
NOTA FINAL (una mica de pebre i sal): Per cert, a Botswana hi he trobat xiques guapíssimes, guapíssimes. A Maun, a Khwai, a Kasane... Xiques que ni m'imaginava que existissen. Una pell fosca com la nit, de banús lluent, un rostre amb faccions bellíssimes, una figura esvelta, un posat captivador, uns moviments àgils i elegants, i un saber estar... (Inoblidable).
BOTSWANA GIRLS ARE PRETTY (B.G.A.P.)