Autor: Joanjo de Marènia
Font: https://www.polseguera.com/writers/writing-376_apunts-del-meu-viatge-a-cymru-pais-de-gal-les-juliol-del-2005.html


Apunts del meu viatge a Cymru, País de Gal·les, juliol del 2005


APUNTS DEL MEU VIATGE A CYMRU (PAÍS DE GAL·LES), EN JULIOL DEL 2005

APUNTS A DESENVOLUPAR O ENTRELLAÇAR

 

EL NOM DEL PAÍS

Abans de tot, un aclariment: "CYMRU" es pronuncia /KÀMRI/, i "CYMRAEG" es pronuncia /KAMRÀIG/ (amb la nostra "erra" catalana. No amb la "erra" anglesa).

DURACIÓ DEL VIATGE: 9 dies i mig (del 12-7-2005 al 21-7-2005).

PAISATGE. Molt guai. Sí, molt verdet. Com a Irlanda. A més, allí no hi ha molta industrialització. Es treballa molt al camp, a l'agricultura o a la ramaderia. I no hi ha quasi fàbriques que trenquen el paisatge. És tot molt boniquet. Rotllo bucòlic.

PARCS NATURALS. He estat, primer, al de "Brecon Beacons" (al centre-sud). Després al de "Snowdonia" i a Isle of Anglesey (al Nord-Oest). I finalment al de "Pembrokeshire" i a Gower Peninsula (al Sud-Oest, a la costa).

Tots els llocs estaven molt bé, tots tenien el seu encant. Però allò que més em va agradar, el que més va arribar al fons de la meua ànima, van ser (com ja us vaig dir) els acantilats que vaig visitar. Tots, tots els acantilats. No em cansava de visitar-ne. No sé perquè. La muntanya arriba un moment que em cansa. La mar també. Però la conjunció de la muntanya i la mar, no gens. Sempre em fascina. Sempre. Ja sé que, els acantilats que vaig veure a Cymru, possiblement no siguen tan impressionants com els acantilats de Moher, a Irlanda (que deuen ser impressionants, segons he vist en fotografies), però a mi em van agradar molt.

Els acantilats que vaig arribar a explorar van ser els de Holyhead (Isle of Anglesey), al cap del far. Meravellosos moments. Les roques, mar oberta, l'oceà... Era tan bonic, i tan escarpat... Semblava que havia arribat a la fi de la terra. FINIS TERRAE. LAND'S END... (I em trobava a Cymru, Gal·les).

També m'encantaren els acantilats que vaig veure a Pembrokeshire Coast National Park, sobretot prop de Saint David's, per on hi ha una platja amb surfistes (Whitesands Bay), i uns acantilats (a l'altra banda de St David's), fins on em va guiar una xica molt amable, que destilava melangia) que tenien unes pedres molt roges i molt grans, com no havia vist jo mai en la meua vida. Encara estaven humides (acabava de baixar la marea), i això feia que el roig fos més viu, més intens. Però és que, a més, també et trobaves, al costat, roques de color verd (grans també) que contrastaven molt amb la rojor de les altres. L'impacte visual era tan gran que semblava que estaves assistint a una exposició d'art modern, d'eixes on mesclen coses molt diverses, per a crear sensacions i estimular la imaginació. Però això, però ben feta, ¿eh?

I també estaven molt guais els de Gower Peninsula, prop de Rhossili. Semblen acantilats per a contrabandistes. Si baixes una mica per ells, entre les roques, et dóna la impressió que t'has transportat en el temps, un segle, o dos, o tres, cap enrere. I que d'un moment a l'altre, per l'horitzó o des de darrere d'un illot, o de les roques, veuràs aparéixer una goleta o un vaixell pirata. Molt emocionant. (Tot això, fent treballar la imaginació, clar. Importantíssim. Però el lloc ho propicia).

ATENCIÓ: Haig de dir que quasi tots eixos acantilats els vaig contemplar amb una il·luminació preciosa, propera a la posta de sol, i això li conferia un ambient màgic, quasi irreal, al fet de trobar-te allí. Semblava un somni, de tant bonic...

 

EXPLICACIÓ DE CADA PARC

 

BRECON BEACONS. Molt boniquet. Tot molt suau i verdet. És fàcil de pujar a les seues muntanyes, que estan totes cobertes de brossa i no es veu pedra quasi per cap lloc (al contrari que ací). Tampoc hi ha massa arbres a la muntanya, perquè ho utilitzen com a pastos. (Sí que hi ha arbres a les valls).

SNOWDONIA. Molt semblant als Pirineus (Vall de Benasc, Aigüestortes...), però en xicotet. Tot igual de verd, amb pastos, amb roques (ací sí que hi ha roques), amb alguns arbres, amb grans desnivells... Tot com si et trobasses al voltant dels 2000 metres d'altitud, o més (com als Pirineus)

PEMBROKESHIRE COAST NATIONAL PARK. Vaig caminar un tram del llarg sender que recorre uns 200 quilòmetres d'eixa costa escarpada. També m'hi vaig endinsar a un bosc, que semblava d'eixos de Robin Hood o d'aventures medievals. (Això va ser prop de Pentre Ifan Burial Chamber, un monument megalític que hi ha a la regió d'on extragueren les pedres per a fer Stonehenge).

 

FORMA MEUA DE VIATJAR. ¿LONELY MAN MOTXILER?

 

De lonely man, tot sol, sí. De motxiler, no. Vaig llogar un cotxe a HERTZ Car Rental, a l'aeroport de Bristol. En principi havia encomanat un Ford Fiesta, per a què no se'm disparés el pressupost, però pel mateix preu em cediren un Ford Mondeo Gris Metal·litzat, molt bonic, perquè no tenien cap altre cotxe disponible en eixe moment.

M'he allotjat en quatre albergs, però l'última nit, del 20-7-2005 al 21-7-2005, hi vaig dormir dins del cotxe, a l'aparcament de l'aeroport de Bristol, abans de tornar les claus a la bústia de l'oficina dels vehicles de lloguer.

M'ho he buscat tot per Internet. El vol (amb EASYJET), el lloguer de l'automòbil i els albergs, explorant en diverses pàgines web. Les agències de viatges d'ací Sueca no m'oferien el País de Gal·les entre les seues destinacions. Impossible eixir-se'n de les rutes ja marcades: Irlanda, Anglaterra, fins i tot Escòcia al complet, però no Gal·les en exclusiva.

La veritat és que, una vegada a Cymru, no hi he trobat molt de turista valencià, català, castellà o europeu del continent, encara que algun sí, tot s'ha de dir. La majoria de visitants provenien d'Anglaterra, de Gran Bretanya (en general) o d'Amèrica.

 

CONDUCCIÓ PER L'ESQUERRA. PECULIARITATS.

 

A nivell de comandaments, en els cotxes britànics (de conducció per l'esquerra) no tot és simètric respecte als vehicles continentals, de conducció per la dreta. El canvi de marxes i els pedals (embrague, fre i accelerador) del Ford Mondeo que conduïa a Gal·les, se situaven en la mateixa posició que en el meu Opel Astra d'ací València. I menys mal que eren igual, sinó... males pinyes m'hauria pegat...

Encara que no t'ho cregues, tot i conduir per l'esquerra, no he patit cap colp amb el cotxe. Com jo sabia que no controlava molt, tampoc anava tant de pressa com ací a Sueca. I això que ací no hi vaig ràpid, ¿veritat? Bo, ja ho sabeu bé. Per a vosaltres vaig xafant ous. (¿No Gabilan?). Ara bé... tampoc ha passat res en alguna ocasió compromesa, perquè Déu no ha volgut.

Els dos primers dies de cotxe van ser els pitjors. Poc menys que un infern, a nivell de conducció. Ho tenia tot canviat, al revés. Al tercer ja anava pillant-li el truquet..., i va i punxe una roda (que bona pasta m'ha costat, del beneït Mondeo). I la resta del viatge ja va anar la cosa de meravella (pregant a tota hora per a què no em passés res més).

Vaig descobrir que el més important era oblidar com conduïa a Sueca i al País Valencià. Els records d'ací feien renàixer els meus reflexos mecànics a la conducció per la dreta. Això em confonia per uns instants, i era perillós.

Durant tot el viatge vaig evitar rememorar qualsevol vivència meua d'ací Sueca i València que tingués a veure amb la conducció. Així em va anar millor.

En total, em vaig empassar 1.050 milles per la banda de l'esquerra. Més de 1.500 quilòmetres. I ara, ací a Sueca, tornant a conduir per la dreta, de vegades encara dubte alguns instants per on haig de dur el cotxe. Aquest matí mateix (6-8-2005), tornant del treball a casa, m'ha passat, per una carretereta de camp, sense ratlla al mig. Ja m'havia acostumat a la banda contraria.

¡Ah! Una cosa: CANVI DE MARXES.

Per a posar la primera i la segona (les marxes més dures) he comprovat que és millor si fas la força cap a tu (com ací al continent), més que si la fas cap a fora (com a Gran Bretanya). I he arribat a la conclusió que els canvis de marxes de tots els cotxes estan dissenyats per a conduir per la dreta (model continental, no model britànic). Jo almenys el trobe més còmode. I no és perquè hi estiga més acostumat. És qüestió de fisiologia i d'ergonomia.

 

A PARTIR D'ACÍ LA NARRACIÓ SE N'IX DE MARE I RAJA A BORBOLLONS.

INCONTROLADA...

 

NIVELL DE VIDA A CYMRU I ANGLATERRA. PREUS.

Tots els productes que he trobat a Cymru i Anglaterra estaven una volta i mitja més cars que al País Valencià. El que ací costa un euro, allí costa una lliura esterlina. I una lliura, al canvi, equival a 1'50 euros. El càlcul és simple.

 

ORATGE

Ha fet molts dies de bon sol. Només ha plogut dos matins i una vesprada:

- La vesprada (13-7-2005) va ser baixant del mont Pen-y-Fan, a Brecon Beacons. M'hi vaig mullar tot, de dalt a baix, ben ben xopat.

- Un dels matins (18-7-2005) fou durant el trajecte en cotxe de Llandudno a Carmarthen, travessant les muntanyes de pissarra, milers i milers de tones amb fragments de roca negra en pendent sobre tu, que t'encollien el cor i t'esborronaven l'ànima.

- I l'altre matí (20-7-2005) que la pluja em va pillar va ser pegant la volta per Gower Peninsula, en direcció als acantilats propers a Rhossili, però no em va molestar molt. Hi vaig gaudir barbaritats amb eixa excursió pels penya-segats.

Ha plogut menys del que m'esperava. Mai ningun dia sencer. Tampoc he passat fred en cap moment. Eixos dies d'estiu a Cymru eren com el dies d'estiu ací, i veies a molta gent amb roba curta. Per altra banda, les seues nits eren com la nostra primavera. Creia que anava a trobar-me un oratge semblant a l'hivern d'ací Sueca, però no ha sigut així.

 

LLENGÜES. ¿M'ACLARISC O NO?

Creia que tindria un nivell més baix d'anglés però m'apanye millor del que m'esperava. Grata sorpresa. De cymraeg sí que no entec gens. Però gens. No té res a veure amb l'anglés, ni amb el català. No té arrel llatina, ni germànica. És una llengua cèltica. Una de les més antigues d'Europa, junt amb l'euskara.

 

SOBRE L'ANGLÉS

Fa molts anys vaig gaudir de tres mesos (separats) d'estança a les illes britàniques, per a aprendre el seu idioma. Va ser durant tot el juliol de 1991 a Dublín (Irlanda), junt amb el juliol de 1992 i l'agost de 1993 a Bournemouth (sud d'Anglaterra). Crec que hi vaig assimilar més del que estimava.

A banda, supose que els llibres que hi vaig comprar aleshores, i que he llegit posteriorment també m'han ajudat molt. Sense descartar les pel·lícules en versió original en anglés, subtitulada així mateix en anglés, que hi veig sempre que puc en DVD.

Quan em deien alguna paraula que no entenia, intentava deduir el significat pel context i, a més, procurava visualitzar com podia escriure's, segons la pronunciaven. Aleshores l'associava al mot més proper que coneixia on veia que hi podia encaixar, i moltes vegades l'encertava. ¡Bingo!

Si continuava sense entendre què deien, simplement els preguntava, i ja està. És bonic això de desxifrar una llengua. Ve a ser com un joc. Tot i que molta gent ho detesta.

 

ACCENTS

Hi he escoltat una enorme varietat d'accents en anglés. A això no hi estava acostumat, perquè les altres ocasions en què havia visitat les illes, no m'havia mogut en tot el mes d'una mateixa zona. En canvi, esta vegada, quan acostumava l'oïda a una forma de pronúncia, era l'hora de fer la maleta i desplaçar-me a altre indret de Gal·les, on trobava un accent lleugerament (o no tant lleugerament) diferent. I, ¡ale!, torna a començar.

Fins i tot, en un mateix lloc era fàcil escoltar maneres de parlar molt diverses, perquè es tractava de paratges molt turístics, que atreien a gent de totes les contrades d'Anglaterra (de Cornualles, de Dorset, de Yorkshire, de les Midlands, de la regió dels llacs, de Birmigham, de la metròpolis de Londres...), d'Escòcia o fins i tot d'Estats Units.

 

L'ANGLÉS EN LES PEL·LÍCULES

L'anglés de les pel·lícules americanes, per regla general em costa més d'entendre que l'anglés britànic. L'americà és per a morir-se i no torcar-se. Quan l'escolte em pose a tremolar perquè, la majoria de les voltes, els actors parlen molt de pressa i bastant empastrat, quasi sense vocalitzar. Poques vegades capte el sentit de tot el que diuen. Si no fos pels subtítols...

 

WHERE ARE YOU FROM?

A la mínima ocasió, jo sempre deia que era valencià i que parle català. No vaig entrar a explicar-los el tema de la doble denominació de la llengua, perquè els hauria marejat més que un allioli.

 

SOBRE EL CYMRAEG, LA LLENGUA GAL·LESA. Impressions.

 

ACTITUD DE LA GENT ENVERS EL CYMRAEG

Al llarg del viatge, vaig preguntant a la gent si parla cymraeg. Molts em diuen que no. Alguns una mica avergonyits, altres amb pesar i altres mostren un cert menyspreu o aversió per eixa llengua. També hi trobe gent que em diu que no l'entén, o no el parla, però que sí que els agradaria. I ho diuen amb interés real, amb una mirada viva i sincera.

 

NACIONALISME ANGLÉS

Quan converses amb gent de per allí, el nacionalisme anglés contra el cymraeg no queda massa patent a simple vista. Almenys, hui en dia, no és tan evident i visceral com resulta el nacionalisme castellà i francés contra el català i l'occità. Potser els anglesos, i gal·lesos anglicistes, són més continguts en les formes. No ho sé.

Sí que notes, en algunes persones, certa reticència o disgust vetllat envers el cymraeg, com he comentat. Però puc assegurar que no ho manifesten tant acaloradament com els castellanistes radicals quan es dediquen a ultratjar el nostre idioma (el català) i altres llengües de l'Imperi Castellà que no són el castellà.

 

SITUACIÓ ACTUAL DEL CYMRAEG

Fragment copiat de la meua carta del 30-7-2005 a Miquel Boronat, de Gandia.

 

<< Sueca, 30 de juliol del 2005.

 

Jei, Miquel, moltes gràcies per la teua carta. (Gràcies amb retard, però ben donades). Ja he tornat de vacances. He visitat CYMRU, el País de Gal·les. Ha sigut molt interessant. Tenen uns paisatges molt bonics. I uns acantilats preciosos. A Pembrokeshire (els de St David's, i molts més), a Holyhead (Isle of Anglesey), a Gower Peninsula... Magnífics.

He comprovat que el cymraeg, la llengua gal·lesa (totalment diferent a l'anglés), continua viva, i que els seus parlants se l'estimen i estan orgullosos de conservar-la. Venen a ser el 20% dels gal·lesos (entre 500.000 i 700.000 persones), però tenen molta força, i molta autoestima. No ha hagut tall generacional, com a Catalunya Nord.

No. A Cymru (Gal·les), els pares parlen als seus fills en cymraeg (i els fills als seus pares), com la cosa més natural del món. Eixe és el requisit bàsic per a assegurar la pervivència d'una llengua. Sense això, la batalla està perduda.

Tenim l'exemple contrari a l'illa veïna (la d'Irlanda) amb el seu idioma ancestral, el gaèlic irlandés (una llengua cèltica de la mateixa família del cymraeg). Oficialment volen recuperar-lo (ressucitar-lo). Però, en la pràctica, eixa llengua està quasi morta (com el llatí, dalt o baix). I això que ara Irlanda compta amb un estat propi (no com Cymru, ni com nosaltres).

Però és que ja poquíssima gent empra el gaèlic en el seu dia a dia quotidià. Per a ells no té utilitat pràctica. I les noves generacions ho saben. Si no troben a cap persona que els parle en gaèlic (o no quasi), ¿per què han de parlar-lo ells? Només és folklore (per als menuts, i per als majors). Una relíquia. Una curiositat de museu.

 

La veritat: Una vegada els fills deixen de parlar la llengua de pares i iaios, podria dir-se que la cosa està ben fotuda.

 

Joanjo >>

 

INICI DEL VIATGE. VOL D'ANADA.

El dimarts 12-7-2005 vaig eixir de València, des de l'aeroport de Manises, amb el vol d'EASYJET de les 11:15 (hora local), i vaig arribar a Bristol sobre les 12:40 (hora local).

 

MITJÀ DE TRANSPORT PER CARRETERA A GAL·LES: COTXE LLOGAT.

Només arribar a l'aeroport de Bristol, vaig agafar el cotxe de lloguer que havia reservat a HERTZ Car Rental, un Ford Mondeo, com he mencionat abans. Matrícula: KL05-PYB.

 

ALBERGS ON M'HE ALLOTJAT:

1) Al Centre-Sud de Gal·les, a Groessford (a 3 km de Brecon): Alberg "TY'N-Y-CAEAU - BRECON". Per als dies 12-7-2005 i 13-7-2005 (2 nits)

Situat al nord de "Brecon Beacons National Park", però bastant prop del seu centre.

2) Al Nord-Oest de Gal·les, a Porthmadog: Alberg "SNOWDON LODGE". Per al dia 14-7-2005 (1 nit)

Situat en la costa. Poble de pescadors, em sembla.

3) Al Nord de Gal·les, a Llandudno: Alberg "LLANDUDNO HOSTEL". Per als dies 15, 16 i 17 -7-2005 (3 nits)

Situat en la costa. Poble molt turístic i residencial. Encantador.

4) Al Sud-Oest de Gal·les, a 10 km de Carmarthen: Alberg "PANT-YR-ATHRO INTERNATIONAL HOSTEL". Per als dies 18-7-2005 i 19-7-2005 (2 nits)

Situat prop de la costa, però una mica a l'interior.

5) A Bristol (Anglaterra, apegat al Sud-Est de Gal·les): NINGUN ALBERG.

L'última nit, la del 20-7-2005, hi vaig dormir dins del cotxe, a l'aparcament de l'aeroport de Bristol, abans de tornar les claus del Mondeo a HERTZ Car Rental.

 

FINAL DEL VIATGE. VOL DE TORNADA.

Des de Bristol, novament amb EASYJET, vaig agafar el vol de tornada de les 07:20 (hora local) del dijous 21-7-2005, i vaig arribar a València sobre les 10:45 (hora local).

 

RELAT DIA A DIA

 

DIA 1. Dimarts, 12-7-2005.

Sueca (Marènia) - València - Bristol (Anglaterra) - CYMRU/Gal·les - Parc Natural de Brecon Beacons (Centre-Sud de Cymru. Interior).

Partisc de Sueca, el meu poble, i arribe a València, una de les meues capitals.

Vol València-Bristol. El dimarts 12-7-2005 isc de València (Marènia), des de l'aeroport de Manises, amb el vol d'EASYJET de les 11:15 (hora local), i arribe a Bristol (Anglaterra) sobre les 12:40 (hora local).

A l'avió entaule conversa amb un matrimoni de Torquay (al sud d'Anglaterra) que torna de passar uns dies per ací el País valencià. Són simpàtics i amables. Ens separem a l'eixida de l'aeroport de Bristol, després d'arreplegar les maletes. Em donen indicacions per a arribar a la zona dels cotxes de lloguer.

Recull el cotxe de lloguer a HERTZ Car Rental. Resulta ser un cotxe gran, un Ford Mondeo gris fosc metal·litzat, realment elegant, molt millor que el menudet Ford Fiesta que havia reservat. M'han entregat el Mondeo perquè no disposaven de cap altre vehicle de gamma més baixa en eixe moment. Ni tan sols d'un Ford Focus. ¡Quina xamba!

Enmig de gran patiment i tensió, degut a la nova responsabilitat de conduir per l'esquerra, abandone l'aeroport. És la primera vegada en la meua vida que no conduisc per la dreta. Abans d'eixir de Bristol, em perd alguna vegada. Per a mi tot és nou: el cotxe, la ciutat, la forma inversa de conduir... Li pregunte a uns treballadors que hi ha vora la carretera i m'orienten molt amablement. Tot el contrari que unes xiques que van a bord d'un esportiu, que m'increpen de mala manera, per una errada meua, cal admetre-ho.

A sobre, un altre suplici: no m'aclarisc gens bé amb els comandaments del cotxe, tots ubicats a la banda contrària d'on estic acostumat. Són ja nou anys de conduir per la dreta al País Valencià, i he adoptat alguns vicis que costarà de canviar. Convé que m'oblide dels hàbits adquirits en conduir per València, i prove a començar de nou, partint de zero. La teoria és senzilla. Però, aplicar-la, resultarà molt difícil.

Poc a poc, amb els pèls de punta, rodege Bristol com puc, en direcció a Newport, i travesse el Severn Bridge, un pont molt bonic on es paga peatge per a entrar a Gal·les però no per a eixir, ¡vaja! Quan arribe al final del pont, he deixat enrere Anglaterra i m'endinse, ¡per fi!, al territori de CYMRU, això és, el País de Gal·les.

Però no cante victòria encara. Continue amb els quinze sentits alerta i, mantenint l'atenció d'acer, sue a mars durant milles i milles apegat a la banda esquerra de la carretera, mentre tothom m'avança per la dreta. I això que vaig per una autopista, que no presenta cap dificultat. Però de tant en tant em ve algun rampell reflex de conducció per la dreta i estic a punt de posar-me en perill, a mi i a altres vehicles. Açò m'ompli de pànic i em quede ert. No sé quant durarà aquest nivell d'ansietat. Si no el rebaixe prompte, note que m'esclatarà alguna vena dins del cap.

Tenia intenció d'entrar a Caerdydd (Cardiff), la capital de Cymru (Gal·les), per a visitar-la una mica. Però desistisc, abatut per l'evidència. Tal i com conduisc en estos moments, endinsar-me en una ciutat gran, i damunt desconeguda, significaria pegar-me una pinya en menys que canta un gall. Preferisc mantindre'm al recer de la rectilínia seguretat de les autopistes o de les poc transitades carreteres rurals. És precís que trenque mà amb açò del carril esquerre abans d'entrar en alguna ciutat. Però s'està convertint en un infern. Tinc ganes d'arribar ja a l'alberg i alliberar-me per unes hores del suplici de la conducció.

Només passe pel costat de Newport i veig que puc posar rumb a Brecon per un camí més rural, deixe enrere l'autopista i em desvie a Cwmbran. Passe per Montypool i arribe a Abergavenny, situat als límits on comença el parc natural de Brecon Beacons. Després de circular unes milles per una carretera totalment rural i de muntanya, ja més relaxat, aparque el cotxe i baixe a estirar les cames. ¡Buuuufffffffffffffffff! Això és diu respirar tranquil.

Relegada per una estona la responsabilitat de conduir, assaborisc l'ambient campestre que es respira a eixes muntanyes i explore una mica el bosc que m'envolta. Ja tenia ganes de caminar sobre la brossa i pegar bots d'una penya a altra, mentre m'acarona el solet. Taste aquesta sensació com si hagués nascut de nou.

Però tot allò bo s'acaba i, a continuació torne al cavall de tortura reconvertit en cotxe anglés per dirigir-me a Brecon, des d'on buscaré l'alberg. Una vegada a Brecon, i després de pegar cinc mil voltes per rotondes i carreteres de camp, preguntant a la gent, finalment trobe l'alberg. S'anomena "TY'N-Y-CAEAU - BRECON" i està situat a Groessford, a 3 km de Brecon.

Per fi aparque el cotxe i em relaxe. Només de pensar que demà pel matí hauré de tornar a agafar-lo, m'envaeix un pànic indescriptible. Aprofitaré estes hores de descans i sopar a l'alberg per desconnectar de la tensió acumulada durant el dia.

 

DIA 2. Dimecres, 13-7-2005.

Parc Natural de Brecon Beacons (Centre-Sud de Cymru. Interior). Mont Pen-y-Fan.

Hui romanc tota la jornada al parc natural de Brecon Beacons. Tinc ganes d'impregnar-me de natura silvestre.

Esta nit, a la llitera m'han picat alguns insectes i ara no deixe de rascar-me. Crec que és una forma d'impregnar-se, però no la més agradable, això sí. Estes picadures couen més que a Sueca. No sé quin insecte m'haurà mossegat. Potser no estic aclimatat a aquest tipus de verí. Però al llarg del viatge, aniran desapareixent eixes picades, amb la seua coentor, alhora que seran substituïdes per altres, un poc més suaus. Sempre em passa el mateix, quan vaig d'albergs, sobretot perquè freqüente paratges de muntanya, i allí els insectes són els reis.

En eixir de l'alberg, torne a ser víctima i botxí a la sala de turments sobre quatre rodes. Note que ara m'aclarisc una mica millor al volant, però encara em falta molt de rodatge. Sort que hui em mouré per carreteres rurals i seran poques milles, perquè estic desitjant fer ja alguna excursió llarga a peu. A veure si per fi comence a gaudir la meua estança a Cymru.

M'atanse al poble de Brecon i faig unes compres per proveir-me dels primers queviures, mapes i una gran caixa de cartró per deixar-ho tot compartimentat al maleter del cotxe. Sóc un poc cap quadrat. M'agraden les coses ordenades. El desordre m'ataca els nervis. Haig de suportar-me a tota hora aquesta mania, que ja ratlla el defecte.

Done alguna volta més a peu per Brecon, ara ja de visita. És un poble menut i pintoresc, antigament rural però ara molt turístic, situat al cor del parc natural. Té el seu encant. Entre a algun museu o tenda curiosa i recull informació sobre els paisatges més bonics que puc visitar hui d'aquest parc natural. Em recomanen alguns indrets destacats, entre ells la pujada al mont Pen-y-Fan. Ja tinc decidit què faré hui.

Torne al cotxe, isc de Brecon i, quasi a mig camí entre Brecon i Merthyr Tydfil, per Gwaun Nant Ddu, pare vora la carretera a fer unes fotos a un paisatge molt verd on hi ha una espècie de llacs menuts i estirats. És bastant bucòlic. Poques milles més avant, detinc definitivament el vehicle infernal i l'aparque. Comença la meua primera excursió relativament forta a l'interior de Cymru.

Puge al Pen-y-Fan, amb 886 metres, la muntanya més alta d'eixe parc natural. No resulta gens difícil, un simple turó. Tot el que trepitge és gespa i terra blaneta, amb una inclinació bastant suau. No s'hi veuen quasi pedres, i cap tallat ni precipici perillós, almenys a la banda per on jo puge. Hi ha molt de camp per pasturar ovelles.

L'últim tram es fa un poc pesat, perquè sembla que estigues a punt d'arribar, quan tot és caminar i caminar pel llom del puig i la cresta no apareix per cap lloc. Només una pendent cada vegada menys pronunciada, tendint a horitzontal, que no s'acaba mai. Vindria a ser com passejar sobre una gran bola verda de gespa, que roda sense fi. Doncs igual, igual.

Al cim del Pen-y-Fan, mentre fotografie els paisatges de Brecon Beacons, recorde la meua cosineta menuda. És la filla de mon tio Miquel Àngel, el germà de mon pare. Li diuen Nora i té un anyet i un meset. És tant boniqueta... I tant simpàtica... Va amb tothom i no estranya a ningú. A cap de nosaltres ens fa mala cara. Tinc fotos d'ella en aquest mateix rodet. Només l'acabe, el guardaré com el tresor més valuós del món.

Plou per la vesprada, baixant del Pen-y-Fan. M'hi mulle tot, de dalt a baix, ben ben xopat. Crec que és la volta que més m'ha plogut damunt, en tota la meua vida.

Al cap d'una bona estona, deixa de ploure bastant bruscament i al capvespre fins i tot ix un sol esplèndid. ¡Sí!, ara que tinc tota la roba i les sabates més reblanides que una pell de brau en remull... Quan arribe a la falda de la muntanya, prop del cotxe, explore una mica un bosc obscur, obscur, que sembla impenetrable a la llum. És una il·lusió òptica produïda els milers de branquetes negres despullades de fulles, que s'acumulen en la perspectiva i omplin els buits de foscor. Resulta ben curiós.

 

RERE EL RASTRE DEL GAL·LÉS

He vingut a Cymru, en gran part, perquè volia escoltar el cymraeg, en viu. I també perquè volia conéixer, en primera persona, quina és la situació real de la llengua pròpia d'eixe xicotet país, i com és sentiment nacionalista que té la gent de per allí. Tot, per a comparar-ho amb la nostra pròpia situació. Per veure com vivim respecte als altres pobles sense sobirania pròpia, amb llengües i cultures minoritàries (respecte als Grans Estats Omnipotents).

Doncs bé, per la zona de Brecon Beacons no trobe a ningú que parle cymraeg. Li pregunte a la gent dels pobles, i tots em diuen que es parla, sobretot a la zona Nord-Oest, a l'Oest i al Sud-Oest (sobretot a la ciutat de Carmarthen, que és bastant important, i als seus voltants).

Jo pensava que en aquest parc natural, atapeït de poblets rurals i ben lluny de les grans ciutats, tothom (no turista) parlaria cymraeg. Suposava que la distribució territorial de la llengua, a Cymru, seguiria un patró similar al del País Valencià i Catalunya. (Molt viva a pobles menuts i mitjans, i bastant menys a les grans ciutats). Però no. M'he equivocat. La situació és diferent. (Primera rectificació dels meus esquemes mentals).

Passe dos dies a Gal·les desitjant escoltar el gal·lés, sense trobar cap indici oral d'eixa llengua. Llevat de molts cartells i senyals de trànsit, que són bilingües.

Quan dus uns dies a Cymru, hi ha unes paraules en cymraeg i anglés que se't graven a la ment, i no t'abandonen mai:

Pintades a l'asfalt: ARAF / SLOW || ARAFAWCH NAWR / REDUCE SPEED NOW

o en postes, per l'autovia: GWASANAETHAU / SERVICE AREA

les senyals de circulació bilingües es converteixen en fidels companyes de viatge.

NOTA: ARAF / SLOW (= Poc a poc) i ARAFAWCH NAWR / REDUCE SPEED NOW (= Vaja més poc a poc ja) les veus a totes les carreteres, quan estàs acostant-te a una rotonda.

També se't queda molt en el record esta altra combinació: CROESO / WELCOME (= Benvingut), perquè la trobes a l'entrada d'alguns pobles o d'altres llocs (allotjaments, establiments, etc...)

Continue patint molt a l'hora de conduir per l'esquerra. Si no millore en dos o tres dies, em plantege seriosament renunciar a aquest mitjà de transport, i al viatge sencer, si cal. És una mesura desesperada. Espere no haver de recórrer a ella. De moment, seguiré lluitant amb el volant i les marxes del vehicle. Ja queda poc per arribar a la Groessford.

Torne a dormir a l'alberg "TY'N-Y-CAEAU - BRECON". Hi deixe eixugant-se la roba mullada i les sabates al Drying Room, una habitació destinada exclusivament a assecar la roba i les tovalles. Es veu que ja estan preparats per a eixe clima horrible. Tant de ploure, tant de ploure.

Després de sopar, que està deliciós, al saló de televisió conec un xic sud-americà. Crec que és de Colòmbia, però no xerrem molt perquè estem veient la tele. Un espectacle humorístic que sembla molt graciós. Llàstima que no pille ni la meitat. Em falta millorar barbaritats el meu nivell d'anglés.

 

DIA 3. Dijous, 14-7-2005.

Brecon Beacons - Aberystwyth - Barmouth - Porthmadog (Nord-Oest de Cymru. Costa).

Abandone Brecon Beacons, en direcció a la costa nord-oest de Cymru i, PER FI, es produeix el miracle. Com per art de màgia, de la nit al matí em trobe més solt en la conducció i amb ganes de menjar-me totes les milles que em queden per davant. ¡Al·leluia! He tornat a nàixer. Sóc un home nou.

Arribant a Aberystwyth, poble costaner situat a l'Oest de Cymru, aconseguisc sintonitzar una emissora de ràdio en una llengua desconeguda, que sona a àrab. Però em sembla estrany que ho siga. Sospite que és cymraeg, però no ho sé segur. Més avant confirmaré la sospita: És cymraeg.

A partir d'aleshores, i durant tot el viatge, és quasi l'única emissora que escoltaré. Tinc ganes de saber com sona el cymraeg. Ganes d'impregnar-me d'eixa llengua, encara que no l'entenga gens.

A Aberystwyth, explore les restes d'un castell amb una torre medieval i, en acabat, visite un monument als caiguts en la Segona Guerra Mundial que hi ha prop, cara a la mar. Pegue volta per alguns carrers i, finalment, entre a una tenda de llibres i productes gal·lesos que m'han recomanat alguns vianants a qui he preguntat en eixe poble. S'anomena "Siop y Pethe" i allí em compre un compact disc de música en cymraeg ('GORAU GWERIN. The Best of Welsh Folk Music'), un DVD de vídeo en cymraeg que inclou uns documentals sobre grangers gal·lesos ('Cefn Gwlad' gyda Dai Jones Llanilar) i un llibret amb un CD per a aprendre el més bàsic del cymraeg. En resum, un dia molt gal·lés i cultural. Comprove els CD's en el cotxe, s'escolten bé. El DVD el provaré més avant, a l'alberg de Llandudno.

Com durant uns minuts baixa l'afluència a la botiga "Siop y Pethe", i una o dues dependentes s'encarreguen dels clients que queden, durant una estona mantinc una conversa fluïda amb el seu propietari. És gal·lés, parla cymraeg, i defén i promociona intensament la llengua i la cultura del seu país. Ha especialitzat el seu establiment en oferir llibres, música i vídeos majoritàriament en gal·lés, i té bastant clientela. A més, es tracta d'una persona realment amable i t'atén de categoria. T'escolta quan li expliques el que necessites i t'aconsella amb cura, fent la funció al mateix temps de guia iniciàtic per la cultura gal·lesa. És ell qui m'orienta a l'hora de comprar els discos. M'ha causat molt bona impressió. Passades unes hores i dies, fins i tot setmanes, encara el recorde amb simpatia.

Aquest home em comenta que a Cymru estan treballant i lluitant per redreçar el cymraeg i tornar-li la dignitat que es mereix, però costa molt perquè gran quantitat de gent no es preocupa per la seua pròpia llengua. Jo li conteste que al meu país (el País Valencià, Catalunya i Ses Illes) també passa el mateix. Sobretot al País Valencià, però a Ses Illes crec que també. A continuació li expose aquest símil:

<< Davant les ruïnes d'un castell, no totes les persones reaccionen igual. Uns t'espeten amb menyspreu: "¡Bah! Unes simples pedres. No valen per a res". I altres queden bocabadats i exclamen: "¡Vaja! ¡Açò és un tresor! Hem de conservar-lo a tota costa". Doncs amb la llengua és idèntic. >>

En eixir d'Aberystwyth, continue el meu trajecte cap al nord i, sobre les 18:00, sope a Barmouth, un poble pintoresc amb una església imponent, negra i roja, emplaçada en la falda de la muntanya, enfront de la mar. Converse una mica amb un home gros que sopa, igual de solitari que jo, a la taula del costat cap a la porta d'eixida, per on entra una llum del sol suau i encantadora. Fa una vesprada d'estiu molt bonica.

Acabats els postres, pegue una volta per Barmouth. M'arrime a l'església però està tancada, així que torne al cotxe i faig via de nou en sentit nord.

Ja a fosques, arribe a Porthmadog i busque l'alberg 'Snowdon Lodge', proper al poble, on passaré la nit. M'atén una xica preciosa, guapíssima. És de Txèquia. Ben trempada, de cara agraïda i amb uns ulls verds grisencs preciosos. També graciosa i simpàtica. Ho té tot. Llàstima que em quede a aquest alberg només una nit. L'havia triat com un allotjament de pas, una etapa intermitja en la meua ruta cap al nord del país, i ara no m'atrevisc a modificar els plans. Comencen a sorgir els inconvenients d'organitzar el teu viatge al mil·límetre, abans d'eixir de casa. Però, ¿què li haig de fer? Jo sóc així, un cap quadrat.

A l'alberg compartisc habitació amb un xic navarrés, de Pamplona (Iruña). Converse amb ell sobre la situació de l'euskara a Navarra i Euskadi, i també, una mica, sobre els conflictes socials dels nacionalismes basc i castellà. Li pregunte coses a nivell real, no de grans mitjans d'informació, parlant amb ell com a persona que viu directament, en pròpia carn, tota eixa problemàtica. Jo també li explique breument la situació a València i Catalunya, a nivell de llengua i de país.

Aquest és l'únic habitant de la Península Ibèrica que he vist en tot el viatge. El turisme a Cymru sol provindre sobretot de les illes britàniques i també, en part, del centre i nord d'Europa. No abunden els castellans, ni gent de parla castellana, malgrat que a l'alberg de Brecon Beacons he trobat un sud-americà, crec que de Colòmbia. Més avant, al mont Snowdon, també escoltaré parlar castellà amb accent d'amèrica. Però serà l'última vegada en tot el viatge.

 

DIA 4. Divendres, 15-7-2005.

Porthmadog - PUNXADA - Penrhyndeudraeth - Bangor - Conwy - Llandudno (Nord de Cymru. Costa).

Durant el desdejuni al 'Snowdon Lodge', el xic de Pamplona em presenta una xica i dos xics d'Estat Units, que havia conegut feia un o dos dies. No vaig poder xerrar massa amb ells. Un dels xics semblava simpàtic, però l'altre i la xica es mantenien hermètics, quasi pecant de supèrbia. Anaven de sobrats, com perdonant la vida a la resta de mortals. No valia la pena esforçar-se en encetar una conversa o en mostrar-se agradable amb ells. No els importava una merda.

Després de desdejunar, m'acomiade (molt, molt a pesar meu) de la xica de Txèquia i duc en cotxe al xic de Pamplona fins l'estació de tren de Porthmadog. Em dóna les gràcies efusivament perquè arribava justet.

Encara passege una bona estona per eixe poble i faig unes compres que em calien. Demane ruibarb a una verduleria, per veure quin aspecte té. Vaig tastar en 1992 un deliciós púding de ruibarb (fet per Linda a la casa de Bournemouth on em quedí tot el juliol d'aquell any) i m'abelleix saber com és la planta en origen. Però no estem temporada d'eixe vegetal i, sentint-ho molt, no me'n poden mostrar. Tot i això, m'atenen molt bé a la botiga.

Finalment, cap a les dotze del migdia, decidisc reprendre el meu camí envers el nord de Cymru, vorejant tota la Llyn Peninsula per la costa, amb tal de seguir contemplant un paisatge litoral. Tinc previst fer alguna excursió a la platja o visitar potser uns acantilats, si en trobe.

PUNXADA. De sobte, només eixir de Porthmadog, l'inoportú rebentó d'un neumàtic m'obliga a canviar de plans per complet. ¡Caguenlamar! S'avorta l'operació peninsular.

NOU OBJECTIU: Reparar la roda del cotxe a tota costa (es tracta de la posterior esquerra) i, en acabat, continuar com puga fins a Llandudno, on tinc reservat l'alberg d'esta nit. Em quede sense veure Llyn Peninsula. Una altra volta serà... En realitat, és l'única cosa de tot el viatge que tenia previst visitar i no aconseguisc arribar-hi. El balanç total no resulta massa negatiu, en fi.

Parat enmig la carretera, un divendres a migdia, entrant en cap de setmana, els cotxes no paren de sortejar-me per tal de seguir el seu camí. Només dues o tres persones em brinden auxili. Entre ells, un home menut una mica coix i contrafet. A primera vista no sembla massa cabal però és qui més desinteressadament m'ajuda a canviar la roda, bolcant-se en cos i ànima a eixa tasca. Gràcies a ell, descobrisc com es canvia un cargol especial que té la roda del Mondeo. En ser de gamma alta, per desmuntar les rodes d'aquest cotxe es requereix una clau especial, amb tal d'evitar el furt. Jo no tenia ni idea. L'home em suggereix que eixa clau pot trobar-se a la guantera i, efectivament, ahí està. ¿Qui és ara el qui té més coneixement, eh?

Nerviós i contrariat per la punxada, no tracte a aquest home amb l'amabilitat que correspon. I, més encara, donada la seua bona voluntat. Una vegada marxa, passat el mal tràngol i tot solucionat, és quan m'adone de la meua aspror i m'entren remordiments per no haver-li-ho agraït com tocava. Si alguna vegada llegeix açò (¡què il·lús que sóc!) espere que es reconega i reculla gustós el meu agraïment. Dedicat a eixa ànima caritativa, un àngel de la guarda.

Ja està muntada la roda de recanvi, però ara resulta que no és igual que les altres, sinó d'eixes més fines que t'endossen per eixir del pas en una emergència, fins arribar a un taller. No et permet ni sobrepassar els 80 km/h. Doncs sí que anem bé, sí.

Inspeccione visualment les altres rodes i en una d'elles, l'anterior, també de la banda esquerra, hi detecte una espècie de bony sospitós que no m'agrada gens. Pareix que s'haja pessigat en algun angle i estiga a punt de rebentar. PERILL. Ja no tinc més rodes de recanvi. Es fa imprescindible dur el cotxe a un taller i que ho revisen a consciència, per evitar mals majors.

Truque al número d'emergències d'HERTZ CAR RENTAL, però no funciona. No sé si serà pel meu telèfon mòbil (que faig servir a Sueca i País Valencià, i que, en teoria, era compatible amb les operadores britàniques) o pel mateix servei d'HERTZ. No tinc ni idea. Hauré de revisar el telèfon.

Pregunte a la gent que trobe pel taller de reparacions més proper que treballe amb HERTZ, i m'envien a un poble veí, de nom impronunciable: Penrhyndeudraeth.

A poques milles de Porthmadog, després de recórrer centenars de metres flanquejant un mur inacabable, arribe a Penrhyndeudraeth i trobe el taller que busque. Es dirigeix a mi un xic jove, molt atent i servicial, i em confirma que sí que tenen un acord amb HERTZ CAR RENTAL. Li explique el meu cas i l'intent infructuós de contactar amb HERTZ. Com em veu perdut i mig desfet, es mostra amable i comprensiu. Sembla bona persona, i també molt qualificat per la seua faena, tot i la joventut que trasllueix.

Després d'examinar els neumàtics, m'aconsella reparar els dos de l'esquerra, el de la punxada i el del bony amb aspecte de rebentar, no em done un ensurt i em deixe tirat enmig d'una carretera de camp, ben lluny d'un punt de socors. M'explica que en el seu taller no tenen neumàtics de recanvi per a un cotxe de gamma tant alta, ja que es tracta de rodes especials. ¡Vaja amb el Mondeo! Si que em donarà maldecaps aquest cotxet. I m'arrancarà doblers...

Finalment m'ajuda a contactar amb el taller "KWIK-FIT" de Bangor, a uns 50 quilòmetres d'aquest poble, on em podran canviar els neumàtics. També truca a una grua que em durà fins allí, perquè, donat l'estat dels neumàtics i comptant que no em queda roda de recanvi, preferisc no arriscar-me a fer tants quilòmetres sol. Seria temptar a la sort.

El xic jove em deixa quedar-me al seu taller mentre espere la grua que em remolcarà a Bangor. Hi espere al voltant d'una hora o més, i aprofite per pegar un mos i fer una becadeta. Ja va començant la vesprada. Fa bon solet i estic més tranquil.

Quan arriba la grua, enganxa el meu cotxe i em puge a la cabina, amb el xofer. Deixem enrere Penrhyndeudraeth i fem via cap al nord en direcció a Bangor, que no es troba lluny de Llandudno.

El xofer de la grua és un home jove, molt vital i conversador. Em conta que ha sigut militar fins fa poc. És d'Anglaterra, i ha servit a l'exèrcit britànic durant uns 17 anys, des que en tenia al voltant de 17 anys (també). Diu que ja està fart de l'exèrcit, que ara vol descansar i tindre una vida més tranquil·la. Comenta que li encanta practicar esports d'aventura. Se'l veu fort i atlètic. Per això sembla més jove. És veritablement obert i simpàtic. No sembla mala persona.

Aprofite per exercitar el meu anglés i li pregunte coses sobre la seua vida militar i si ha participat en alguna guerra. Explica que va servir en la Primera Guerra del Golf, aquella de la dècada dels noranta del segle XX, on Iraq va envair Kuwait, i "George Bush I" va intervindre amb l'exèrcit americà i alguns aliats, entre ells, els britànics.

Diu que també va estar a Bòsnia (o Kosovo, no ho recorde bé). I que allò va ser el més dur i cruent que ha vist amb la seua vida. Ho recorda amb autèntic malestar, perquè va presenciar atrocitats indescriptibles.

Segons ell, els soldats iraquians argumentaven que no desitjaven la guerra, que només hi lluitaven perquè els obligava Saddam Hussein. Es tractava d'un exèrcit regular contra un altre exèrcit regular (més o menys), i de països diferents. No parla malament de la seua experiència en Iraq, ni dels iraquians.

Però la de Bòsnia es tractava d'una guerra civil, un escenari completament diferent. Allí anava tothom contra tothom. Tots tenien armes, civils i militars, i la majoria estaven ansiosos d'utilitzar-les, buidant el carregador al cos del veí, ja siga per venjança o per sadisme. Un caldo de cultiu idoni per a propiciar les pitjors carnisseries. I així va ser, malauradament.

Una vegada a Bangor, l'ex-soldat em duu fins el taller de KWIK-FIT i m'acomiade d'ell amb gratitud. He gaudit amb la seua companyia i he aprés molt escoltant les seues vivències.

Al taller mecànic estan a punt de tancar, són quasi les cinc de la vesprada, i canvien amb celeritat les dues rodes de la part esquerra, tornant al maleter la de recanvi. Ja les tinc altra vegada noves de trinca. Espere cuidar-les millor d'ara endavant i no topar amb més problemes.

Abans de tot, a KWIK-FIT intenten contactar per telèfon amb HERTZ CAR RENTAL però tampoc no tenen èxit. Per tant, el problema no resideix al meu mòbil. No trobe gens eficient el servei d'emergències d'eixa companyia. Si m'hagués passat alguna cosa més greu que una simple punxada, ¿què hauria fet? Espere que no em facen pagar la reparació de les dues rodes, malgrat que no ho tinc del tot clar. Deuen costar una PAASSSSTTAAAAA... Si la reparació no la cobreix el contracte del lloguer, m'arrancaran un ou de la cara. ¡Ara sí que m'ha fotut, l'elegància del Mondeo!

Tot i això, dóne gràcies a Déu per haver tingut aquest percanç a partir del tercer dia, quan ja em trobava segur conduint per l'esquerra. Si m'hagués succeït abans, m'hauria acovardit més encara del que estava i potser sí que hauria llençat la tovalla, tornant-me'n a casa o decantant-me pel ferrocarril o altres mitjans, malgrat haver-me restringit en excés els moviments. He vingut a Gal·les buscant paisatges i llocs difícilment accessibles en tren o autobús. Encara agraïsc a la Providència el fet de concedir-me un temps de prova preciós que em permeté agafar confiança amb el cotxe.

Ara que hi caic, després de pegar-li voltes i voltes, crec que la punxada l'he provocada jo mateix, involuntàriament, a base de topar en diverses ocasions amb la vorera esquerra de la calçada, quan no controlava les dimensions del cotxe i encara mantenia les referències de conduir per la dreta, creient-me situat al seient esquerre. ¡Estic poc afinat!

Amb els neumàtic nous, vibrants i ansiosos d'engolir-se milles i milles, puge al Mondeo i recórrec la carretera de Bangor a Llandudno, que voreja uns acantilats seguint la costa. És ben bonic, cosa de veure. Et trobes encaixat, com en una frontera, entre dos móns. A la banda dreta, les parets de roca que s'alcen imponents i, a l'esquerra, la mar, amb el sol ponent-se a la teua esquena. Espectacular. Un trajecte digne de fer per les magnífiques vistes i la bellesa que t'embarga. I això que només estic seguint una espècie d'autovia per a cotxes, no un camí natural per a caminants solitaris com jo...

L'excursió a Llyn Peninsula del migdia se n'ha anat a fer la mà, però ara deixe fluir al màxim els meus sentits per aquest tram de costa escarpada, que també val la pena. Una cosa per altra, ¿no?

Abans d'aplegar a Llandudno, al nord de Cymru, passe per Conwy i circule una mica pel casc antic, admirant, de passada, el seu castell medieval. Destaca imponent i perfectament conservat. Una meravella, vaja.

Llandudno és el poble veí a Conwy i, quan hi arribe, em costa una mica trobar l'alberg "Llandudno Hostel" (on dormiré hui i dues nits més), tot i que, ¡veges la casualitat!, havia aparcat a menys de cent metres d'ell, quasi en el mateix carrer.

Una vegada deixe l'equipatge i mitjanament instal·lat, sobre les 18:00 sope a un restaurant típic proper a la platja. El regent sembla italià. Com a mínim, crec que no és britànic. Hi ha molt d'immigrant per ací també, igual que a Sueca i València. Es veu que la immigració s'ha convertit en un fenòmen mundial, sobretot a les zones turístiques o més desenvolupades. A l'interior de Gal·les, per Brecon Beacons, no he trobat tanta gent de fora. És més per la costa.

 

BANDERES.

S'hi veuen quantitat de banderes gal·leses pertot arreu. A les cases, als cotxes, als bars, a les botigues... Sembla que a Cymru estan orgullosos del seu xicotet país, o de la seua autonomia, o de la seua llengua, o jo què sé. De banderes britàniques s'hi troben ben poques. Només en els llocs oficials. Junt a la de Cymru, això sí.

De normal, a mi no m'atrauen les banderes. Ninguna. Ni la imperial castellana, ni la quatribarrada, ni la ikurrinya, ni la britànica, ni l'americana... Però, malgrat la meua aversió per eixos draps del dimoni, al 'pier' de Llandudno, a una botiga de souvenirs, em compre una bandera de Cymru. M'atén un matrimoni molt simpàtic i els afalaga que adquirisca un símbol del seu país. Els explique que ho faig perquè m'agrada molt, i això encara els afalaga més. Tot i que no ho dic per quedar bé. Simplement expresse el que pense.

Realment, la senyera de Cymru és molt bonica. Verda com la gespa dels turons, blanca com els núvols del cel i amb un flamant drac, roig, tan roig com la sang. Me la penjaré a la meua habitació. Ja se m'acudirà la manera de fer-ho.

* NOTA (UNA MICA PERILLOSA O CONTROVERTIDA):

Encara que algú s'escandalitze, haig de reconéixer que, estèticament, la quatribarrada amb el blau (emblema de la ciutat de València), sí que la trobe bonica. Més que la quatribarrada a seques. Jo crec que el blau equilibra als altres dos colors, el roig i el groc. En conjugar els tres colors primaris, la composició visual resulta més completa.

Però, com el tema de les senyeres està tant fet pols, com l'han embrutat tant i hi han clavat tanta merda, sobretot els blavers i castellanistes, però també una part dels nostres, doncs ja no vaig a dir res més. M'han fet avorrir el maleït tema d'eixos penjolls de tela. La lluita es fa inacabable, infructuosa, i al final no arribem a cap lloc.

A LA MERDA, LES BANDERES. Mentre nosaltres breguem com animals en debats estèrils, són altres els que ens governen, i ens la claven per darrere a tota hora i tots els dies.

* FI DE LA NOTA CONTROVERTIDA I PERILLOSA.

 

Com no he fet l'excursió per Llyn Peninsula i em trobe fresc, amb ganes de caminar, passege llargament, donant una volta per Llandudno, per la seua platja i el seu "pier", arribant quasi a uns acantilats que hi ha al final de la platja. Llandudno és una ciutat molt turística i boniqueta, enmig d'un entorn marítim realment apropiat per passar les vacances. Hi ha una muntanya al cap oest, i cases o mansions en la seua falda. Des del pier, una espècie d'embarcador de fusta molt gran que s'endinsa en la mar, amb unes atraccions de fira i una sala de joc al seu extrem, contemple com va baixant la marea. Molt poc a poc, molt poc a poc, però de manera inexorable. Més cap avall, a cada onada més cap avall...

 

LA MAR. L'OCEÀ.

És impressionant, les cotes tan altes i tan baixes que assoleix l'oceà. I això en estat de calma. Imagina-te'l embravit, enmig d'una gran tempesta. ¡Farà una por!

A la meua mar, la Mediterrània, el nivell de l'aigua no s'eleva ni s'enfonsa de manera apreciable. Jo sempre la veig igual. Però a Cymru... Tanta variació em resulta sorprenent. Supose que als gal·lesos, igualment, els sobtarà veure la Mediterrània sempre igual. Potser creuran que és una mar morta, perquè no respira. Ni creix, ni decreix. Però serà només la seua percepció, perquè està plena de vida. ¡Ei, caram!

Aprofite i em delecte a fons d'aquest tomb pel poble i el seu paisatge. Ja tenia ganes d'esplaiar-me, ja, passat el contratemps que he sofert hui. Ben entrada la nit, torne a l'alberg, em dutxe i a dormir.

 

DIA 5. Dissabte, 16-7-2005.

Llandudno - Betws-y-Coed - Parc Nacional de Snowdonia (Nord de Cymru. Interior) - Pic Snowdon - Llandudno (Nord de Cymru. Costa).

Mentre desdejune a l'alberg, entaule conversa amb Jenny, una dona major d'Austràlia. És la mare de Melissa, la propietària i encarregada del 'Llandudno Hostel', l'alberg més bonic i aseat que he vist mai. Quasi sembla un hotel d'alt nivell.

Melissa té quatre o cinc criatures i, malgrat lluir canes platejades, la pell de seu rostre ovalat és llisa i jove. No crec que sobrepasse els trenta i tants o quaranta anys. Jenny, en canvi, amb cabells blancs, de carn eixuta i vigorosa, deu rondar la setantena.

Les dues semblen bones persones i són molt atentes amb els clients. Però Jenny és una canya. Extraordinàriament oberta i simpàtica. Un tresor. No sé si li vindrà marcat pel caràcter australià, perquè és la primera persona que conec d'eixe país, però, tot i la seua edat, li aflora de dins un esperit jove que irradia jovialitat, oferint un somriure encisador. M'ha omplit de goig conéixer-la.

Jenny s'asseu amb mi i, mentre m'acompanya en el desdejuni, em conta moltes coses d'Austràlia, Nova Zelanda i més indrets del Pacífic. Sempre m'extasie escoltant narracions sobre altres llocs del planeta, i Oceania m'ha fascinat des de menut per la seua llunyania i exotisme. Aspire amb fruïció cada paraula que desgrana la seua boca.

En acabar l'àpat, m'acomiade de Jenny i Melissa amb afecte. Surt de l'alberg. Hui fa un gran dia per a excursions, amb un sol vivíssim i lluminós, i no pense desaprofitar-lo. Extremaré al màxim les precaucions per evitar altre incident, o accident, amb el Mondeo.

Conduïsc fins el Parc Nacional de Snowdonia. Arribe a Betws-y-Coed, un poble de muntanya bastant freqüentat pels turistes, hi pegue una volta a peu i torne al cotxe per dirigir-me, ara sí, al Snowdon, el pic més alt de Cymru, amb 1085 metres d'altura. Quan estic prop de la base, busque aparcament, carretera avant i arrere. Aprofite per contemplar el Snowdon des de diversos angles. Està malament la cosa d'aparcar, però al final hi trobe un lloc lliure, bastant lluny del punt inicial del sender.

Pregunte a l'oficina d'informació del parc, per tal que m'orienten en l'ascensió, que no és gens complicada, i em pose en marxa, mentre vaig observant el paisatge que m'envolta. El Parc Nacional de Snowdonia ve a ser quasi com els Pirineus, però en xicotet. La vista és bonica, però els Pirineus em semblen més impressionants. Quan parle de paratges pirinencs, sempre repetisc que estic enamorat de les zones on s'hi troben els tres mils (pics de més de tres mil metres), com Ordesa, Benasc, era Val d'Aran, Aigüestortes...

Una cosa ben curiosa és que, el tipus de vegetació i orografia que als Pirineus es dóna per sobre dels mil cinc-cents metres, ací a Snowdonia la trobes a partir de quatre-cents. Açò deu ser degut a la major latitud de Cymru respecte de la Península Ibèrica i a la influència més decisiva de l'Atlàntic, supose, que provoca que a menor altitud, la temperatura siga més freda i el clima més plujós.

 

RECORDE A LA XICOTIUA NORA.

Iniciant l'ascens al Snowdon, per fi acabe el rodet de fotos. El rebobine i respire tranquil. Ara ja estan segures les imatges de la xicotiua Nora. Alguna cosa molt xunga hauria de passar per tal que es velassen i se n'anassen totes a fer la mà. Guarde el rodet en la motxila, ben al fons, en pose un altre i continue el camí de pujada. Hi vaig a tota màquina, perquè he començat massa tard l'excursió i no vull quedar-me curt de temps per tornar al cotxe. No m'agrada que se'm faça fosc per la muntanya. A més, ací a Cymru, se sopa entre les 18:00 i les 19:00 i costa trobar bons establiments oberts més enllà d'eixes hores, com no siguen els de menjar ràpid o per endur. L'ascensió és esgotadora pel ritme que duc, però l'entorn és magnífic. Molt verd tot, amb unes pendents molt escarpades que, quasi com traçant el con d'un volcà extingit, rodegen uns llacs que hi ha allà baix, a l'esquerra. Després, en el camí de baixada canviaré de ruta i m'hi acostaré a ells.

Ja al cim del Snowdon, m'aguaita una sorpresa. Està atapeït de gent: joves, majors, menuts, ancians... ¿Això com és? Doncs resulta que per l'altra cara de la muntanya, crec que la del vessant oest, hi puja un trenet que duu passatgers fins dalt de tot. ¡Mira tu quina gràcia! Al·lucinant. No havia vist mai açò en cap mont d'estes característiques.

Estic una bona estona al cim, perquè vaig molt bé de temps. Creia que em costaria més pujar, però he avançat a bon pas i he guanyat quasi una hora. De categoria. Aprofite per dinar dalt del pic, i en la baixada no aniré tant forçat.

Ací al cim, entre mos i mos d'entrepà, és quan escolte a un grup de gent parlant castellà amb accent sud-americà. No sé de quin país provenen. Crec que han pujat en tren. No entaule cap conversa amb ells perquè no vull entretindre'm massa i tampoc no m'abelleix excessivament escoltar castellà a Cymru. He vingut per desconnectar del mal rotllo que hi ha al meu país amb les llengües, i altres temes nacionals, i no vull que em refresquen la memòria abans que siga hora de tornar.

En l'ascensió no m'he parat a parlar amb ningú, llevat de les preguntes necessàries per saber quant quedava per arribar al cim i de les salutacions de rigor que fas sempre que et creues amb algú per la muntanya. Respecte a açò últim, haig de ressaltar una cosa: El turista de muntanya sol ser més educat i sociable, i amb més consciència ecològica, que el turista de sol i platja. Açò és un tret comú que he vist repetit sempre al llarg de tots els meus viatges.

En canvi, al descens, com vaig més relaxat, sí que procure xerrar amb la gent que trobe i gaudir més de la caminada.

Després d'una bona estona baixant, coincidisc amb dues xiques que fan el mateix trajecte que jo. Una és molt guapa, l'altra normal. Els pregunte d'on són i la més normal s'anima a contestar, mentre que la guapa no es digna quasi ni a mirar-me. La que em respon diu que ve d'Ohio, als Estats Units d'Amèrica. Només puc parlar amb ella cinc o deu minuts. No teníem mala conversa, encara que era millorable. Però la seua amiga devia suposar que volia lligar amb elles (en certa forma, no anava desencaminada) i fa tot el possible per evitar la conversa i separar-nos a la mínima. Ho aconsegueix amb una pedra, diu que se li ha clavat en la sabata i cal llevar-se-la. Es detenen al camí i s'acomiaden de mi comentant que potser ens trobem després, però es nota a una milla la seua desgana. Final de l'aventura americana, poc abans d'arribar a la vora del llac.

Al llac m'entretinc fent unes fotos. Minuts després, les dues americanes passen pel sender, una mica lluny d'on em trobe, però ja no em moleste en saludar-les, ni elles tampoc. Tornem a ser completament estranys.

Més avant, arribe a l'altura d'una parella major, home i dona, i em pose a xerrar amb ells. Esta vegada tinc més èxit i mantenim la conversa durant la resta del camí, més d'una hora seguida. Es tracta d'un matrimoni de Lancashire, una regió d'Anglaterra. Tenen més de seixanta anys, segons afirmen ells, i tenen un caràcter realment obert i simpàtic. Em pregunten coses del meu país i jo els pregunte sobre Anglaterra i Regne Unit. Una experiència molt enriquidora.

M'asseguren que creïen que el català només el parlava la gent rica, o de classe alta, de Catalunya. Supose que es refereixen a la burgesia catalana. Però jo els deixe clar que no, que el català el parlem tot tipus de persones, des de les més pobres fins les més riques. I no únicament a Catalunya, sinó també al País Valencià i a Ses Illes Balears i Pitiüses.

També parlem de la Unió Europea i de l'euro, moneda que encara no han adoptat ells. Comenten que, viure a una illa, els fa veure Europa des d'un punt de vista diferent al nostre, més continental.

Cadascú de nosaltres exposa els seu punt de vista sobre el projecte europeu. No sorgeix cap discrepància important, ni cap hipocresia o mal rotllo. Es nota que són bona gent i dóna gust xerrar amb ells. No importa d'on siguem les persones, si del País Valencià o d'Anglaterra, l'important és que ens respectem i parlem entre nosaltres amb educació i sinceritat.

¡Ah! Per cert, la dona em confessa que li encanta Julio Iglesias i que té tots o quasi tots els seus discos. Jo no sabia que encara fos tant famós, ni que tingués aquest èxit. Pensava que formava part del passat.

Una alta cosa sorprenent: Segons declara eixa parella, A ANGLATERRA LI FALTA AIGUA.

¿Què ocorre aquest 2005? ¿Que hi ha sequera a tot arreu? A Anglaterra, al País Valencià, a Catalunya...

Diuen que, enguany, a Gran Bretanya està plovent menys que els altres anys, però la gent continua malbaratant l'aigua com en èpoques d'excedència i, a sobre, hi ha tanta població concentrada al sud de l'illa, que les autoritats públiques no saben d'on tirar mà per abastir eixa zona del país. Ho tenen ben cru. Sembla mentida, tractant-se d'Anglaterra, un dels països més plujosos que conec.

Quan arribem a l'aparcament principal del parc, m'acomiade del matrimoni com si el conegués de tota la vida. La veritat és que són una parella molt agradable, plena de vida i energia, malgrat la seua avançada edat. M'ho he passat de categoria dialogant amb ells, mil vegades millor que amb la xica d'Ohio. Llàstima que les coses bones duren tant poc.

Una vegada torne a Llandudno, encomane el sopar a un restaurant xinés i me'l menge en un parc. En acabat, done una volta pels carrers i entre en diversos pubs del poble, per viure una mica l'ambient nocturn del dissabte a Gal·les. Hi ha bastant marxa i moltes xiques guapes. M'entren ganes d'eixir amb alguna d'elles, però està clar que és impossible. A més, no vaig ben endreçat. Encara duc la mateixa roba de l'excursió al Snowdon. No he pogut mudar-me perquè volia aprofitar al màxim les hores de llum. Em dutxaré quan arribe a l'alberg.

Em limite només a observar i enregistrar les impressions, com un mer espectador que veu la vida passar, estudiant-la amb interés, però sense influir ni el mínim hàlit d'energia en ella. Potser és el meu destí.

 

XIQUES BRONZEJADES A CYMRU.

Pels pubs i carrers, trobe moltes xiques britàniques amb la pell bronzejada. Moltes més que l'última vegada que vaig estar a Bournemouth, els estius de 1992 i 1993. Igual que Llandudno, Bournemouth també és una ciutat de platja molt turística, emplaçada al sud d'Anglaterra, a Dorset, on feia encara més sol que al nord de Gal·les.

Però, en aquell temps, les xiques que trobava estaven més blanques. Almenys, jo no recorde haver vist tanta gent morena de pell com en aquest viatge, dotze anys després. Supose que actualment els raigs UVA (els llums ultraviolats) van que xuten. En no rebre tant de sol com ací a la Mediterrània, a les illes britàniques se l'inventen amb aparells.

La veritat és que dóna goig veure brunes a les dones. És un to que els senta millor. Algunes xiques que em creue pel carrer són ben guapes de cara, amb uns ulls blaus preciosos, un cos escultural, i morenes estan impressionants. Realment, a mi no m'atrau massa la pell blanca pàl·lida, tot s'ha de dir. Preferisc deu voltes més la pell fosca, ja siga negra o canella.

 

DONES JOVES AMB CANES.

També hi veig gran quantitat de dones joves amb canes. Moltíssimes més que ací al País Valencià. Però no és que a Gal·les la gent siga més vella, o decrèpita. Simplement sembla que ací no s'estila tant això de tenyir-se els cabells per dissimular els pèls blancs.

Jo no sóc massa entusiasta del maquillatge ni del tintat capil·lar perquè sí, només per canviar d'aspecte. Però reconec que les canes no m'agraden gens. Envelleixen massa prematurament a la gent jove i de mitjana edat. Vist el panorama gal·lés puc dir que, ací a València, les dones pareixen molt més jóvens i llueixen més la seua bellesa que a Cymru, gràcies a la mania de colorejar-se els cabells. Benvinguda siga.

 

DIA 6. Diumenge, 17-7-2005.

Llandudno - Bangor - Illa d'ANGLESEY - Llanfairpwll...gogogoch - Dunes de Newborough Forest - Acantilats de Holyhead (Caergybi) - Amlwch - Llandudno (Nord de Cymru. Costa).

Mentre desdejune, em fixe en una xica jove que està servint menjar. Treballa ací, al 'Llandudno Hostel'. Ahir de matí, mentre conversava amb Jenny, també em va cridar l'atenció. Sempre es mostra somrient i té una mirada molt graciosa i simpàtica. Pel seu aspecte físic (és morena) i pel seu accent i caràcter, en un principi em va semblar que era italiana, valenciana o castellana. Hui m'atrevisc a preguntar-li-ho i em contestà que no, que prové de Polònia. Ha vingut a Cymru cercant faena.

En pocs dies de diferència he conegut a dues xiques de l'Europa Central, ambdues guanyant-se la vida als albergs: en cuina, servint o de recepcionistes. Veges tu. Tenim esta jove de Polònia tant agradable, i la preciositat de la República Txeca que em va atendre a l'alberg de Porthmadog. ¡Buff! Aquella sí que em va impactar. Encara recorde els seus ulls verd-blaus d'un color de somni, per a perdre't en ells...

Bo. A la faena, que hui tinc una excursió completeta. Haig d'arribar a l'Illa d'Anglesey i recórrer-la tota. Posem-nos en marxa.

Isc en cotxe de Llandudno, en direcció Oest, torne a passar prop de Conwy i em dirigisc a Bangor. Allí travesse el Menai Strait pel Menai Bridge i accedisc a l'illa d'Anglesey. El Menai Strait és un estret tan estret que sembla un riu, no una mànega de mar. I el Menai Bridge és el pont que comunica l'illa (o illeta [Isle]) d'Anglesey amb la terra ferma. Tan ferma, això sí, com pot ser la de l'altra illa, és a dir, la d'aquella que engloba Cymru, Anglaterra i Escòcia.

Duc intenció de donar-li tota la volta al Isle of Anglesey. Comence per l'Est i vaig vorejant-la cap al Sud, Sud-Oest, Oest, Nord...

No recórrec ni deu quilòmetres, quan em pare una estona a un poble que té un nom llarguíssim, crec que el més llarg que he vist mai:

LLANFAIRPWLLGWYNGYLLGOGERYCHWYRNDROBWLLLLANTYSILIOGOGOGOCH (¡I no és broma!)

Significa: The Church of Mary in the Hollow of the White Hazel near the Fierce Whirlpool and the Church of Tysilio by the Red Cave.

Ni més, ni menys. Mama't eixa, valent.

Entre al centre comercial d'eixe poble, 'James Pringle Weavers', i pegue una volta per curiositat, observant que s'hi troba per allí. Agafe un DVD en gal·lés i li pregunte a una parella si ells parlen cymraeg. Contesten que sí, i els demane que em llegisquen alguna cosa en gal·lés, per exemple d'eixe DVD, per veure com sona. A l'home li sembla graciosa la meua petició i accedeix encantat. Per fi escolte parlar gal·lés de viva veu, dirigint-se a mi. M'agrada l'experiència, però no en pipe ni una. L'home m'ho tradueix a l'anglés i li done les gràcies. La parella s'acomiada somrient.

Continue el meu camí i arribe al sud de l'illa. Em passe unes hores explorant la platja, les dunes i els voltants de Newborough Forest. Una reserva natural molt bonica. Em recorda l'entorn del Saler, de per ací València, però és diferent, clar. Hi ha gent que hi va a posta per observar les aus des d'uns llocs condicionats per a tal cosa. Als gal·lesos i anglesos els apassiona la fauna en estat natural i l'avistament d'aus es converteix en predilecció, o això sembla. Jo, mentrestant, aprofite per dinar ahí al costat.

Després de menjar, agafe el cotxe de nou, poques milles després m'entretinc fotografiant una platja bastant bonica prop d'Aberffraw i, finalment, em pose les piles, endrece cap a l'autovia i ja no pare fins que arribe a Holyhead (Caergybi, en gal·lés). Ara em trobe a l'extrem oest de l'illa d'Anglesey. Ací s'ubica un port emblemàtic, un important nus de connexió entre Cymru i l'illa d'Irlanda. La distància que separa Holyhead de Dublín (66 milles / 106 quilòmetres) és la més menuda que existeix per enllaçar la capital irlandesa amb l'illa veïna, i açò fa que el trànsit de vaixells entre estes dues ciutats siga molt intens i fluid.

De tot arreu de Gal·les, i fins i tot d'Anglaterra, hi acudeix gent per a viatjar a Dublín i visitar-lo encara que siga per unes hores. Segons m'han dit, hi ha persones que van i tornen el mateix cap de setmana, o el mateix dia, perquè el trajecte marítim ve a durar unes dues o tres hores, màxim. Una passejada, vaja.

Prop de Holyhead es divisa una muntanya. Vull acostar-me allí, per a pujar-hi i contemplar la mar des d'un lloc alt, com una talaia d'avistament.

Fa molt de sol. Un dia magnífic, d'estiu mediterrani. Detinc el cotxe enmig del carrer i pare a una xica guapíssima que camina per la vorera amb una amiga. Sembla que estiuegen allí. Des del cotxe els pregunte allò de la muntanya. M'orienta la xica guapíssima, amb una mica de recel, supose que justificat per la forma en què la mire. Captivat per la seua presència, no puc apartar els ulls d'ella. ¡Déu meu, què guapa és! Rossa i amb uns ulls blau-verds superbonics, sembla una actriu de cinema. De l'estil de Nicole Kidman o Charlize Theron. És a dir, el no-va-més, vaja. Li pregunte si parla cymraeg i contesta que ella no, però la gent del poble sí. Açò confirma la meua sospita. Es troben allí d'estiueig. Eixa xica no vol conversar més ni l'altra tampoc i, amb al cotxe, faig via cap a la muntanya.

Una vegada a la muntanya, hi conduisc fins l'extrem oest. La carretera s'acaba prop d'un far que hi ha sobre un illot connectat a la terra mitjançant un pas estret. També hi ha bastants acantilats i em dedique a explorar-los. M'apassiona aquesta afició amb bogeria.

 

RECORDE A LA XICOTIUA NORA.

Aprofitant aquest paratge agrest i encantador, amb una llum tant idònia, fotografie el cotxe que em porta i em suporta durant tot el viatge, perquè el trobe realment seductor. El senyor Ford Mondeo gris fosc metal·litzat, elegant i distingit, matrícula: KL05-PYB. Vull mostrar-lo als meus amics de Sueca.

El moment és idíl·lic. El sol oblicu i baixant, cada vegada més prop de l'horitzó, ofereix una il·luminació preciosa. Tinc ganes de veure com queda esta foto després del revelat. Ha de semblar un cotxe imponent, tal i com l'he presa. També m'entren ganes de veure les fotos de la menudeta Nora. ¿Què estarà fent en estos moments? ¿Dormint, jugant, plorant, menjant...?

Quan abandone Holyhead, ja tard, continue pegant-li la volta a l'illa d'Anglesey. Ara em toca pujar al nord, en direcció a Amlwch i tornar a baixar cap a l'est, per creuar de nou el pont de Menai Strait, esta vegada en sentit d'eixida.

Prop d'Amlwch, em trobe una mica perdut enmig del camp i no hi ha cap ànima que em puga ajudar. Però, pegant la volta a una rodona, per fi trobe a un home i li demane pel camí que em traurà d'eixe laberint. Una vegada me l'indica, li pregunte si parla cymraeg. Contesta que sí i, llavors, li esmente que jo sóc de València i parle català. Aleshores ell se n'alegra molt i m'anima a que conservem la nostra llengua, igual que fan ells. 'Just keep it going up', em diu més o menys, si no em falla la memòria. Corprés per l'emoció, no caic que continue parat enmig de la rodona, exposant el cotxe a un risc de col·lisió innecessari. Però el meu interlocutor, amb certa rectitud i severitat, m'ho fa notar. Així que, tot seguit, ens acomiadem, reconfortats pel suport mutu en qüestió de llengua.

Passades les huit de la vesprada, quasi les nou, arribant el capvespre i trobant-me encara a l'illa d'Anglesey, estacione el cotxe vora la carretera a un poblet abans d'aplegar a Benllech i encomane el sopar a un lloc de menjar xinés, on m'atén una xica d'eixe poble, no xinesa. Mentre espere que preparen el menjar per endur-me'l, converse amb ella una estona sobre Gal·les, el cymraeg i les televisions que veuen per allí (S4C i altres, crec). A esta xica li trobe un accent diferent del que he escoltat Llandudno. ¡I mira que la distància no és gens gran!

Una vegada m'acomiade d'Anglesey, el camí de tornada resulta bastant monòton, perquè ja és nit tancada i no veig cap paisatge. Quan pose de nou el peu a Llandudno, que ja quasi considere ma casa, respire tranquil perquè prompte podré gitar-me i dormir. Estic rebentat. Però abans engolisc amb fruïció el sopar, encara tebi gràcies al recipient d'alumini, que conserva la calor. No em puc queixar, xè. Certament, hui ha sigut un dia complet i rodó. Tant rodó com la volta donada a l'illa. Quin joc de paraules, vaja. Crec que és hora de plegar.

 

DIA 7. Dilluns, 18-7-2005.

Llandudno - Betws-y-Coed - Parc Nacional de Snowdonia (Nord de Cymru. Interior) - MUNTANYES DE PISSARRA - Avanç de Penya Trevinca (2008) - Blaenau Ffestiniog - Carmarthen - Riu Afon Tywi, vora Llansteffan (Sud-Oest de Cymru. Prop de la Costa).

Hui, durant el desdejuni, no trobe la xica de Polònia que hi havia a 'Llandudno Hostel' el cap de setmana. M'informen que el dilluns lliura. Llàstima. Voldria acomiadar-me d'ella, perquè hui deixe enrere aquest alberg. Almenys m'acomiade amb emoció de Melissa i sobretot de Jenny, sa mare, que és realment agradable.

Partisc de Llandudno amb destí Carmarthen. Plou de matí, tot el trajecte en cotxe des d'abans d'eixir de Llandudno.

Hui el dia és de travessia, exclusivament. Creue tot el País de Gal·les, de Nord-Oest a Sud-Oest, combinant trams d'interior amb altres de costa. El primer tram d'interior creua el parc nacional de Snowdonia de Nord a Sud. Ofereix unes vistes captivadores.

Torne a passar per Betws-y-Coed. En acabat m'endinse en el paisatge més corprenedor que he vist mai fins aleshores. Es tracta d'una sèrie de formacions rocoses, estratificades i molt fosques, que em criden l'atenció repetides vegades. Milers de tones compostes per milions de fragments afilats de pedra negra, pendents sobre tu, que t'encolleixen el cor i t'esborronen l'ànima. Sembla pissarra. Diuen que, geològicament, es tracta de roques molt molt antigues. De les més antigues del nostre planeta, si no ho entenc malament. Sí. Sí que és pissarra, 'slate' en anglés. Ho indica a alguns cartells vora la carretera.

(NOTA DEL 12-2-2009. TREVINCA: Tres anys més tard, el 14 de juny del 2008, tornaré a contemplar un paisatge similar durant un viatge per la Galícia interior. Serà prop de Casaio, per Valdeorras, en direcció a la Penya Trevinca, quasi en la frontera amb Lleó, abans d'arribar al port de Ponte Barca, previ a La Baña. Cascades i cascades de llesques de pissarra, despulles de fàbriques veïnes, emmarcades enmig d'unes muntanyes espectaculars, altíssimes, amb un cert aire als Pirineus. Més bonic que els Pics d'Europa. Un entorn fascinant. La regió del Bierzo no para massa lluny. Una altra meravella paisatgística).

Travesse les muntanyes de pissarra i m'ature a comprar provisions en un poblet de muntanya. No recorde el nom. Si no és Blaenau Ffestiniog, no hi quedarà lluny. Allí, ja fora del cotxe, torne a admirar, amb la respiració tallada, els cúmuls de pissarra que m'envolten.

En eixe poble, perdut enmig de les muntanyes, s'escolta molt de cymraeg. Fins aleshores he freqüentat llocs massa turístics, on la major part dels habitants i visitants no són gal·lesos o no parlen gal·lés. Per això em costava tant escoltar la llengua pròpia d'aquest país.

D'ara endavant, per les muntanyes, els boscos o els poblets més menuts, escoltaré més frases en cymraeg. Sense pipar-ne ni una, per descomptat. No es pareix gens a l'anglés ni al català, ni a cap llengua germànica o romànica. En realitat és cèltica. L'única llengua cèltica que es conserva amb una salut relativament envejable hui en dia. El gaèlic irlandés i el gaèlic escocés estan més morts que vius, tot i que a Irlanda, des de les institucions, es trenquen les banyes per redreçar la seua llengua autòctona. Però no són les institucions el més important per conservar l'alé d'un idioma. És la gent que el parla. Si volen mantindre'l amb vida, mai no l'haurien d'abandonar. Cal seguir parlant-lo sempre, siga com siga, i siga on siga.

 

LLENGUA. CYMRAEG.

PRONÚNCIA.

La pronúncia del cymraeg no té quasi gens a veure amb la de l'anglés. Resulta curiós percebre les diferències i semblances entre diverses llengües.

El cymraeg té alguns sons molt pareguts al català, i altres que no hi guarden cap relació.

Per exemple, la 'r' en cymraeg és idèntica a la nostra. Seria com la 'r' de 'Riola'.

En canvi, la seua 'll' té un so que vindria a ser com una fusió de la nostra 'll' (de 'Llaurí') amb la nostra 'x' (de 'Xàtiva').

També articulen un so igual a la 'j' castellana (jota raspada), però ells l'escriuen amb 'ch'. Solem trobar-lo al final d'algunes paraules, cosa bastant infreqüent amb aquest fonema en castellà. Ve a sonar com en la paraula castellana: 'boj'.

 

SONORITAT DEL CYMRAEG.

La sonoritat del cymraeg presenta una entonació molt particular, que no se sembla a l'anglés, ni al francés, ni al català, ni al gallec, ni a l'euskara, ni a l'italià, ni al castellà, ni a l'alemany...

Les úniques llengües que, al meu entendre, s'acosten una mica a la sonoritat del cymraeg són el rus o el polonés. Ho dic, sempre des del meu punt de vista, després d'haver escoltat eixes dues llengües eslaves en pel·lícules en versió original subtitulada, i en algun disc de música que m'han regalat.

 

SONEN LES LLENGÜES. SENSACIONS.

Així com diuen que l'alemany és una llengua amb una expressivitat molt dura i marcada, o que el francés és la llengua de l'amor per excel·lència, també havia sentit vàries vegades que el cymraeg era un idioma enormement harmoniós, quasi musical. Però, quan l'escolte per mi mateix, em quede una mica decepcionat. No trobe rastre de musicalitat per cap lloc. Això sí, haig de reconéixer que resulta una llengua molt dolça i agradable d'oir.

Ben pensat, si una llengua em sembla musical, eixa és el gallec. M'encanta escoltar-lo, encara que no l'entenga. Té una entonació tant graciosa... amb eixes pujadetes i baixadetes. Tant plena de colors i matisos... Definitivament, per a mi és la més bonica.

El portugués també m'atrau bastant. Crec que pertany a la mateixa família que el gallec. Les cançons portugueses i brasileres em fascinen. Sobretot les brasileres. Samba i Bossa Nova. Una passada total. Em desperten la vena més romàntica i somniadora. No en conec de més emotives i evocadores. Sensuals al 200%.

¡Ah! I, per últim, no cal oblidar l'italià, amb una parla que és tot ritme i dinamisme. Impressionant. Quasi tant musical com el gallec. Fresca i viva, només de sentir-la et curulla d'alegria i ganes de gaudir de la llum del dia, o de la nit. Una llengua que et posa de bona cara, que et fa aflorar un somriure, o una rialla. Una llengua radiant, radiant com el sol de Roma, tant gloriós, tant gloriós, ni més ni menys, com el sol d'ací València. O de Sueca.

Fetes les compres necessàries, deixe enrere les muntanyes de pissarra i continue la meua ruta cap al sud, envers Carmarthen, una plaça bastant forta a l'hora de defensar la identitat gal·lesa i l'ús de la seua pròpia llengua, segons em conten. Prop d'ella dormiré esta nit.

Com hui em toca conduir tants quilòmetres seguits, tot i que el paisatge rural que m'envolta té el seu encant, el trajecte acaba fent-se tediós i, fins i tot, avorrit. No vull entretindre'm amb cap excursió a peu, no siga cosa que m'encalce la nit abans d'arribar a destí. Tinc ganes ja d'aplegar i dormir tot un dia sencer. Després d'una setmana de viatge intens comence a acusar la fatiga.

Sobre les cinc de la vesprada, anant bé de temps i ja tocant la regió de Pembrokeshire, prop de Newport i Cardigan m'anime a visitar un monument prehistòric que hi ha destacat al mapa de carreteres, el Pentre Ifan Burial Chamber. Busque les indicacions vora la carretera i em condueixen erròniament (me'n assabentaré demà) a un lloc on sembla haver-hi unes excavacions arqueològiques i la recreació d'un poblat primitiu. Tire a visitar-ho però, en la caseta d'informació, l'encarregada, una xica jove, m'explica que el complex està a punt de tancar perquè ja és tard, i m'aconsella vindre un altre dia.

¡Quina contrarietat! Oblidava que les cinc de la vesprada ja no és bona hora dins l'horari britànic, perquè sopen a les sis. ¡També és mala sort! A veure si demà torne a acostar-me per ací, abans de posar rumb a la costa per explorar els acantilats de Pembrokeshire. De moment, continuaré el trajecte cap al sud, que ja tinc ganes d'arribar a l'alberg.

Quan aplegue a Carmarthen, situada al sud-oest de Cymru, a uns deu quilòmetres de la costa, em costa Déu i ajuda trobar l'alberg "PANT-YR-ATHRO International Hostel". Seguint el camí cap a la desembocadura del riu Afon Tywi, vorejant la seua riba oest en direcció a Llansteffan i Pendine Sands, pegue voltes i més voltes per carreteretes desertes. Tope repetides vegades amb un bonic hotel, tancat i sense un ànima en aparença, fins que, ¡al·leluia!, trobe l'alberg en una revolta del camí, perdut enmig dels turons del camp, gràcies a les miraculoses indicacions d'uns obrers que estan arreglant una casa vella propera al PANT-YR-ATHRO.

Ja va caient la nit. ¡Mira que he procurat no entretindre'm hui en bajanades, per tal de ser-hi a bona hora per a sopar! Però no hi ha hagut manera, l'alberg era il·localitzable.

Aquest alberg resulta ser molt exòtic, rotllo hippie, i està decorat amb objectes d'arreu del món que ha recollit Kent Knuckles al llarg dels seus viatges. Kent, d'uns quaranta anys, és l'home que regenta l'alberg i prové de Kentucky (Estats Units). Ell és igual que el seu alberg, de caràcter hippie, tranquil i seré, molt obert a la gent. Extraordinàriament amable. M'explica tot el que necessite per fer demà l'excursió - ruta paisatgística al Pembrokeshire Coast National Park, assenyalant-me quins són els indrets més bonics i interessants que puga trobar.

Li encomane el sopar a Kent i, mentre el fa, m'instal·le a l'habitació i em dutxe. Després sope al saló, mentre Kent i altra gent de l'alberg conversa i veu la televisió. El menjar és d'estil indi o mexicà, no ho sé, amb una base d'arròs blanc acompanyat per una salsa bastant picant. Té un gust fort, però està bo. Em sacia bastant la fam que duia acumulada, que era molta. Però a la meua habitació encara li pegaré un mos a alguna galeta que altra.

Durant el sopar, xerre llarga estona amb les persones que m'acompanyen i vaig assabentant-me de coses.

Una d'eixes persones és la germana de Kent, que també s'allotja a l'alberg. Ha vingut a passar uns quants dies amb una amiga per tal de visitar al seu germà. Ella té un caràcter diferent a Kent, una mica més reservat. Però la seua amiga és ben simpàtica i parla molt amb mi. No sé d'on prové. Pot ser també americana. Les dues deuen rondar la quarantena, com Kent. M'expliquen coses de Kentucky i els seus voltants. Jo els pregunte, sobretot, per paisatges bonics i parcs nacionals on es puga gaudir del contacte amb la natura.

A banda, en el reduït però acollidor saló, hi ha altres hostes. Un matrimoni anglés (crec) que estan de viatge per motius de faena. Semblen bastant nòmades. Xerre una mica amb ells. Són molt cortesos i pareixen agradables.

Kent diu que també té més germans, i que un o dos es troben a Escòcia. Pel que sembla, tots en la seua família són bastant aventurers. ¡Quina colla més interessant!

Per cert, Kent viu junt amb una xica oriental, i tenen dues xiquetes menudes (de dos i tres anys, més o menys), molt boniquetes i gracioses. Amb trets mig orientals, mig occidentals. Una canya de nanes. No paren quietes ni un moment. Amb la dona de Kent no tinc quasi ocasió de parlar. És més reservada encara que la germana de Kent, i no es deixa caure molt pel saló. Si no vaig errat, a l'alberg també hi viu la mare d'eixa xica, la sogra de Kent. Casa completa.

Una bona estona després de sopar, mentre tothom continua conversant, m'absente temporalment i torne a l'habitació amb tal de deixar a punt les coses de l'excursió de demà a Pembrokeshire. Promet ser emocionant. Ja tinc ganes de veure els acantilats.

Quan acabe de preparar-ho, torne al saló, desitjós de continuar xerrant amb la gent, en especial amb l'amiga de la germana de Kent, però ja estan tots gitats o a les habitacions. Són quasi les dotze de la nit, així que me'n vaig a dormir.

 

DIA 8. Dimarts, 19-7-2005.

Carmarthen - Haverfordwest - Newcastle Emlyn (vora Cardigan) - Cascada de Cenarth Pool - Dolmen de Pentre Ifan Burial Chamber - Parc Nacional de la Costa de PEMBROKESHIRE - Dolmen de Carreg Samson (vora Abercastle) - Acantilats de Trefin - Surfistes a Whitesand's Bay - Acantilats de Saint David's - Haverfordwest - Carmarthen - Riu Afon Tywi, vora Llansteffan (Sud-Oest de Cymru. Prop de la Costa).

Desdejune malament a l'alberg. No sabia que cadascú havia de dur-se el seu propi menjar pel desdejuni, i em falta llet i melmelada. Li demane al matrimoni anglés un got de llet. La beuen de soja. No sé si serà molt cara. Estan ben assortits de menjar perquè ja coneixien la rutina d'aquest alberg. Anit es mostraren simpàtics i xerradors, però hui em deneguen el got de llet, al·legant que hauria de comprar-ne a un supermercat. No em senta gens bé la seua resposta, veient que sóc nou i em falta menjar. Em tracten com si volgués aprofitar-me d'ells. Rosegue unes galetes eixutes que duc a la motxila i les arremulle amb uns glops d'aigua al meu estómac. Només puga, prendré alguna cosa calenteta.

Partisc de Carmarthen en direcció oest, fins a Haverfordwest, i d'ahí en direcció nord-est fins Newcastle Emlyn, prop de Cardigan. Hui em dedicaré a visitar diversos indrets del Parc Nacional de Pembrokeshire, recorrent la seua costa de nord-oest fins al sud. Però abans tinc intenció de veure el Pentre Ifan Burial Chamber i el poblat prehistòric que van tancar ahir davant dels meus nassos. M'he quedat amb eixa espineta clavada, i tinc ganes de llevar-me-la.

 

CASCADA DE CENARTH POOL

Abans d'arribar a Pentre Ifan, em detinc més de mitja hora a Cenarth Pool, una espècie d'estany que hi ha a Cenarth, prop de Newcastle Emlyn. El forma un riuet en caure d'un petit salt d'aigua. Una cascada en miniatura. No resulta massa atraient perquè es presenta molt brut i contaminat. Amb l'aigua clara seria diferent, segur que encisador.

D'altra banda, té el seu punt d'interés. El nivell del riu està baix i al seu llit apareixen grans roques arrodonides al descobert. Bote d'unes a altres durant una estona i després explore una mica els voltants en sentit invers a la corrent, cau amunt. M'interne lleugerament en una espècie de bosc, tot envoltat d'arbres frondosos. És emocionant. Sembla que m'haja clavat dins la pel·lícula 'La Missió' o 'L'Últim Mohicà' i em trobe per uns moments al cor d'eixos paratges naturals.

Finalment arribe a uns camps llaurats, crec que de cereals. Aleshores desfaig el camí i torne al cotxe.

 

DOLMEN DE PENTRE IFAN BURIAL CHAMBER. POBLAT PRIMITIU.

Ja prop de Newport (el de Pembrokeshire) i Cardigan, torne a buscar la recreació del poblat primitiu que em van vetar ahir. No reconec a primera vista l'entrada del caminet, i me'l passe de llarg. Així que haig de fer marxa enrere, altra vegada. Sí que em costarà de criar..., aquesta recreació.

Una volta a la caseta d'informació d'aquest complex, la xica que m'atén hui m'indica que no ens trobem al Pentre Ifan Burial Chamber, sinó a unes altres excavacions, crec que prop d'Ogham Stones, però no ho tinc clar. El Pentre Ifan para un poc més lluny, unes milles al sud. També m'informa que, per veure la recreació del poblat primitiu, haig de comprar un tiquet. Val unes lliures. Això em pilla desprevingut. Després de tant de mareig, no m'abelleix pagar. De manera que em faig el suec de sueca i els dic que jo el que buscava era el Pentre Ifan. Veig que hi ha un sender rural que discorre pel bosc en sentit oposat al poblat primitiu i pregunte si per ahí puc transitar. Em contesten que cap problema, que es tracta d'una senda excursionista de lliure circulació.

Llavors la seguisc i gaudisc una mica de la vegetació i la pendent que em brinden els turons. Com tinc ànsies d'aventura, abandone el caminet, que fa voltes i revoltes, i m'enfile per una costera escarpada, quan, de sobte, sense acabar de creure-m'ho, em trobe a dues passes del poblat prehistòric. Es veu que eixe camí d'excursionistes li pegava la volta, i jo he atallat per la pendent.

Ningú de la organització del parc m'ha vist, així que aprofite aquesta oportunitat vinguda del cel i, sense dir ni piu, em clave al mig del poblat incorporant-me a un dels grups que visiten les cabanyes, per entrar dins d'una d'elles. Resulta curiós introduir-te en habitatges tant rústics, semblants als que acolliren durant segles els nostres avantpassats, i observar els utensilis que podien usar per caçar o cuinar en la seua vida diària. Una passejada ben cultural, i oportuna. M'he estalviat unes bones lliures. No tenia ganes de pagar-ne, després de tanta contrarietat junta en aquest indret. Per fi em lleve l'espineta que hi tenia enganxada.

Quan torne al cotxe, continue buscant les restes de Pentre Ifan Burial Chamber, fins que algú m'aclareix com arribar fins a eixe dolmen. Després d'aparcar en el lloc destinat a tal comesa, em toca rodejar a peu uns turons i travessar un bosc. A l'anada em guia molt bé un home major, amb qui converse extensament perquè la caminada era llarga. Però en la tornada, ja sol, quasi em perd. Quasi, o del tot.

L'home que em guia és molt obert i amable, i està en plena forma, a pesar de ser bastant major. Es nota que camina sovint pel bosc, amb el seu gos, i s'ho coneix tot com la palma de la mà. Ell també parla cymraeg i m'explica peculiaritats de la seua llengua, sobretot de pronúncia, mentre jo li comente coses de la meua.

Quan arribe al dolmen, em quede bocabadat. Sembla que la roca superior, la que fa de sostre, es mantinga suspesa en l'aire, tot i pesar vàries tones. Els punts de contacte amb les pedres verticals que li fan de base són tant reduïts que provoca eixa sensació fabulosa. Ha valgut la pena, la passejada fins ací. Mitja hora m'ha costat, poc dalt o baix.

En aquest indret tant pintoresc, prop d'altres turistes, em pare a menjar l'entrepà que m'he preparat aquest matí. Estic mort de gana. Abans de dinar, enfront del primitiu monument funerari, faig una mica d'estiraments musculars, perquè el dolor d'esquena m'està matant. Un dels turistes que em veu, per fer gràcia, em pregunta si es tracta d'una espècie de ritu ancestral. Jo li conteste 'No. I'm just doing exercices', i es queda palplantat, quasi igual d'ert que les pedres que té al darrere.

No tarde molt en devorar la pitança i reprendre la marxa. Em queda mitja hora de cama per tornar al cotxe. Llavors és quan em perd al bosc, i em costa quasi el doble de temps d'arribar a l'aparcament.

 

SOBRE LES ROQUES

Estudis geològics i arqueològics indiquen que les roques emprades al conjunt megalític de Stonehenge, el cromlec més famós del món, provenen de muntanyes d'aquesta zona de Cymru. Una vegada tallades, foren transportades per l'home primitiu fins la planícia de Salisbury, prop de l'actual Winchester, a Anglaterra, on situen alguns el llegendari Camelot.

¡Increïble! Açò significa arrossegar les colossals pedres al llarg de desenes o centenars de quilòmetres, en plena prehistòria, valent-se únicament de la tecnologia més rudimentària. Potser aquelles persones no coneixien ni la roda. ¿Com s'explica això?

 

ACANTILATS DE PEMBROKESHIRE NATIONAL PARK

Havent vist ja el Pentre Ifan, em trobe satisfet i, per fi, em dirigisc als acantilats de Pembrokeshire. Intentaré veure el màxim nombre d'ells, però ho tinc cru. Si no ho he entés malament, ocupen una extensió vastíssima en la línia de la costa, vora 200 km en total, comptant entrants i sortints. I ja és de vesprada.

He invertit massa temps al Pentre Ifan i el poblat. Però, ¡vaja!, millor. Un dia més complet i combinat. Excursions de muntanya i de mar. Terra ferma i litoral. Tampoc no m'ho esperava. Però, a partir d'ara, el trajecte que seguiré serà totalment costaner, situat íntegrament al Parc Nacional de Pembrokeshire. Un dels meus preferits, des del dia de hui.

Hi ha un sender que recorre tota eixa costa, vorejant els acantilats. En alguns fullets indica que pot fer-se a peu en dues setmanes. A mi em costaria de tres o quatre mesos, segur, perquè em pararia a fer fotos i a explorar cada quatre passes, extasiant-me en cada raconet de cada penya-segat. Però, també, així els gaudiria més.

Ben pensat, no estaria malament dedicar un altre viatge exclusivament a resseguir aquest camí, arribant fins on arribés, això sí, sense atribolar-me en cap moment. M'ho apunte per a més endavant. Ciutat clau de partida: Haverfordwest, per ser equidistant a gran part d'eixa línia marítima.

 

DOLMEN DE CARREG SAMSON

Ja a la costa de Pembrokeshire, prop d'Abercastle, visite un altre dolmen, esta vegada el de Carreg Samson. Erigit sobre un dels turons, a vora mar, esdevé un enclavament preciós per a una postal o una escena de pel·lícula. Jo, de moment, li faig dues fotos.

Durant el matí, el cel ha aparegut cobert, gris, sense arribar a ploure, però fa estona que s'han obert alguns núvols i ha eixit el sol. A partir d'ara, aquest oratge esplèndid m'acompanyarà tot el que queda de vesprada. ¿Es pot demanar alguna cosa millor?

 

ACANTILATS PROP DE TREFIN

En passar Trefin, també prop d'Abercastle, vora la carretera hi trobe els primers acantilats impactants d'aquest dia i em pare a fer-los quantitat de fotos, tot emocionat. Els hi dedique molta estona perquè són els primers que he trobat, però no seran els últims, ni els més bonics.

 

SURFISTES A WHITESAND'S BAY

Poc abans d'arribar a Saint David's, em detinc a la badia de Whitesand's Bay, on hi trobe molta gent practicant surf. Mai no ho havia vist en viu i directe, sempre en documentals o pel·lícules, així que aprofite per recrear la vista en els esportistes i en les seues evolucions sobre les ones. Un espectacle inoblidable. També aprofite per tirar algunes fotos, les primeres que li faig a surfistes.

Em pose a xerrar amb dos d'eixos surfers. Són bastant oberts i simpàtics. Els pregunte coses sobre el seu esport i un d'ells s'apassiona explicant-me algunes tècniques i condicions ambientals, com la de l'Off-Shore, que és la millor situació per a practicar eixe esport.

L'Off-Shore té lloc quan bufa vent de la terra cap a dins de la mar (en el nostre cas, a València es tractaria, més o menys, d'un ponent bastant fort). En Off-Shore és quan veiem eixes gran ones de la pel·lícules sense quasi bromera que s'enrotllen sobre elles mateixes i trenquen d'una manera molt neta i perfilada. Diuen que llavors dóna gust fer surf i et passes hores i hores gaudint al màxim, perquè això sí que és cavalcar la mar.

També comente alguna pel·lícula que he vist sobre surf, com 'Point Break' (en castellà, 'Le llaman Bodhi'), un film de 1991 dirigit per Kathryn Bigelow que m'apassiona enormement. Però ells li resten importància. L'obra, mig pel·lícula, mig documental, que em recomanen de veritat, com a amants autèntics d'eixe esport, és una que es diu 'The Endless Summer', que consta de dues parts dirigides pel mateix realitzador, Bruce Brown, una en 1966 i l'altra en 1994. Segons ells, tracta d'uns xics que van pegant la volta al món buscant les ones més espectaculars. El que més els va impressionar són les ones d'un o dos minuts de duració que es formen a... Sudàfrica o a Austràlia (a la Great Barrier Reef), no recorde ben bé on em digueren.

(NOTA del 1-9-2008: Fa més d'un any que vaig veure eixa pel·lícula i només puc que donar-los la raó. Les ones i l'evolució dels surfistes estan captades magistralment, aconseguint unes imatges esborronadores. A més, un gran encert del film, la història que serveix de fil conductor resulta molt entretinguda i divertida. Val la pena veure-la).

'Big Wednesday', de John Milius (1978), és una altra pel·lícula surfera que també està bastant bé. (NOTA del 1-9-2008: També l'he vista, a hores d'ara).

L'altre xic, que no havia obert massa la boca, en assabentar-se que sóc valencià, manifesta, sorprés, que el cap de setmana següent ha d'anar... ¡xè! ¡quina casualitat!, justament a València. Es veu que ha d'acompanyar a un amic per un assumpte d'estudis (supose que referent a una beca Erasmus o cosa semblant). Li clarifique que jo no provinc exactament de la capital, sinó de Sueca, la terra de l'arròs, el bressol de la paella, un plat típic de fama mundial, quasi universal. Li pregunte si coneix la paella (o 'pael·la', com pronuncien en anglés) i contesta que sí. Realment, és universal.

 

ACANTILATS I XICA DE SAINT DAVID'S

Una vegada arribe a Saint David's, deixe el cotxe a una banda del carrer i li pregunte a una xica que camina per la vorera. Tindrà uns trenta i tants anys, i és guapa. Li demane com puc accedir als acantilats que hi ha prop d'eixe poble, mirant cap al sud-est. Ella procura explicar-m'ho tant bé com pot, però jo no m'aclarisc. De manera que, disposant de temps, molt amablement em guia amb el seu cotxe fins els penya-segats. Allí es posa nostàlgica i pensarosa, plena d'una melangia evocadora. Parla amb una mica de pesar, no sé per què. Potser ha tallat amb el seu nuvi fa poc. O, pitjor encara, igual duu anys esperant trobar-ne un, que mai no arriba. No tinc ni idea.

Li agraïsc molt que m'haja dut a eixos acantilats, perquè són preciosos. Ella diu que sol arrimar-se a contemplar-los quan es troba trista o decaiguda. Sembla molt sensible i romàntica. M'agradaria conéixer-la millor. Xerrar més amb ella. Però ja està acomiadant-se i em deixa per tal que admire i explore els acantilats. El sol, daurat, ratllant l'horitzó, està a punt de pondre's en la mar.

(NOTA D'UNES SETMANES DESPRÉS: Crec que no ha passat un dia sencer en què no pense en eixa xica. Ni tan sols un dia, des que vaig acabar el viatge. Com a mínim, tinc algunes dades d'ella. Tot indica que viu a St David's, que és un poble menudet, i en la conversa hi va posar molt d'èmfasi en l'església de St David's, patró de Cymru. Per tant, supose que deu anar-hi de tant en tant. No resultarà massa difícil trobar-la si algun dia, en altra vida més romàntica, ¿quan serà això, Déu meu?, decidisc tornar a aquell poble per parlar amb ella. El mal és que no sé ni com li diuen. Llàstima).

Ja dedicat a fons a esguardar els acantilats, després d'un instant de dubte, perquè ja va fent-se tard, opte per baixar a la platja a explorar-los. No sé quan podré tornar ací, o si hi tornaré algun dia. Haig d'aprofitar l'ocasió que tinc al davant. Pot ser l'única que se'm presente en la vida.

Corrent per l'arena, gaudisc barbaritats resseguint els penya-segats des de baix i enfilant-me a les grans roques que emergeixen, ara que la marea està baixa. Aprofite al màxim el poc de temps que em queda. No sé si alguna dia veuré de nou aquesta meravella. Però, ¡vaja!, espere que sí. És absolutament necessari.

Els massissos de pedra resulten fastuosos. Grans penyes de color roig, que es tornen de sang quan es mullen, i còdols gegantins de roca verda esmaragda que sobresurten de l'arena escampats ací i allà. No ho havia vist mai en la vida, eixe colorit tant viu i uniforme en moles tant enormes. Extraordinari.

No puc reprimir-me. Mentre escale un dels humits alturons vermells, li expresse la meua emoció a dos xics joves d'una colla d'amics que també ronda per la platja, junt amb més visitants. Ells es mostren igual d'impressionats que jo. Tampoc mai no havien vist res semblant. Deuen vindre d'algun poble distant. Potser no són ni de Pembrokeshire. Ni tan sols gal·lesos. No ho sé.

Torne a insistir. Es fa obligatori presenciar de nou aquest fenomen de la natura. Saint David's: Un lloc per a la memòria.

Malauradament, la realitat truca a la porta. Va fent-se nit fosca i encara haig de comprar menjar, sobretot llet condensada per al desdejuni de demà. ¡Que no em falte com aquest matí! I, en acabat, encara em quedarà preparar-me el sopar a l'alberg, tocades les tantes de la nit.

¡Ale! ¡Au! Cal posar-hi fi a l'excursió deixant a mitges el meu objectiu. Sense remei. No he pogut veure tot el Parc Nacional de Pembrokeshire, ni molt menys. ¡Què va! Si ara és just quan hi començava... Malgrat això, crec que aquest paratge és el que més m'ha agradat de tot Cymru. Estic decidit a vindre una altra vegada, no sé d'ací quants anys, per conéixer-lo millor. Valdrà la pena. Espere complir la meua paraula en el futur. Malgrat que del futur mai no et pots fiar, és tant impredictible...

Torne a St David's, agafe la carretera principal que em conduirà de Haverfordwest a Carmarthen i d'ahí a l'alberg. Serà la meua última nit al "PANT-YR-ATHRO International Hostel". La darrera també sota el sostre d'un edifici, en aquest viatge.

Compre el menjar de reserva, la llet condensada i el sopar de hui a un supermercat de Carmarthen que està obert les 24 hores del dia. M'ha vingut de perles saber-ho. M'hi va informar Kent ahir.

Torne a l'alberg. Li conte breument la meua excursió a Kent i uns clients amics seus que hi ha bevent cervesa a la barra de l'alberg. Em dutxe i tot seguit em cuine en el forn microones una pizza preparada, així com un bol ple brots de soja. També menge una amanida. Ho engolisc tot amb delectació. Amb la fam que tinc, em cruspiria un bou sencer.

Veig una mica la tele mentre em baixa el sopar. Ja no queda quasi ningú despert a l'alberg. És molt tard. Quan se'm tanquen els ulls de son, me'n vaig d'un bot al llit.

 

DIA 9. Dimecres, 20-7-2005.

Carmarthen - GOWER PENINSULA - Acantilats de Rhossili - Port-Eynon - Swansea - Caerdydd (Cardiff) - Newport - Severn Bridge (Abandone Cymru) - Bristol (Anglaterra).

A la cuina comuna de l'alberg em prepare el desdejuni, esta vegada consistent i calentet, junt amb el dinar i el sopar de hui, a més de l'esmorzar de demà. Li dedique molta estona, igual que a la preparació de l'equipatge, que haig de disposar de manera operativa per tal d'emprar-lo hui i demà, però també per tal de facturar-lo ràpidament quan haja d'agafar el vol de tornada. Necessite fer-ho ara, perquè és l'últim lloc a cobert de què dispose. Si ho deixe per a més avant, hauré d'apanyar-me-les només dins del cotxe, on serà el triple d'incòmode. I potser ploga i em toque tancar les portes, fent la maniobra encara més difícil. Massa enforfoguit. Encara que açò d'ara semble una pèrdua de temps, potser estiga estalviant-lo per al futur.

Quan acabe d'enllestir-ho tot, quasi a mitjan matí, m'acomiade de Kent. És una bona persona. Ha sigut molt amable i pacient amb mi, li estic molt agraït.

Torne a estar en ruta, imparable cap a Gower Peninsula. Hui és l'últim dia d'excursions i haig d'aprofitar-lo a fons.

De l'alberg a Gower Peninsula no hi ha massa distància en línia recta, però en cotxe m'empasse més quilòmetres del que pensava. Agafe la carretera que va de Carmarthen a Llanelli i d'allí bote a la Gower. A Pen-clawdd, un poblet costaner, pare a esmorzar. Estic un poc fart de cotxe i necessite estirar les cames a vora mar, seguint un passeig que transcorre paral·lel a la platja. Hui fa un dia gris i boirós, gens indicat per a una excursió a l'aire lliure. També és mala sort. Tot just l'últim dia. ¡Quin comiat! Dóna igual. No em farà desistir de pegar volta a la península.

La pluja em sorprén tornant al cotxe, quan encara no he vist ni un acantilat. Des d'ací no n'ataülle cap. ¿On es trobaran?

En total, durant el viatge ha plogut menys del que esperava. Mai ningun dia sencer. I tampoc he passat fred en cap moment. Estos dies de juliol a Cymru han sigut com el nostre juny a València. He vist molta gent amb roba curta. Fins i tot jo en duia, camalets i camiseta. Per altra banda, les nits gal·leses eren com la nostra primavera. Abans de vindre, creia que trobaria un oratge paregut a l'hivern de Sueca, però no s'ha donat el cas.

Em dedique a explorar la Gower Peninsula i, després de conduir milles i milles envoltat de d'ondulats turons, per estrets camins rurals flanquejats de murs de gespa i terra que arriben a fer-se opressius, no arribe a cap acantilat digne de consideració. Com a màxim, alguna pendent un poc més abrupta que les altres, quan els pujols penetren en la mar. Però res d'espectacular.

A punt de pensar que a la Gower no trobaré acantilats, li pregunte a un home si pot indicar-me on hi ha algun. Em contesta que els penya-segats més grans se situen prop de Rhossili, un poblet emplaçat a la punta oest de la península, enfront de l'illot de Worms Head (Penrhyn-gwyr). ¡Rhossili! ¡Sembla italià! Doncs bé. Directe a Rhossili, bambini.

Unes milles rurals més tard, a Rhossili, aparque prop d'un petit cementiri, vora una xicoteta església i, ¡per fi!, descobrisc el paisatge que estava buscant. Els turons d'eixa zona són més alts que a la resta i des d'ells es divisa, allà baix, l'extens arenal de la badia de Rhossili. Una talaia d'excepció, i un lloc ple d'encant i aventura. Ací la inclinació dels muntitjols, en trobar-se amb la mar, és tant pronunciada que sí que es converteix en autèntics penya-segats. Esplèndid. Ja era hora.

Plou a intervals, però no em destorba massa l'aigua, que cau molt fina. Hi gaudisc barbaritats amb l'excursió pels acantilats. Hi ha multitud de turistes (parelles joves, famílies amb menuts, ancians...) que recorren el mateix camí, però crec que jo sóc dels que més va i torna pertot arreu, recreant-me absort en cada tallat, en cada altura corprenedora, en cada raconet o aixopluc que formen les roques... Resulta emocionant a més no poder. Potser la resta de visitants, en ser de la zona, estan avesats a eixos paisatges. Però jo no. Per això els gaudisc amb tant d'èxtasi.

Després de mitja hora sense ploure, del cim dels acantilats baixe per unes xicotetes sendes fins quasi tocar les ones, que trenquen amb calma. Una sensació realment intensa. De sobte em trobe sol i només veig aigua i roques al meu voltant. Penya-segats altíssims que s'enfilen cap amunt, cap amunt... i la mar, obscura i blava, que s'estén fins l'horitzó. Si sorgís ara mateix, de darrere de l'illot, un vaixell del segle XVIII o XIX amb les veles desplegades al vent, no m'estranyaria el més mínim. És més, en estos moments se m'antoixa la cosa més natural del món. Tant íntim esdevé el contacte amb la natura, i tant salvatge i agrest el paisatge que em rodeja.

Puge de nou al sender de vianants i reprenc el camí. Finalment arribe a l'extrem sud dels acantilats, des d'on es veuen, allà baix, grans filons de roca fosca, allargada i fragmentada, que sobresurten de la mar. La vista és extraordinària. M'alegre d'haver arribat ací. Tot i ser els únic acantilats de Gower Peninsula, val la pena contemplar-los.

Satisfeta la voracitat de paisatges colpidors, i ja fent-se una mica tard, li dic adéu al paradís de Rhossili, baixe fins a Port-Eynon per observar la punta sud de la península i llavors faig via cap a l'est per abandonar Gower passant per Swansea, una ciutat molt bonica situada al sud de l'istme que uneix Gower amb la terra ferma. Ara que hi caic, a aquesta ciutat va nàixer l'actriu de cinema Catherine Zeta Jones. ¡Què guapa i seductora que és, eixa morenassa! ¡Desprén un magnetisme! ¡Bufff! No vull pensar-hi més.

En l'autopista de Swansea a Newport, sobre les 16:00 hores, m'ix un sol radiant, radiant, un contrast radical respecte a l'oratge d'aquest matí. El sol m'acompanya el que queda de vesprada. Un bon comiat a la meua llarga expedició tot voltant Cymru.

Abans d'arribar a Newport, em desvie de l'autopista i efectue una visita panoràmica a Caerdydd (Cardiff), la capital de Cymru. Només des del cotxe, no baixe ni un moment. Trobe Caerdydd molt boniqueta, amb uns edificis antics, estil segle XVII o XVIII, ben conservats. Però no puc jutjar-la millor perquè de seguida me n'isc fora, per un malentés amb una indicació de trànsit, i torne a l'autopista que em conduirà a Newport i d'ahí al Severn Bridge. Aquest pont, esta vegada d'eixida i per tant gratuït (no sé per què), em retornarà a Anglaterra, deixant enrere Cymru per a........ ¿Sempre? No ho sé. Espere que no. Com a mínim, sí per una bona temporada.

Ja a la banda anglesa del riu Severn, arribe a Bristol. És bona hora i assaborisc les últimes milles en cotxe. Per dir la veritat, el paisatge encaixonat entre turons que hi ha prop del riu resulta realment atractiu. I sí que és gran eixa ciutat, sí. Ara que conduisc amb més soltura, sense clavar la vista només en la carretera, aprecie millor el tamany de Bristol.

En un barri proper a l'aeroport, reomplic el dipòsit del vehicle. A la gasolinera treballa un xic que sembla pakistanés. Em costa entendre'l i fer-me entendre. Degut a això, em pose un poc tens, però de seguida li demane disculpes. No tenia per què irritar-me amb ell, si jo tampoc parle bé anglés.

Arribe a l'aeroport de Bristol i aparque definitivament el Mondeo. Encara està oberta l'oficina d'HERTZ CAR RENTAL i els explique el cas de la roda punxada i la reparació a Bangor. Comente que no obtenia cap resposta quan trucava al seu servei d'emergències, i hi prenen nota. M'asseguren que ho tindran en compte i em notificaran tot el que calga.

M'arregle l'equipatge per repartir-lo entre la maleta i la motxila de mà, i em pose a sopar, esperant que em vinga la son, per gitar-me prompte i descansar tot el que puga.

Dormite malament a l'aparcament d'HERTZ CAR RENTAL, a l'aeroport, dins del cotxe. M'entra una mica de fred als peus i me'ls embolcalle amb capes i més capes de paper de cuina, per conservar la calor. Vaig veure que ho feien a una pel·lícula, amb papers de diari. Crec que era 'El Dia de Demà', eixa on es glaça Nova York i tot l'Hemisferi Nord. No em costa gens provar sort...

¡Eureka! L'efecte és autèntic. Deixe de patir fred. De vegades, tot i la fantasia que hi destil·la, el cinema resulta instructiu. Benvingut siga.

 

DIA 10. Dijous, 21-7-2005.

Bristol (Anglaterra) - València - Sueca (Marènia).

De bon matí, desdejune al cotxe, m'asee una mica als lavabos de l'aeroport, que està desert, i torne de nou al cotxe per agafar l'equipatge, tancar-lo definitivament i tornar les claus del Mondeo a HERTZ Car Rental.

Quan entre a l'aeroport altra vegada, m'entra un ensurt, en menys de mitja hora s'ha posat de gent a rebentar i veus a tothom fent cua, ansiós d'agafar el vol que està a punt d'enlairar-se. A mi encara em queda molta estona d'espera, però el clima general de nerviosisme se m'encomana perquè no estic habituat a esperar en un aeroport.

En acabat de facturar la maleta i dirigir-me a la porta corresponent, embarque, de nou amb EASYJET, al vol de tornada a València de les 07:20 (hora local).

Arribe a l'aeroport de Manises sobre les 10:45 (hora local) i busque un autobús que em durà a la capital del Túria.

A València faig una mica de guia a una parella jove que viatjava al meu costat, a l'avió. Ell és del nord d'Itàlia (potser de Ferrara o de Mòdena, no ho recorde bé) i ella és anglesa (de Bristol). Se'ls veu bastant il·lusionats. És la primera vegada que venen a València. Em pregunten prou coses, i jo els explique com està el tema per ací. A ells sí que els comente allò de la doble denominació català-valencià, perquè ací es troben en terreny perillós. Territori Comantxe.

Agafe un tren a l'Estació del Nord de València i arribe a Sueca, el meu poble.

 

FINAL DEL TRAJECTE.

Prompte veuré a Nora...

 

DADES DELS ALBERGS ON M'HE ALLOTJAT

1) Al Centre-Sud, a Groessford (a Brecon): "TY'N-Y-CAEAU - BRECON": Per als dies 12-7-2005 i 13-7-2005 (2 nits)

2) Al Nord-Oest, a PorthMadog: "SNOWDON LODGE": Per al dia 14-7-2005 (1 nit)

3) Al Nord, a Llandudno: "LLANDUDNO HOSTEL": Per als dies 15, 16 i 17 -7-2005 (3 nits)

4) Al Sud-Oest, a Carmarthen: "PANT-YR-ATHRO INTERNATIONAL HOSTEL": Per als dies 18-7-2005 i 19-7-2005 (2 nits)

5) A Bristol (Anglaterra, al sud-est de Gal·les): NO ALBERG. Aparcament de l'aeroport de Bristol. Dorm al cotxe.

......

1) Al Centre-Sud, a Groessford (a 3 km de Brecon): "TY'N-Y-CAEAU - BRECON".

Per als dies 12-7-2005 i 13-7-2005 (2 nits)

A GROESSFFORD (Poble Menut. A 3 Km de BRECON). Al nord de "Brecon Beacons National Park", però bastant prop del seu centre.

"TY'N-Y-CAEAU - BRECON": Old farmhouse makes a comfortable base for exploring the Brecon Beacons National Park.

- Address: Ty'n-y-Caeau, Groesffordd, Brecon, Powys LD3 7SW

- Phone: Within UK: 0870 770 5718 // Outside UK: (+44) 1874 665270

- Fax: (+44) 1874 665278

- Email: brecon@yha.org.uk // tynycaeau@yha.org.uk

- Prices from: Adult: £ 12.50 = 19 euros // Under 18: £ 9.00 (Valid until: 28/02/2006)

 

2) Al Nord-Oest, a Porthmadog: "SNOWDON LODGE". Per al dia 14-7-2005 (1 nit).

A PORTHMADOG (Nord-Oest de Gal·les. Costa)

"SNOWDON LODGE"

- Address: Lawrence House, Church Street, Tremadog, Porthmadog, Gwynedd

- Phone: (01766) 515 354

- Fax: (01766) 515 364

- Email: info@snowdonlodge.co.uk

- Price: £13.50 = 21'50 euros

* INFORMATION: Reception Hours: 09:00-23:00 // Checkout: 10:30 AM

 

3) Al Nord, a Llandudno: "LLANDUDNO HOSTEL". Per als dies 15, 16 i 17 -7-2005 (3 nits)

A LLANDUDNO (Prop de Conwy) (Nord de Gal·les. Costa)

"LLANDUDNO HOSTEL"

- Address: 14, Charlton Street, Llandudno, Conwy County LL30 2AA

- Phone: +44 (0)1492 877 430

- Email: postmaster@llandudnohostel.plus.com

- Price: Beds from US$24.58 / Euros: 19.97 / £13.00

 

4) Al Sud-Oest, a Carmarthen: "PANT-YR-ATHRO INTERNATIONAL HOSTEL". Per als dies 18-7-2005 i 19-7-2005 (2 nits)

A CARMARTHEN (Sud de Gal·les. Una mica interior)

"PANT-YR-ATHRO INTERNATIONAL HOSTEL": Situat a 10 km de Carmarthen.

- Address: Pant-yr-Athro Lane, Llansteffan Road, Carmarthen SA33 - 5AJ

- Phone (and Fax): (44) 01267 - 241014

- Email: kenknuckles@hotmail.com

- Price: £12/bunk(= 1 llitera) = 18 euros ; £26/double

* Location: The hostel is located 6 miles from Carmarthen on the B4312 (Llansteffan Road). 5 miles down the B4312 is Pantyrathro lane on the right. Here take a right up the lane and follow the signs to the hostel.

 

5) L'última nit, la del 20-7-2005, hi vaig dormir dins del cotxe, a l'aparcament de l'aeroport de Bristol, abans de tornar les claus del Mondeo a HERTZ Car Rental.

 

Últims retocs: Sueca (País Valencià), 8-5-2009

Joanjo Aguar Matoses