(Bournemouth, Anglaterra, Regne Unit. Dimarts, 3 d'agost de 1993. Juanjo Aguar Matoses)
(Sueca, País Valencià, Marènia. Dilluns 27 d'abril del 2015. Joanjo Aguar Matoses)
L'article, reflexió, assaig o el que siga -"Castella, Patriotisme i Cultura (¿o una part de la Cultura?)"-, que adjunte al final d'aquest present, el vaig escriure quan jo tenia divuit anys, durant un curs d'anglés a Bournemouth, a la costa sud d'Anglaterra. Veié la llum el dimarts 3 d'agost de 1993, arran la meua agredolça convivència, esquitxada de sucoses i pintoresques discrepàncies lingüístiques i culturals, amb multitud d'estudiants provinents d'arreu de l'imperi castellà que havien arribat a Bournemouth, en principi, per estudiar anglés, igual que jo.
A mesura que transcrivia el manuscrit a l'ordinador, he anat rectificant paràgrafs, aclarint conceptes vagues i retocant l'estil per donar-li més força i concreció. També he introduït algunes referències actuals, del 2015, per acostar el tema a la nostra realitat. No obstant, en la part que correspon a la transcripció, he procurat mantindre intacte l'esperit que m'impulsà a redactar aquell text de protesta i repulsa envers els continus atacs i menyspreus que escoltava a molts castellans contra la meua llengua pròpia, el català. Malgrat que jo en aquella època encara tenia la diguem-ne 'educació', o consideració, de parlar-los a ells en la seua, el castellà. Després d'aquell estiu de convivència amb castellans, nacionalistes castellans, se'm llevaren per sempre les ganes d'usar l'idioma castellà i, poc a poc, des d'aleshores, em vaig anar afermant en la meua postura de no abandonar ni renegar mai de la meua pròpia llengua, el català, o valencià, que és el mateix.
En aquella època, l'estiu de 1993, jo em considerava encara, i ho era de fet, un valencianista moderat, lleugerament simpatitzant, però no massa, del catalanisme lingüístic, però no polític. I de cap manera adepte o procliu a l'independentisme basc ni català. Faltaven dos anys perquè entrés a governar la Generalitat Valenciana, l'any 1995, el Partit Popular d'Eduardo Zaplana, el 'cartagenès' que, segons deia ell mateix, 'estava en política per fer diners'.
Primer la manca de lideratge i d'implicació amb la nostra llengua des del Partit Socialista del País Valencià, dirigit des de Madrid pel PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, quan Joan Lerma encara era el nostre President de la Generalitat. Després la posterior irrupció del PP en el govern de les institucions valencianes, a tots els nivells. Tot açò marcà un abans i un després en l'inexorable declivi de la llengua pròpia dels valencians, el seu progressiu abandonament com a llengua vehicular al carrer o al treball, la regressió i l'ofec econòmic programat sobre les escoles i institucions, inclosa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, instaurada pel mateix Partit Popular, fins arribar a la seua degradació i aniquilament als mitjans de comunicació audiovisuals. Això és el que més m'ha colpit, personalment. El Partit Popular ha provocat la desaparició de totes les ràdios i televisions en català d'abast autonòmic al País Valencià, ja siga per prohibició i persecució administrativa -com sofriren durant gairebé set anys TV3 i Catalunya Ràdio- o per la nefasta gestió econòmica, que abocà, farà any i mig, al tancament definitiu de Ràdio 9 i de Canal 9, la ràdio i televisió pública valenciana, prèviament, per a més INRI, sotmeses i manipulades fins l'extremunció pel Partit Popular, i servir així de propaganda contínua als seus interessos polítics i electorals.
Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i actualment Alberto Fabra, tots quatre presidents valencians del PP, junt amb la PerPètua imPPresentable del 'gin-tònic-on-the-rocks' Rita Barberà, l'acalorada alcaldessa de València, s'embolcallaren amb la bandera d'un histriònic valencianisme blaver, fatxa, refatxa i anticatalanista. "Contra la invasión catalana, defendamos la lengua valenciana", era la seua consigna habitual. Un munt de contradiccions que es desmuntava ell solet, però que molts valencians blavers anticatalans, de la dreta més cavernícola, sectària i fanatitzada, ho repetien com un mantra, igual que feien a l'església amb el seu rosari. "Paalaaabraaa de Dioooos.... Te alabamos Seeeññoooor....."
No advertiren a cap lloc, això sí, aquests bandolers del PP, que poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria, substituirien el seu gelatinós i inconsistent 'feudo'-valencianisme per un acèrrim i implacable ultracastellanisme, això és, per un castrense, castrador i castís castellanisme, cada cop més despòtic i esperpèntic, que assolaria el País Valencià. No els importava -ni els importa- el perjudici moral, econòmic i social que estaven infligint -i que continuen infligint- a tots els valencians. Fins i tot, i el que és més demencial, també als seus propis votants i militants. Un despropòsit moral i humà de tanta magnitud que encara no ha pogut ser quantificat.
El súmmum de tot, la gota més pestilent de la diarrea PoPularista, la que féu vessar el vas i m'empenyé a incorporar-me el catalanisme combatiu, decididament independentista, arribaria l'any 2002, amb l'atac i assetjament continu als catalanoparlants -independentistes o no- des d'un fum de mitjans de comunicació castellans, públics i privats, entre ells la COPE, l'emissora de ràdio propietat de l'església catòlica castellana, que promovia un odi irracional envers els catalans, amb Federico Jiménez Losantos, com a locutor estrella, destrellatat i estavellat, al capdavant.
L'embranzida més forta que agafà l'ofensiva ultracastellanista, per aquella època, fou a partir del 2004, i tingué el seu clímax en la deplorable i perillosa manipulació informativa sobre els atemptats islamistes del 11-M a Madrid (11 de març del 2004), per part d'un ignominiós José Maria Aznar López, ostentant la presidència de l'imperi castellà, en el terrible ocàs d'aquella època tan fosca de govern absolutista, ultracentralista i anticatalana del Partit Popular.
Com tot el que s'infla artificialment -igual que la bombolla immobiliària promocionada a l'imperi pel mateix Partit Popular- el govern d'Aznar acabà en un sonor esclafit, però no així el del Partit Popular al País Valencià, que hi continuaria esclafant la nostra llengua, esPPeculant amb el territori, podrint per dins les nostres caixes i bancs, i malversant els cabals públics de tots els valencians, com a mínim una dècada més. Amb total imPPunitat, malgrat el reguitzell de casos de manipulació informativa, depredació urbanística, abusos de poder, imputats per corrupció i acusats de delictes contra el patrimoni valencià que, amb una gola insaciable, anaven acumulant.... 'MIII TESOOORRROOOOO......' Dues dècades governant-hi el PP, i el País Valencià està més corcat per dins i ple de forats que un formatge Gruyère.
Enguany, el 2015, fa vint anys -massa llargs- que suportem el Partit Popular a València. Estem a un mes de les properes Eleccions Locals i Autonòmiques i molt m'augure que els valencians hi tornaran a revalidar a tots aquests polítics corruptes i exhibicionistes que dia a dia proscriuen, degraden, exterminen o fan volar pel aires el patrimoni econòmic, social, cultural i lingüístic propi dels valencians. Si d'ací uns segles algú recala a València i ens pregunta què passà amb la nostra riquesa, material i cultural, a cavall del segle XX i XXI, la resposta hauria de ser aquesta:
"Els valencians li lleparen el cul a Madrid i a Castella, i es cagaren en la pròpia llengua".
AMEN, ANEM i CAGUEM. + R.I.P. 2015
Per cert, deixant de banda el País Valencià, i abandonant-lo a la seua sort, diuen que viatjar pel món ens obri la ment i ens guareix de dèries nacionalistes. Diuen que la convivència hi trenca barreres culturals i ajuda a comprendre'ns i estimar-nos uns a altres, establint uns lligams de fraternitat.
¡Recontrafotre, xe! ¡¿Com és que amb mi no ha funcionat?! Abans d'anar-me'n a Bournemouth, jo hi vivia indolentment a Sueca, sense preocupar-me gens ni mica pel nacionalisme valencià, català, basc, gallec, castellà, anglés, irlandès, escocès o gal·lès. Ni tan sols no em preocupava gaire la supervivència de la meua pròpia llengua, que creia assegurada sota les 'beatífiques' institucions castellanes. Fou tot just a Anglaterra, després de conéixer aquell munt de nacionalistes castellans, ultracentralistes, anticatalanistes i recontracastellanistes, que ni tan sols tenien consciència de ser uns nacionalistes radicals, quan vaig obrir els ulls a la trista realitat del trist i podrit imperi castellà d'on provenia. Allò plantà la petita llavor del ressentiment que a hores d'ara s'ha transformat en aquest enorme baobab que estén les arrels a dintre meu i pugna per traure-les fora del sòl, fins rebentar-me del tot.
Valga d'exemple l'episodi més trist i corprenedor que vaig patir per aquells temps, tot i que no l'únic, ni el més virulent. Aquest el protagonitzà María José Ruz Jurado, una preciositat de Sevilla capital, la qual vivia al carrer sevillà 'Ciudad de Carcagente', això és 'Ciutat de Carcaixent', el nom tot just d'un poble valencià de la Ribera del Xúquer, que dista escassos 20 quilòmetres de Sueca. Pura casualitat.
A María José, molt alegre i vivaç, de rínxols castanys tirant a roig, l'havia coneguda durant tot aquell mes de juliol, i ens férem molt bons amics. Ningú no es pot imaginar quant arribí a estimar-la, fins que amollà aquelles sentències letals que hi caigueren sobre mi com una llosa. Fou la nit abans d'acomiadar-nos, a finals de juliol de l'olímpic any 1992, durant la gran festa que muntàrem els 'castellans' al llarg i bonic parc de Bournemouth que desemboca en la mar.
"¿Y vosotros habláis siempre a los niños en valenciano?" M'espetà, de cop i volta. "Hombre, digo mujer, pues claro", contestí jo, desprevingut i trasbalsat. "Pero si eso es un caca. Tendríais que hablarles siempre en castellano, para que aprendan desde pequeños. Si el valenciano es una caca. No sirve para nada...."
No m'ho podia creure, i menys provenint dels abellidors i carnosos llavis de María José. En cinc frases, cinc martellades, cinc deflagracions de menyspreu, dinamità i féu volar pels aires l'immens amor que fins aquell moment sentia per ella....
"¿Però en quin idioma vol que li parle als meus fills, als meus nebots, als meus xicotius, si no és en la meua llengua materna, el valencià? ¿Què pretén aquesta xica, que exterminem nosaltres mateixos, els propis valencians, la nostra pròpia llengua, deixant de parlar-la als nostres xiquets, deixant de transmetre-la de pares a fills, com un ritus ancestral? ¿Però de què van, aquesta colla d'impresentables castellans, que volen imposar-nos la seua llei a tothom?"
Era increïble, el cúmul de barbaritats que amollaven sense remordiments la gran majoria de castellans contra el valencià. Millor dit, contra el català en general i contra el meu valencià en particular. Dues llengües que tots sabien que eren la mateixa i que ells, des de fora, ho veien millor que jo. Pitjor encara es tornaven les burles i insults quan provenien dels meus amics i amigues més profunds. Un tràngol tan amarg i cruel que es esdevenia insuportable.
Arran d'aquells estius de 1992 i 1993 a Anglaterra, passí de ser un valencianista suau, gairebé apolític i alingüístic, a convertir-me poc a poc en un dels catalanistes valencians més combatius que he conegut. D'aquell valencianisme indolent i mesinfot, poc menys que blaver o anticatalanista, em vaig convertir primerament en un catalanista lingüístic, però no així polític ni independentista, de moment; després passí a ser nacionalista catalanista, aquesta vegada ja amb una polític idealista, però gens activista ni practicant, quedant-me com a simple espectador passiu, com són molts catalanistes valencians; més endavant sí que em transformí en decidit i combatiu independentista català; aquesta metamorfosi definitiva la propicià la convulsió política que sacsejà l'imperi arran dels atemptats del 11-M (11 de març del 2004), sobretot la provocà la desvergonyida gestió i manipulació informativa ostentada pel Partit Popular de José María Aznar envers aquests atemptats.
Allò em mostrà la cara més fosca del castellanisme, la que enllaçava directament amb el feixisme de Franco i del nazisme de Hitler, dels quals eren hereus ideològics destacats membres del Partit Popular. Fou una revelació de tot el que jo volia evitar que es repetís en un futur, proper o llunyà, i m'empenyé a lluitar amb totes les meues forces i a convertir-me en activista mediàtic i difusor de missatges catalanistes independentistes a través del correu electrònic, de Facebook, de Flickr i d'altres xarxes socials, com RelatsenCatalà.cat o RacóCatalà.cat. Missatges i opinions pròpies, per fer sentir a tot arreu la veu dels catalanistes valencians.
A continuació, un cop vaig aconseguir un treball estable i ben remunerat, doní el següent pas i em féu col·laborador econòmic d'alguns mitjans de comunicació i entitats defensores del català (com el diari electrònic Vilaweb, La Veu del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, la xarxa de Casals Jaume I d'ACPV). També he donat suport logístic recollint unes mil signatures en la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) pel manteniment de TV3-Televisió de Catalunya al País Valencià, promoguda per l'entitat valenciana i catalanista ACPV-Acció Cultural del País Valencià.
Després d'aquella macro campanya d'ACPV, que presentà al Congrés dels Diputats castellans més de 600.000 signatures a favor de TV3, recollides arreu dels territoris catalanoparlants, m'impliquí a més a més en l'activisme polític (sense militar en cap partit en concret), recollint al voltant d'unes 400 signatures com a avals per 'Compromís', la coalició nacionalista valenciana i d'esquerres que es presentava a les Eleccions Generals del 20 de novembre del 2011 i que obtingué, finalment, un diputat, Joan Baldoví i Roda. Justament del meu poble, de Sueca mateix.
A més a més, des de fa deu anys, ajude com puc en la recuperació i promoció de Moixigangues al País Valencià, entre elles la Moixiganga de Sueca, la del meu poble. Entre altres coses, he treballat colze a colze amb alguns dels seus promotors, com Salvador Vila Sarch i Antoni Alminyana Peiró ('Toni Gandia'), per exemple en la recentment creada associació 'NET Muixerangues', amb objecte de difondre el fenomen i l'esperit moixiganguer. Actualment, només hi col·labore amb ells puntualment, quan hi trobe temps lliure entre el munt de projectes que em tenen absorbit, sobretot literaris i fotogràfics. Tot açò, tot açò.... a banda de les meues obligacions laborals com a cuidador de persones dependents en institucions socials, a una residència de malalts mentals de Sueca. Obligacions laborals i pecuniàries que, per altra banda, estan a anys llum del que acabe d'exposar.
En resum, la meua convivència amb multitud de castellans diferents, aquells estius de 1992 i 1993 a Bournemouth (Anglaterra), i també l'agost de 1991 a Dublín (Irlanda), així com les fortes diferències i enfrontaments lingüístics (com les que tinc a hores d'ara amb alguns companys de treball nocturn, profundament anticatalanistes), fou el germen que ajudà a desenvolupar la meua faceta més política i d'activisme lingüístic, evolucionant des d'un passotisme 'mesinfot' envers la meua llengua i el meu país, passant per un valencianisme blaver lleugerament anticatalà, no massa convençut ni practicant, heretat per inèrcia de la meua família, fins assolir un estat cada cop més catalanista (o nacionalista valencià de veritat, no blaver ni anticatalà), fins arribar al punt tan àlgid i d'enervant independentisme radical que he assolit a hores d'ara, malauradament. I dic "malauradament" perquè, si no fos per aquesta situació política de merda -que han provocat uns més que altres, cal recordar- jo estaria ara mateix, a aquestes hores de la matinada (passades les sis) dormint com un santet al meu llit, o escrivint sobre afers informàtics de la utilització del WORD 2010, que encara tinc pendents, o veient una pel·lícula a la pantalla de LED's de la meua saleta, o dedicant-me demà de matí a fer esport, patinar, anar en bici, explorar la muntanya i més paratges naturals o caminar per la pineda del Saler, vora la platja i l'Albufera de València, que és preciosa i m'encanta....... Però em sacrifique i no ho faig, perquè crec que és el meu deure i responsabilitat consignar per escrit els meus sentiments i l'experiència personal, per deixar constància de com està la cosa, actualment, de podrida i depriment al meu estimat País Valencià i al maleït PPuto imperi castellà.
Alguns mesetaris de Madrid i voltants esperen que es desinfle prompte el soufflé nacionalista català. I, justament, jo desitge que passe el mateix amb el soufflé nacionalista castellà. Són soufflés que s'alimenten l'un de l'altre i, mentre un no baixe, l'altre tampoc no ho farà. El major inconvenient és que, a alguns polítics i esferes de poder empresarial i mediàtic castellà, ja els va bé, atiar el foc encès, per pura estratègia electoral i per desviar l'atenció d'assumptes encara més importants, com són els casos de corrupció sistèmica i gairebé incurable que roseguen l'estructura de l'imperi castellà, fins a fer-la trontollar.
Els independentistes catalans, valencians, illencs i bascos només som uns peons manejats des d'uns quants despatxos i corporacions, fins i tot internacionals. El pitjor és que els nacionalistes castellans també ho són i, no és que no se n'adonen que són manipulats des de dalt, és que ni tan sols hi són conscients del seu propi nacionalisme furibund. Ho veuen com un estat anímic 'natural', "por culpa de los catalanes, que son unos insolidarios separatistas que quieren romper la unidad nacional". Critiquen l'independentisme català com si nasqués del no res i no admeten mai que també són ells mateixos (i els seus amos des l'ombra del despatx o de la llotja de futbol al Santiago Bernabeu), els que l'ajuden a nàixer, créixer i reproduir-se, alimentant-lo dia a dia en converses de carrer o de treball, però sobretot intervenint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, amb el seu radicalisme castellà tan anticatalà.
Ja ho deia jo farà més de deu anys: "El major propagandista d'Esquerra Republicana no és Carod Rovira, sinó José María Aznar" Això és, qui més treballa per l'independentisme català no són, de fet, els nacionalistes catalans, sinó els nacionalistes castellans, amb el seu anticatalanisme tan enfurismat i degradant, sobretot aquell que fomenta el Partit Popular i la Fundació FAES, de l'expresident José Maria Aznar.
Alguns castellans radicals, nascuts a Castellà però afincats a València des de fa anys, m'han dit que jo sóc massa tancat perquè els parle sempre en la meua llengua. Fins i tot m'han titllat de 'nazi', per 'obligar-los a escoltar' el meu valencià, mentre que ells no deixaven de parlar el seu castellà. No sé.... potser hi tinguen raó i el problema radique en mi, per estimar tant la meua llengua. Però, tot just, eixos mateixos castellans de Castella, que també estimen la seua llengua, resulta que se'n vanaglorien davant meua d'haver-la exportada (¿o imposada?) a mitja Amèrica. I ningú d'ells no se'n fa creus ni qualifica de 'nazisme', o genocidi humà i cultural, la conquesta d'Amèrica feta pels castellans. ¡Vaja, quin esperit d'autocrítica! A més a més, el menyspreu i rancúnia visceral d'aquests castellanistes que conec, envers allò que sone a català, em posa els pèls de punta i em fa llavors replantejar-me si no podrien ser també ells, els que van un tant esgarriats.
Ho tinc àmpliament comprovat. Si entre en contacte amb valencians, catalans, balears, pitiüsencs, aragonesos, euskalduns, càntabres, asturians, gallecs, andalusos o canaris, això és, gent de les illes i de la perifèria peninsular, solc viure relativament tranquil. El xoc inicial de cultures -quan n'hi ha- esdevé una simple anècdota i la convivència posterior en resulta agradable i amena, en general.
En canvi, cada cop que hi tracte amb gent de l'interior peninsular, carpetovetònics sobretot, de la Meseta Central, en concret de la digna i orgullosa Castilla La Vieja (reconvertida ara en Castilla y León), hi salten guspires entre ells i jo. Alguns habitants de Madrid i de l'antiga Castella, la tan esbombada 'reconquistadora', hi creuen massa sovint que, vagen per on vagen, tot l'imperi és seu. I, més encara, la 'dòcil i submisa' València. Gairebé hi tracten la nostra terra com una esclava, o com una concubina. Tranquil, te la pots fotre per davant i per darrere. Tranquil, que no es queixarà......
Mai no m'ha agradat que m'avassallen, ni a mi, ni a la meua llengua, ni a la meua gent, ni a la meua terra. I alguns forasters de ponent, quan baixen ací al País Valencià, es consideren amb més drets que la resta de castellans junts. Com a senyors feudals, es passegen pels dominis de 'Llevant' acabats d'arravatar als musulmans, o a nosaltres, els valencians. Tanta prepotència castellana em rebenta de mala manera. La ràbia interna em fa plantar-los cara i els conteste, molt digne i respectuós, en català i sense acotar el cap. Si ells menyspreen i maltracten la meua llengua, jo em mostraré inflexible davant les befes i humiliacions. La seua intransigència -prepotent- s'hi topa de morros contra la meua -resistent- i acaba esclatant el conflicte, llargament presagiat. Un xoc de trens, dues calderes a màxima pressió i l'incendi es desencadena amb virulència al bosc. Ni la pluja del cel, ni l'equip d'extinció aconsegueixen aplacar-lo del tot. Sovint acabem malament tots dos, primitius porcs senglars, adolorits i masegats, sense parlar-nos i amb una rancúnia covada a foc lent. Una guerra freda i silent, amagada i de llarga durada, que, imbuïda d'un intens desgast psicològic, ens deixarà a tothom extenuats. De tant en tant, però, hi bota encara alguna espurna del caliu apaivagat, quan menys ens ho esperem, i això fa reviscolar les flames que intentàvem a dures penes ofegar.....
L'infern diari adopta una aparença celestial. La condemna eterna s'abilla de paradís terrenal. Quan més dolç i cordial hi sembla el moment, més perill entranya en el teu context. És quan t'hi relaxes, quan més fonda te la claven, doblegada i travessada. Llavors hi torna a començar la guerra. Mai no saps quan saltarà el resquill que obrirà la ferida i revifarà el foc. La falta de confiança d'un en l'altre, les picades d'incertesa amb què et fereixen els volubles núvols de mosquits i un terreny inestable i pantanós en què ens hi movem tots dos, confereix a la nostra aparent magnífica relació un caràcter tenebrós i maquiavèl·lic fins l'extrem. Així està la cosa entre valencians i castellans, entre castellans i valencians....
Potser la convivència entre humans ens ajude a ser millors persones, però la convivència entre valencians profunds i castellans profunds no hi resulta gents gratificant ni edificant. No sé per què però, cada cop que hi convisc amb un 'castellano digno', 'muy digno', 'de pura cepa', un 'castellano viejo', 'sin sangre mora o judía en sus venas', jo em torne cada cop més catalanista i ell cada cop més castellanista. La seua actitud, llavors, ve a ser més o menys aquesta: "Yo, hidalgo antiguo que no se arrodilla ante nadie, veo mancillada mi honra cada vez me hablas en catalán. Para preservar mi orgullo castellano, es menester retarte en duelo y darte un buen escarmiento, insolente mequetrefe valenciano".
Les seues paraules no són aquestes, clar, però l'actitud és calcada a aquest discurs. No sé..... Alguna cosa hi ha, que no hi funciona gens, entre aquest joc de dos. Les regles y paràmetres de cadascú de nosaltres orbiten en planetes diferents. Com si ell, el 'castellano digno', hi lluités sobre el rocallós sòl de Mart i jo, el 'valencià recalcitrant', hi flotés a la deriva entre els lluents anells de Saturn. Una digressió aberrant.
Ja siguem pols iguals o oposats que ens atraiem o ens repel·lim mútuament, l'aversió és compartida per tots dos i crec que, en aquest cas, més que forçar una mala convivència, com la d'una parella maltractada o barallada, val la pena distanciar-nos i que cadascú hi faça la seua vida per separat, en llibertat. Això faria rebaixar la tensió. Malgrat que ens quede el ressentiment ancestral -¡i quant costa d'eliminar...!- la manca de contacte entre tots nosaltres ens podria ajudar a evitar tensions, i friccions.
Ara sé que mai més no podrem viure junts, harmònicament, valencians i castellans, o catalanistes i castellanistes, per extrapolació. Però sí que podem viure tranquil·lament per separat, seguint el nostre camí, al nostre aire, sense mirar-nos malament, ni de reüll. Per això em fa tanta ràbia quan escolte alguns castellans recalcitrants, que hi tenen travessada Catalunya, com si fos un nus a la gola, com un pinyol d'oliva que no els deixa respirar, i malgrat això s'entesten una vegada i altra en mantindre sotmesos i amenaçats als catalans, oposant-se amb cor i fetge a què s'independitzen de Castella.
¡Xè! Si tanta agonia us provoquem els catalanoparlants, deixeu que marxem lliures i respirarem tots més a gust, ¡xe! ¡So tros d'haca! ¡Animal! ¿No us doneu compte que així viurem millor, castellans, catalans, bascos, gallecs, illencs i valencians....? De vegades crec que l'esport preferit d'alguns nacionalistes castellans no és veure el futbol, ni assistir a curses de braus, sinó esclafar, humiliar i amargar la vida a tot aquell que no hi pensa com ells. En definitiva, a la majoria de ciutadans.
Sueca, País Valencià, Marènia.
Dilluns 27 d'abril del 2015.
Joanjo Aguar Matoses.
________________________________________________________________________________
La meua llengua materna és el català, perquè els meus pares m'ensenyaren el català (o valencià, que és el mateix), i no el castellà.
El castellà resulta necessari per la unitat de l'imperi castellà, però jo no puc renegar del català i dir que la meua llengua materna i la que més vull és el castellà. Això seria mentida.
H2Or [Agua r (Juanjo Aguar Matoses)]
NOTA del 27-4-2015: Aquest preludi o manifest el vaig escriure també el dimarts 3 d'agost de 1993, reblert d'indignació, com a resposta literària a un fum de discussions que estava tenint aquell estiu (igual que havia succeït l'estiu anterior, l'Olímpic 1992, també a Bournemouth, en altre curs d'Anglés), amb diversos companys castellans, entre classe i classe d'anglés, esmorzant el lunch, anant de festa els vespres al 'city centre', o visitant Christchurch, Poole, Salisbury, Winchester, Stonehenge o London durant els caps de setmana.
Molts castellans, andalusos, extremenys, murcians i aragonesos pretenien inculcar-me que la meua llengua materna era el castellà, per viure a l'imperi castellà. Però açò no tenia ni cap ni peus, sabent que ma mare m'havia parlat sempre en valencià i, per tant, la meua llengua 'materna' era el valencià (o català, que és el mateix), de cap manera el castellà, la qual, per altra banda, sí que era la llengua que havia après a escola i a la televisió, amb les sèries i els dibuixos animats.
................
Quan pensem en l'imperi, pensem en tota la Península Ibèrica (excepte Portugal), així com també en les Illes Canàries i Balears. Però quan pensem en la seua cultura ja és una altra cosa. Vaig a centrar-me en la vessant sociolingüística d'aquesta cultura. Quan pensem en la literatura de l'imperi, quasi sempre ens ve al cap la literatura en castellà, però la literatura de l'imperi, per lògica, també estarà composta per la literatura en català, en euskara, en gallec i en altres llengües no oficials, ja que les regions que acullen aquestes llengües també hi formen també part de l'imperi castellà, almenys de moment.
Les llengües pròpies de cada territori són, de fet, una part de la cultura del país que aglutina tots aquests territoris. Podem preguntar-nos, per tant, ¿quina és l'actitud dels castellans envers el gallec, l'euskara i el català, sense esmentar les altres llengües no oficials? La veritat és que aquesta actitud no és massa massa.... positiva, per dir-ho de manera elegant. De fet, molts castellans -i així ho expressen, tal qual- desitjarien que foren erradicades de l'imperi totes les llengües diferents del castellà. Amb això, consegüentment, s'aniquilaria també tota la literatura, la cultura i les diferents maneres de sentir i de pensar que imprimeixen als seus parlants cadascuna d'aquestes llengües, igual que succeeix amb les variants dialectals. En definitiva, s'aconseguiria un imperi unificat, però també uniforme, uniformada, monolítica, monòtona, plana, àrida, avorrida, grisa i despietada.
La resposta d'alguns castellans és que, si algun dia s'aconsegueixen exterminar per complet totes les llengües minoritàries (com si foren una plaga de rates) i s'imposa d'una vegada per sempre el castellà, i únicament el castellà, Castella es convertirà per fi en un país unit, pròsper i feliç, sense problemes de discriminació, ni tensions interiors, ni conflictes regionals. Com si tots els països del món que parlen la mateixa llengua foren una bassa d'oli, un niu de quietud, pau i benestar. ¿Què em digueu de la violència ciutadana que assola Mèxic, dels narcotraficants, guerrillers i paramilitars a Colòmbia, de la dictadures que pateixen o han patit Cuba, Xile i l'Argentina, dels assassinats i desapareguts a El Salvador i a Honduras, de les guerres civils a Bolívia, Nicaragua i Guatemala....? Tots aquests països tenen com a llengua oficial el castellà, "la gran lengua unificadora, evangelizadora y pacificadora del Imperio castellano, donde nunca se ponía el Sol".
Si obviem la comparació amb Llatinoamèrica i ens obcequem exclusivament en Castella, com si fos l'únic país civilitzat del món, a primera vista ben bé podríem afirmar que sí, que imposant el castellà i eliminant les altres llengües, potser obtindríem la tan ansiejada unió de tots els castellans, com pretenia la dictadura de Franco, la de Primo de Rivera i la d'altres règims polítics totalitaris o absolutistes que han assolat l'imperi els darrers tres segles, començant per l'infaust regnat de Felip V, que ens arrabassà els furs als valencians, catalans i illencs, prohibint l'autogovern i la legislació pròpia a la Corona d'Aragó, imposant-hi les lleis de Castella. "¡¡Por cojones, coÑÑÑooo!!".
Com s'ha demostrat al llarg de la Història, aquest mètode esdevindria molt -però que molt- bèstia, i comportaria alguns xicotets inconvenients.
Si tu a un poble intentes llevar-li la pròpia llengua, imposant la teua per llei i per decret -no per negociació i acord- el més probable és que aquest poble reaccione i es revolte contra tu. ¡Natural! Posem, com a exemple, el País Basc i Catalunya, territoris que estimen a fons la seua llengua i cultura. Aquests pobles, ara mateix, reclamen independitzar-se de Castella. Els seus arguments tindran.... Escoltem-los i debatem-los, de manera lògica i civilitzada.
Jo crec que una de les raons més fortes que aporten per a marxar de l'imperi són, justament, els intents embravits del govern de Madrid per tal d'arravatar-los la identitat i la cultura pròpia, amb ànim d'implantar-los, d'una vegada per sempre, la llengua i la mentalitat castellana. Açò implica, per tant, menysprear públicament l'euskara i el català, ningunejar-los als mitjans de comunicació, apartar-los de les institucions, proscriure'ls al reducte familiar i, en última instància, al terreny folklòric, per acabar irreversiblement exterminant la llengua i l'amor propi basc i català [igual que succeeix amb el gallec].
A Madrid no veuen -ni volen veure- que la seua infructuosa obstinació per unificar l'imperi sota una mateixa llengua, a base d'eliminar la biodiversitat lingüística i d'uniformar tots els territoris, li fa més mal a la unitat imperial que si ens donen màniga ampla i ens deixen viure tranquil·lament en la nostra pròpia llengua. Si qui governa ta casa esdevé un tirà i pretén imposar-te les seues normes, sense negociar ni pactar, més tard o més prompte acabaràs odiant-lo i pegaràs a fugir de casa, o faràs fora al tirà, perquè no et maltracte més.
Si existira més tolerància i acceptació per part dels castellans envers totes les llengües diferents del castellà, potser hi hauria més diàleg i menys lluites fratricides. I és que, ¿com van a voler els habitants d'una regió pertànyer a un país que, cíclicament, a cada nou règim polític -ja siga de la dreta o de l'esquerra més absolutista i dictatorial- s'enteste en prohibir i perseguir la llengua autòctona, imposant-los a la força una de fora?
Convé aclarir, abans de tot, que, si bé no done un suport explícit a la Independència d'aquestes dues regions -ni d'Euskadi, ni de Catalunya-, tampoc no puc oposar-me a ella. Si no conec totes les raons que els impulsen a la independència, ¿com puc jutjar aquest assumpte amb equitat? Ni ho puc fer jo, ni cap altre castellà que no visca a Euskadi o Catalunya i conega de primera mà tot el que es cou allí dins. Escoltant a tothom, ja siguen unionistes o independentistes.
Conec a molts valencians i castellans que amollen sentències i pestes contra Catalunya, sense haver posat mai un peu en eixa terra i sense dignar-se a preguntar als catalans per què hi reclamen la Independència. Els castellans així es limiten a observar la crescuda del riu des del seu mur, a repetir com a lloros les consignes del govern, dels diaris, de les ràdios o de les televisions, sense parar-se a observar i reflexionar, sense dignar-se a tastar l'aigua, a clavar un dit per saber la temperatura i a introduir tot el braç per copsar-hi la corrent de fons.
L'únic que demane és que existisca major tolerància envers l'euskara, el gallec i el català. Demane que aquests idiomes els accepten tots els castellans, de bon grat, ja que també hi pertanyen a l'imperi. Aquells que l'estimen haurien d'aprendre a estimar totes les llengües que hi formen part d'ella. I això engloba tant el català, l'euskara i el gallec (llengües cooficials a les respectives regions), com també l'occità-aranès, l'astur-lleonès i l'aragonès (malgrat la seua manca d'oficialitat), a més a més d'aquella altra llengua, més estesa i preponderant arran de segles d'imposició política, religiosa i militar, com és el castellà.
Un altre inconvenient amb l'aniquilació de la biodiversitat lingüística, això és, amb la implantació d'una única llengua en substitució de totes les altres, vindria en el futur probablement, quan menys ens ho esperem. Un cop efectuada amb èxit la suplantació lingüística, quan els habitants de les diferents regions de l'imperi volguérem desenterrar el nostre passat i conéixer la nostra història, descobriríem que a Castella s'ha executat un holocaust cultural, una persecució i un extermini sistemàtic del substrat lingüístic propi de les regions perifèriques. Tots els habitants d'aquests territoris, de cop i volta, ens sentiríem orfes culturals, ciutadans enganyats, ultratjats i manipulats.
[ Nota del dimarts 28-4-2015: El cas és paregut al que succeeix ara en l'imperi, amb tots eixos casos d'adults que s'assabenten hui en dia, esfereïts, que van ser 'xiquets robats' ('los niños o bebés robados'). Això és, nadons acabats de nàixer que foren registrats oficialment com a difunts i arravatats de les seues mares per algunes monges, capellans, metges i matrones durant el règim de la dictadura franquista, i acabaren venuts com a mercaderia a algunes famílies benestants, que els acollia en adopció clandestina. ¡Cague'n l'hòstia puta, quina conxorxa! ¡Una porcada bestial, per als pares naturals! Gairebé una història de ciència ficció, digna d'Isaac Asimov o d'aquell altre escriptor que inspirà la pel·lícula 'Blade Runner', no recorde ara el nom. (¡Ah, sí! Philip K. Dick, el genial Philip Kindred Dick. L'he trobat a Internet). ]
Els ciutadans de la perifèria, llavors, deixaríem de sentir-nos íntimament lligats a la terra que trepitgem però alhora rebutjaríem també l'Estat opressor i manipulador, Castella, que esdevindria infame i pervers pare adoptiu, ocultant-nos la nostra pròpia Història i usurpant-nos els orígens ancestrals. Fins i tot parlant únicament en castellà -com passa ara mateix al País Basc amb independentistes que no saben l'euskara-, els castellans no castellans ens sentiríem profundament dolguts, humiliats i marginats, atés que únicament els castellans castellans podrien vantar-se d'entroncar amb el seu passat, conservant les arrels i mantenint viva la seua llengua, fins i tot a mig continent americà. Castellans de Castella que, a hores d'ara, ja ho proclamen als quatre vents, sense vergonya, com a dominadors inclements, davant altres regions de l'imperi. I els valencians, com sempre, a callaaaaar.....
Per finalitzar, caldria incidir en dues qüestions claus, lingüísticament parlant, que alguns castellans s'agafen a la babalà, quasi sempre a favor del castellà i en perjudici de la resta d'idiomes de l'Estat, atés que -¡vaja!- no hi consten a la sacrosanta i inviolable Constitució imperial castellana.
La primera seria establir oficialment un mapa amb l'abast territorial de totes les llengües de l'imperi. És a dir, consignar per escrit, en un text oficial de rang estatal, que el gallec és la llengua pròpia de Galícia (la qual, segons tinc entés, arran de les conquestes als musulmans s'estengué cap al sud i originà el portuguès, que alguns consideren una variant del gallec, i viceversa), així mateix, que l'euskara és la llengua pròpia d'Euskal Herria (això és, el País Basc d'una vessant i altra dels Pirineus, junt amb Navarra) i que el català és la llengua pròpia de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears [també de les Illes Pitiüses, d'Andorra, de la Franja de Ponent, del Carxe i de l'Alguer].
Això, respecte a les tres llengües 'minoritàries' oficials. A més a més, cal parlar també d'altres llengües, més minoritàries encara, que els manca un alt grau d'oficialitat, com són les següents: L'occità-aranès, que esdevé la llengua pròpia de la Vall d'Aran, als Pirineus Catalans, i forma part de la llengua occitana que es parla al sud de França. L'astur-lleonès [anomenat 'bable' en ocasions, despectivament], que és la llengua pròpia d'Astúries i d'algunes zones de la regió històrica del regne de Lleó. I finalment l'aragonès, que és llengua pròpia a alguns indrets d'Aragó, com són diverses valls del Pirineu aragonès.
Per acabar, la llengua més majoritària i oficial a tot l'Estat, això és el castellà, esdevé la llengua pròpia de la resta de regions de l'imperi, inclosa Andalusia i les Illes Canàries, amb les seues meravelloses singularitats. Ceuta i Melilla, no obstant, malgrat pertànyer administrativament a Castella, són considerades per molta gent -no castellanistes, clar- possessions colonials castellans al nord d'Àfrica, al Magreb, i, per tant, més que una llengua pròpia, el castellà seria allí una llengua administrativa, colonial, no autòctona, fins que el Marroc recupere definitivament aquestes ciutats.
El castellà, això sí, per una imposició històrica de caràcter polític, religiós i militar, és la llengua que aporta una certa unitat i cohesió -però també discriminacions i malestars- a l'imperi. És a dir, el castellà sovint s'usa com a llengua vehicular i d'intercanvi a tot arreu de l'Estat, per afavorir la comunicació entre castellans amb diferents llengües pròpies, igual que ho és l'anglés a nivell mundial. Ara bé, igual que també succeeix amb l'anglés als diferents països del món, cal recordar que la llengua castellana tampoc no s'usa uniformement als mateixos àmbits sociolingüístics en tota la geografia de l'imperi.
A Castella, és cert, sí que s'utilitza el castellà a tots els nivells, des del més familiar fins el més oficial. Però a molts pobles i ciutats del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Pitiüses i Balears, per exemple, amb la família, amb els amics, amb els companys de classe o de feina, al bar, al supermercat o al cinema hi parles gairebé sempre en català, mentre que, de cara a l'administració pública, en ocasions t'obliguen a emprar el castellà, sobretot si t'adreces a un funcionari intransigent, a un guàrdia civil amb rerefons franquista o a un policia nacional de tendència ultracastellanista radical. Gràcies a Déu, la policia local de Sueca i altres pobles, sí que usa el català, i això et fa sentir més acollit. Els municipals integren, de fet, un cos policial de proximitat, que actualment no esdevé opressor ni amenaçant de cara als catalanoparlants.
Per cert, mon iaio Juan, nascut a Godos, hi treballà molts anys de municipal ací a Sueca, però fou en temps de la dictadura franquista. Malgrat això, mai no he escoltat dels seus llavis cap paraula de menyspreu envers la llengua pròpia de Sueca. De fet, els seus dos fills, mon pare (Juan José) i mon tio Miquel Àngel, des de ben menuts s'adreçaren a ell i a ma iaia Cati (també de Godos) en valencià, l'idioma que parlaven al carrer la resta de xiquets del poble, i els meus iaios no s'ho prengueren malament. De fet, ha esdevingut infinitament més feixista, castellanista i anticatalanista la branca valenciana familiar de la part de ma mare (Vicenta María), tant els meus tios com el meu iaio Gregorio, llauradors autòctons de Sueca convertits en terratinents, que la meua branca d'ascendència aragonesa de part de pare, humils treballadors del camp que emigraren a València i Sueca des de Godos, prop de Calamocha, província de Teruel, per guanyar-se el pa i no morir-se de gana en acabar la guerra civil a l'imperi.
La segona qüestió lingüística és conseqüència de la primera. Si la cultura de l'imperi és tota aquella que acull la integritat del territori, i les llengües pròpies que es parlen a l'imperi són set, això és, el català, l'euskara, el gallec, l'occità-aranès, l'astur-lleonès, l'aragonès i el castellà, la literatura imperial, per lògica, serà tota aquella que es faça tant en català, com en euskara, com en gallec, com en occità-aranès, com en astur-lleonès, com en aragonès i com en castellà.
Qui afirme que la literatura imperial és només aquella redactada en castellà, està mentint com un truà. Si de cas, caldria anomenar-la 'literatura castellana', ja siga escrita a Salamanca, a La Habana, a Buenos Aires, a Guadalajara, a Santiago o a l'Alhambra de Granada. Que la llengua castellana siga oficial a tot l'imperi i la literatura castellana abaste un territori i un nombre de lectors infinitament superior a la resta de literatures de l'imperi no és raó suficient per discriminar les altres sis literatures de l'imperi, de menor abast quantitatiu, però no per això de menor rang qualitatiu o sentimental.
Qui diga que estima la literatura imperial i només fomente la literatura castellana, està marginant, escanyant i sepultant viva una part molt important de la resta de cultura imperial, aquesta cultura que tant pregona que 'aprecia i defensa'. Al cap i a la fi, sabent-ho o no, es converteix en executor d'un gran genocidi lingüístic, llargament planificat.
En summa, no pots dir que estimes el conjunt de l'imperi, si odies una part del seu territori, de la seua gent, de les seues llengües o de les seues cultures. Per molt que estimem la llengua i la cultura oficial arreu de l'Estat, això és, la castellana, recordem sempre que l'imperi no es circumscriu únicament a Madrid i Castella, ni ha de subjugar-se per força a ella. L'imperi el formen un pintoresc i variat cúmul de llengües i de cultures, ben diferents de la castellana. Això és, de fet, el que li aporta la major riquesa a aquest convuls, torturat i fascinant país, integrat per un grandiós mosaic humà, paisatgístic, idiomàtic i cultural, sempre ha estat farcit de llums i d'ombres, de dogmes, dubtes i contradiccions. Caldria esforçar-nos en conéixer ben bé, d'una vegada per totes, la terra que trepitgem, si no volem trontollar, caure i estampar-nos de nassos contra la realitat. En definitiva, contra la diversitat i biodiversitat.
"Tot per al poble, però sense el poble".
A l'imperi de hui en dia: "Tots els territoris, sense la cultura pròpia".
Bournemouth, Anglaterra, Regne Unit.
Dimarts, 3 d'agost de 1993.
Juanjo Aguar Matoses.
(Últims retocs: 14-5-2015. 01.00 hores).