3-9-2007
El PSOE valencià faria bé d'amputar-se definitivament el seu segon nom, ara ja simple afegitó: 'PSPV'. Primera, perquè ja no hi creu ni ell mateix, i segona, i més important, perquè ja no se'l mereix. I és que, de 'PV', de 'País Valencià', li queda ben poc. Ens queda ben poc, a tots. Malauradament per a nosaltres i benauradament per a ells, diguen el que diguen.
Des del seu propi naixement i fins a hui en dia, aquest Partit Socialista valencià s'ha posat en evidència en incomptables ocasions, mostrant-se totalment insensible a les reivindicacions nacionals, socials, culturals i lingüístiques de gran part de la gent que li havia donat el seu suport, o d'aquells que podien ser-li més afins.
Ja en l'època de la Transició Democràtica, la indigna i servil actuació del PSPV-PSOE front a Madrid va fer que alguns ho rebatejassen com el procés de la 'Traïció Democràtica'. En l'actualitat, passades tres dècades i acabada de reeditar una 'Segona Traïció' amb l'aprovació d'una ridícula reforma del nostre Estatut, tot continua igual. Amb un PSOE valencià acomodat i apoltronat en l'oposició (lloc guanyat a pols legislatura rere legislatura) i que continua sense fer els deures ni mitjanament bé, front a un govern despòtic, manipulador, corrupte, religiosament castellanista i rabiosament anticatalanista com és el del Partit Popular, del qual comprovem, atònits, que cada vegada guanya més adeptes a les nostres terres.
Però el pitjor no és això. El més greu és que el PSOE valencià no se sent ja capaç de despertar els ànims ni l'entusiasme entre els possibles votants, i dubte molt, fins i tot, que puga fer-ho entre els seus propis militants.
A tot açò, sorgeix la temible pregunta... ¿PER QUÈ?
¿Per què tanta passivitat, tanta concessió del PSOE envers el PP al nostre territori? ¿Per què a altres comunitats es mostra més viu, més combatiu i amb major espenta i autoritat?
Doncs perquè el PSOE tem que desperte el País Valencià. No la Comunidaz Valenciana com a regió de Castella (o, millor dit, com a PPlaya de Madriz), no, sinó el País Valencià com a poble, com a nació.
El PSOE ens vol aletargiats als valencians. Té por que ens convertim en un problema per ell i per a la resta de l'Estat, com fa temps que ho és Catalunya. A aquesta intenta domar-la com siga, i en part ho està aconseguint, però a base de vessar suor i llàgrimes a poals. Açò fa que li entre pànic només d'imaginar-se enfrontat alhora a dues Catalunyes, o a dos grans territoris de parla catalana, cadascun atacant per la seua banda.
O encara pitjor. Si Catalunya i el País Valencià s'unissen per defendre interessos comuns i reclamar el que els pertoca, adquiririen tanta força que farien tremolar al conjunt de l'Estat. I no diguem si, a més, els hi fessen costat les Illes Balears i Pitiüses. La nostra veu s'escoltaria a tota Europa.
Això és, justament, el que pretén evitar el PSOE, junt amb el PP. Caiga qui caiga, i coste el que coste. Ho sabem tots, i sembla que ells millor que nosaltres. Esperen que, poc a poc, amb la falta d'oxigen, es consumisca la flama reivindicativa dels valencians més catalanistes (o valencianistes reals).
No obstant, a dia de hui, als del PSOE els resulta cara d'assumir la gran renúncia al País Valencià. Saben que, si volen llançar una ofensiva sòlida i coherent contra el Partit Popular, amb tal de foragitar-lo de la Generalitat, els caldrà arrimar-se a aquells valencians més compromesos a nivell social i cultural, perquè els fa falta el seu impuls, sorgit de la mateixa terra. Estos valencians són, generalment, persones molt actives que es neguen a odiar-se a si mateixes i a abandonar la seua pròpia llengua, la qual no tenen repars en anomenar 'català'. Persones que mantenen viva la seua valencianitat, alhora que aspiren a reconstruir uns lligams forts amb Catalunya i Ses Illes.
Aquest gruix de gent, tot i la seua marginalitat, ha aconseguit resistir durant més de quaranta o cinquanta anys a la pressió centralista i, raonablement, seria el substrat natural que hauria d'emprar el PSOE per a lluitar contra el PP. Ens necessiten com a aliats, però no s'atreveixen a utilitzar-nos per estricta raó patriòtica. I és que, dotant de majors recursos al teixit fort i consistent del catalanisme valencià, el Partit Socialista efectuaria una aposta de tant alt risc, que no es veu amb cor d'afrontar-la.
Si aquest moviment catalanista del País Valencià abandonés les catacumbes i obtingués una gran repercussió mediàtica, a més d'uns quants endormiscats els obligaria a replantejar-se certes qüestions lingüístiques, identitàries, nacionals i, ¿per què no?, fins i tot econòmiques, que és veritablement on es troba el moll de l'os. Aleshores, algunes dents començarien a girar a l'anquilosat engranatge valencià i el panorama polític i social iniciaria una sorprenent transformació. Aquesta, a la llarga, podria derivar en un nou sentiment nacionalista, a més gran escala que la d'un miserable 5%, i açò xocaria frontalment amb els interessos de Castella, posant en entredit, fins i tot, la pervivència de l'Estat tal i com el coneixem actualment.
Per aquest simple motiu, malgrat que els nacionalistes som els qui més ens movem i lluitem per iniciativa pròpia al País Valencià, se'ns relega al silenci i a l'oblit, procurant fer veure que no existim. De manera contínua som menystinguts o acallats sistemàticament per part de la majoria d'institucions privades i de TOTES les institucions públiques (ja estiguen en mans de populars o de socialistes). La conclusió és que, dia a dia, un a un, acabem abandonant la lluita, per esgotament, per desengany, per exasperació o, simplement, perquè no veiem cap llum al final del túnel.
El Partit Socialista valencià està llençant al fem el seu propi contingent humà, i n'és ben conscient. Per això, la seua falta encara resulta més clamorosa i imperdonable. Però està vist que aquest factor, a ells, els importa una merda. El PSOE castellà sacrifica València i el socialisme valencià perquè, al seu entendre, som una simple moneda de canvi (ho hem sigut sempre), d'igual forma que per a altres ho són les Illes Canàries.
Ben mirat, des d'una perspectiva purament estatal, el PSOE vindria a ser un castellanista més generós i abnegat que el propi PP. Renunciant a València, s'ha convertit en un gran màrtir. En un modern judici de Salomó, el PSOE encarnaria el paper de la mare legítima que entrega plorant el seu fill a la dona roïn, amb tal que el nadó conserve la vida, perquè se l'estima més que a ella mateixa.
Aquest PSOE prefereix seccionar-se el braç valencià i deixar que es podrisca en el fang, abans d'incórrer en la vil irresponsabilitat d'enfrontar unes comunitats (o nacions) amb unes altres. En el nostre cas, evitant encarar València contra Madriz, que seria la sortida lògica. Aquest enfrontament i crispació territorial que rebutja el PSOE és, tot just, la tàctica política que fa servir a diari el PP, un partit que, abanderant-se hipòcritament com a màxim representant de la castellanitat, després d'invocar als quatre vents la sacrosanta defensa de la Unitat Castellana, ell solet s'encarrega de soscavar-la deu vegades més que el PSOE i els independentistes junts.
Sense cap tipus de vergonya, aquest Partit Popular s'ompli la boca de paraules vanes i ostentoses, ignorant que, cridant així de fort i amb veu esgarrada, l'únic que aconsegueix és augmentar la confusió i escampar el malestar a tot arreu. En canvi, el PSOE, que actua amb major calma i discreció, que no s'erigeix com a gloriós heroi antiseparatista, és probablement qui aconsegueix una castellanització més efectiva i, al nostre país, una desvalencianització més real. "Callant, callant, però treballant i avançant", deuen entonar els seus afiliats com a màxima consigna (en castellà, clar).
Certament, els components del PSOE valencià es mereixen un homenatge pòstum. L'homenatge al 'Policia Bo' (remetent-nos al tàndem 'poli bo/poli roïn' que tant bé funciona a les pel·lícules americanes). Per descomptat, la cerimònia fúnebre no seria de cap manera oficiada a València, per part del País Valencià. No. Com sempre, i amb ànim de ser conseqüents, l'acte honorífic tindria lloc a Madriz, a Castella, perquè és la terra del amo i senyor, això és, del conqueridor que definitivament ens ha doblegat.
I en la placa commemorativa quedaria inscrit, eternament, aquest solemne epitafi: 'Caídos por la Patria'.
R.I.P.
NOTA DEL 3-9-2007: Acabat de redactar aquest text, el govern autonòmic de Nafarroa va ser cedit gentilment al Partit Popular (a través d'U.P.N.) des de la cúpula socialista de Madriz. Pot llegir-se açò en idèntics termes que els referits al País Valencià. Els mateixos gossos, amb diferents collars.
Sueca (País Valencià), 14 de juliol del 2007.
Joanjo Aguar Matoses.
Enviat a l'antiga secció d'articles interessants el 26 de gener del 2008