Toquen les dotze i la nit es vesteix
de vell amant amb trist somriure.
La lluna plora fang i es contorneja
hàbil pels engonals cremants.
Submís el sexe se’t bada fins esqueixar-te;
gra de magrana a cada campanada.
Aleshores blana un somni que xiuxiueja
i aquell mirall lasciu esdevé
un confident sagaç en la mansesa.
Toquen les dotze i la llum àvida
t’abranda de nou la calma;
però la calma inquieta dels qui voregen
per camins de nards, solituds que vetllen
arran de tot, arran de res, arran de treva.