Enigma.
Albiro el teu jo, fonent-se entre
devessalls de gent i rostres de marbre.
I faig per caminar, perdut, provant
d’entendre’m i d’entendre’t i saber
del teu enigma amb cara de lluna
reixada per les ombres del mur.
I m’acosto a tu, buit de tota claredat,
cercant sempre aquest jo absent
enmig de claustres llevats de la infantesa.
Però més incerteses em retornen
al bell mig del laberint on tu m’esperes.
Suavitats; les meves mans sobre els teus estigmes,
bombolles flotants, l’univers em giravolta
i em fereix el cos amb impàvids fils de plata.
L’horror de ser, de subsistir, de morir sol
entre les aigües tèbies d’un ventre de ningú.
És la miserable resposta de l’enigma
que tu i jo, fa temps, la pressentíem.
Ramon Trias