Silencioses cambres on floreix l'aire nocturn,
i per passadissos ignots, ulls grocs esberlen la consciència,
esponjoses gàrgoles, travessen acuitades, incomptables blanques portes,
la façana no albiren, els capells no es pengen, la mar resta flonja.
L'Espill xucla, devora a qualsevol que se li atansa, per mai més tornar-lo,
d'ençà llavors, una rua inacabable d'éssers sense faç, endebades s'hi reflexa,
l'or dels moribunds es cotitza en mercats universals mentre la ruleta gira en nits esglaiades,
per el tuf a podrit, per la infecció de les ànimes, pel turment que no sojorna ni tan sols un instant.
I heus ací la tamborinada final, la traca que espetega atronadorament, el llamp que no cau, la fera que es rebutja a si mateixa,
les maleses no compten si es fan de dia i a ulls de tothom, és el costum, l'anestèsia que el poder injecta a llurs súbdits,
les campanes repiquen, toquen a sublevació, la sang corre més roja que mai, viurem lliures o morirem.