La pedra queia flonja, sense ànim de maleses,
el croopier es forrava, embutxacant-se l'or cobdiciat,
unes petjades fosques delataven una nit temeràriament excessiva,
mentre un crooner de night-club apagat es fonia lentament,
i allà, a l'altra riba, en un riu d'argent i una lluna de paper,
la simbiosi dona-flor s'obria en germinació.
Rodamón errant sempre clavat a la mateixa cruïlla:
tornar a casa o explorar què hi ha més enllà de l'enèssim turó,
a la petita llar de set finestres, en blanques flassades perfumades,
ella divagava en un esplet de somnis multicolors,
mentre els cossos exhuberants de les dones-flors s'alçaven vers l'astre sol
i a l'orella li xiuxiuejaven:
"l'home que estimes i que t'estima sempre frisarà per saber què hi ha darrera el darrer turó"
Encegat pels fars dels cotxes, eixordit per l'infernal brogit de la piconadora,
aferrant-se el barret que un ventíjol ferotge volia endurse-l'hi,
trepitjava tolls d'aigua amb gastades sabates,
però el pas era ferm vers el santuari de les dones-flors,
on nus gessamins dansaven al bell mig d'un cercle de foc.