El convit
La taula dels vells records és ja parada;
una dama esvelta i ben guarnida s’hi atansa i s’hi asseu;
em mira complaguda i famolenca,
em convida a l’últim sopar.
La taula és llarga i massa plena per ser sol al convit.
Escolto bells càntics a la bacanal de les ombres.
Ja no em resten més defenses
i m’ajec ebri damunt el cadafal.
El meu bes es perd en l’obscur naufragi,
i la dama engola l’últim alè que ja no em manca.
La memòria s’endinsa, nit enllà, blau enllà,
i el record es fon en el vaivé de les ones.
El dolor s’esvaeix melosament com la boira,
i la fi s’esdevé dolça, com una mandra, com una son.