Antonin Artaud pel vessant escarpat ha guillat,
Artaud se n'ha anat,
i a la llum no vol tornar,
vol romandre a la foscor,
com un gat amagat, com un espia-dimonis confessat.
De mirada felina i desimbolts pensaments,
jau al tro del regne dels dements,
envoltat d'àngels de fireta, bufons esgarriats i sols bocabadats,
llur visió tan preclara que fins i tot enlluerna als més sensats.
Antonin Artaud cavalca el bell poltre alat i daurat,
pel bellmig de les penombres dels altres,
a través de les blasfèmies dels altres,
per entremig dels dubtes dels altres.
Allarga escales, escalant terrenys emocionals,
suma adeptes a cada replà,
i si un dia la mort física el derrotà,
ara és ell qui a la mort espiritual ha doblegat.