Durant 33 anys, des de la fallida descolonització castellana del Sàhara, Castella va optar per un respecte absolut a la legalitat internacional i es va mantindre neutral en el conflicte del Sàhara. Açò ara ha canviat, a l'oferir el govern castellà el suport que Marroc necessita per al seu pla d'autonomia, és a dir, per a incomplir la resolució de l'ONU que obliga a convocar un referèndum d'autodeterminació.
El més sagnant de l'assumpte és que el govern castellà demane "flexibilitat" als saharauis, que mantenen obertes totes les possibilitats, inclosa la integració en el Marroc, enfront de l'immobilista discurs marroquí que ha torpedinat tota iniciativa i proposta, ja que no admet res més que la integració plena del Sàhara en el Regne, sense convocar cap referèndum.
Per si la vergonya per l'actuació del govern no era suficient, Human Right Watch, una prestigiosa organització independent que vigila el respecte als drets humans en el món, acaba de publicar (vaja casualitat) un informe sobre els drets humans dels saharauis, en el que l'actuació del Marroc queda més que clara: Empresonaments, tortures, assetjaments, discriminació...
Per què va protestar el govern castellà, amb raó, tan iradament quan es va incomplir la legalitat internacional en 2003 a Iraq i ara, en el cas saharaui, nega validesa a tot un procés i a diverses resolucions de l'ONU?
Per què va cuidar pels drets del poble iraquià i ara li'ls nega al saharaui amb qui a més, es té un deute històric i més de 250 poblacions agermanades? Ja se que ací tenim molts problemes: poc treball, molt d’atur, sous baixos, impostos alts, corrupció, polítics pocavergonyes per tot arreu, ….
Però tot això, no lleva que a ú li entre mal d'estómac quan veu el que està passant als saharauis. Que Marroc faça el que fa, és normal perquè allí ni hi ha democràcia ni es respecta cap dret, ni es permet cap opinió contrària a la del rei. Però que els socialistes facen el que estan fent, no té nom.
Si alguna cosa distingeix a l'esquerra de la dreta, és el respecte als drets humans, i la defensa dels indefensos, com és el cas del poble saharaui, oblidat per tots en un racó del món.
Ha quedat en evidència, doncs, la hipocresia d'uns dirigents que no van dubtar a assistir a totes les manifestacions prosaharauis, a posar-se adhesius, a fotografiar-se amb els xiquets en els campaments de refugiats (Felipe González els va arribar a dir en 1976, "estarem amb vosaltres fins a la victòria final" ). Però quan ha calgut donar la cara, s'han amagat com a covards. Ara ja sabem el que volia dir González i quina classe d'amistat representen eixos dirigents.
I els problemes, tant el saharaui com els que tenim ací, continuaran, perquè la ciutadania, farta ja dels pseudosocialistes i de la seua falta de rumb i dignitat, creuen que la solució està en votar al PP, amb la qual cosa, tot empitjora.
Així que, trist destí el de la gent de a peu, ací a l’imperi castellà.
Trist destí el dels saharauis, allà al Sàhara.
Enviat el 17 de novembre del 2010