Tot el que té alguna possibilitat d’ocórrer, tard o prompte ocorre. Si parlem de la natura, simplement es tracta de lleis i probabilitats. En el cas de l’esquerra, les seues relacions i els seus pactes, es tracta dels principis amb què s’actua i les conseqüències (lògiques) d’eixes actuacions.
Per a partir d’una base comuna, i assegurar-se que tots treballem amb el mateix vocabulari, podríem fer l'intent de definir, mínimament i de forma molt general, que suposa o implica, avui en dia, ser d’esquerres. Imagine que açò podria suposar, rius i rius de tinta, hores i hores de discussions, segurament no ens posaríem d’acord en que és ser d’esquerres, i per tant, fàcilment s’explica el que en tants llocs no puga hi haver “pactes d’esquerres” o actuacions comunes. I si som conscients d'açò, almenys, evitarem anar pel món donant pals de cec, creant falses esperances i reclamant “governs d’esquerra” on no pot haver-los-hi, simplement perquè els que ho intenten, no es posen d’acord, ni tant sols, en el llenguatge, que al cap i a la fi és el fonament i la base per a qualsevol mena d’enteniment.
Llavors, si no és possible posar-se d’acord en el que és ser d’esquerres, podríem intentar el camí invers. O siga, posar-nos d’acord en el que no és d’esquerres (o almenys, com no haurien d’actuar els que es diuen d’esquerres). Potser açò siga més fàcil, perquè d’eixa forma, podem eliminar una sèrie d’actuacions o actituds, de les que el sentit comú, diu que no són correctes o adequades per a assolir els objectius que es diuen perseguir.
Per exemple, l'anar donant girades ideològiques en funció de les circumstàncies, del rèdit electoral que s’espera obtenir, de la comarca on estem, o simplement en funció del temps que faça, podem estar d’acord en què no facilita l’enteniment.
El fer coalicions o recolzar a certs partits, seguint únicament el criteri de les sigles, condueix al desastre, perquè l’important no és la sigla, sinó allò que es fa en el seu nom.
El posar els interessos personals o del partit a què es pertany, per davant dels interessos ciutadans, denota un menyspreu cap als que es vol representar.
El reclamar insistentment la participació ciutadana, i a continuació, deixar de costat a tot el món, manejant-ho tot entre quatre, sense comptar amb ningú, porta al desengany i l’abstenció.
Les negociacions d’amagat o en secret, sobre assumptes que afecten tota una col•lectivitat, o fent una “selecció” de la gent que deu anar a eixes reunions, indueix a la desconfiança, quan costaria el mateix fer-ho públicament, amb llum i taquígrafs.
L'aparençar actituds de negociació o consens, i a continuació posar condicions impossibles, intentant carregar sobre els altres la responsabilitat del “no acord”, suposen un frau a la democràcia.
L'intentar emmascarar o fer oblidar actuacions passades amb el truc de canviar els càrrecs directius o les llistes electorals, només serveix per a descarregar la responsabilitat sobre altres que ja no estan i a més, provoca l’absència de la sempre necessària autocrítica. S’intenta il•lusionar als potencials clients (votants), mostrant cares noves, però sense deixar d’usar tàctiques antigues.
El donar per correcta la idea que l’arribada al poder implica això de “jo mane i ací es fa el que em dóna la gana”, genera desconfiança, ajuda a distanciar-se de la realitat i impedeix el consens, no ja en temes claus o prioritaris, sinó també, en qualsevol altre aspecte, per insignificant que siga.
El menyspreu i la falta de respecte cap a les opinions i idees dels que ens envolten, per absurdes o difícils que pareguen, materialitzades en contestacions del tipus “no esteu bé del cap”, “no tens ni idea”, “no et creus el que escrius” o “a eixe no el vota ni la seua família”, denota una prepotència, un complex de superioritat o una manca d’educació bàsica, que impedirà qualsevol tipus de reflexió o debat. I per als que es consideren d’esquerres, estarem d’acord, que la reflexió i el debat, són tan necessaris com l’aigua per als peixos.
La sed de poder i protagonisme, arribant inclús al transfuguisme amb tal de continuar apareixent en la foto, demostren una falta d’escrúpols que espanta.
El substituir la voluntat popular, per unes negociacions entre buròcrates comarcals o per les pressions de telefonades des de “executives nacionals”, els interessos i objectius de les quals no tenen perquè coincidir amb la voluntat dels electors que han delegat la seua representació, en res beneficia a la credibilitat i transparència enfront de qui se suposa és l’actor principal, o siga, la ciutadania.
La falta de transparència en la gestió de diners públics, l’ús discrecional, privilegiat o restringit de la informació, l’impediment o la no promoció de la participació ciutadana en els assumptes que li afecten, la falta d’una mínima ètica en l’exercici dels càrrecs, suposen una gangrena del sistema democràtic, que poc a poc afectarà tota la societat.
Sé que aquest article generarà opinions (també entre alguna gent que es diu d’esquerres), del tipus “és molt bonic però impossible”, “este xic ha perdut el nord”, “alguns no tenen els peus a terra”, ” o “deixeu-lo anar, este xic és com és”, etc. la qual cosa reforça la meua teoria que així, mai arribarem a cap lloc que valga la pena. Este discurs prepotent, els pot servir a alguns per a mantenir la seua posició, el seu poder i el seu càrrec, però a la resta no ens serveix per a res, i a més, ens confirma que el NO enteniment dels qui es reclamen d’esquerres, sols és una conseqüència natural de com s’actua.
En la meua humil opinió, l’ús i abús d’aquestes actituds per part dels qui es diuen d’esquerres, ha propiciat una mala predisposició i unt mal ambient, i per tant, és lògic que estiguem on estem. I si no ens adonem de tot açò, ho tenim fàcil: Només hem de continuar pel mateix camí per a seguir recollint els mateixos resultats durant anys i anys. Hem de mirar cap al futur, sens dubte, però ho tenim que fer, sense perdre de vista el passat, per tal de no repetir actuacions i tàctiques que no són (ni seran mai) pròpies d’una esquerra que busque la credibilitat en quant a principis, valors i projectes.
Si els que ens reclamem d’esquerres, férem l’esforç d’evitar caure en accions com les anteriorment esmentades i la generositat vertadera (no la simulada), fora bandera de la nostra actuació, entenc que s’obriria un camí que facilitaria una línia comuna d’actuació i un acostament a l’hora de treballar per un societat més justa, per un món on la vida, la llibertat, la solidaritat, l’ecologia, els drets humans es valoren més que el benefici econòmic i el fals progrés a costa de destruir-ho tot.
En definitiva, fer del món un lloc habitable (sense més adjectius), i on no faça falta esperar a morir-se per a poder gaudir d’una millor vida.
Enviat el 27 de novembre del 2007