Oh!, com em plau la mar de Tarragona,
Les ones que regolfen i la remor que fan.
La mar que alena sempre,
Amb nou alè de vida,
I com l’amor és fort
I com l’amor és gran.
La mar que pren calor
Del cel que l’enamora
I li tramet sospirs
De boira voladora.
I n’és mirall, del sol,
La bonica i nostra Tarragona,
Que dolçament s’ajup,
Per abraçar i besar l’arena,
D’un bes gran i profund com l’infinit.
Dedicat a ma germana Teresa, autora d'aquest poema, traspassada el 10 de juny del 2005.
Autora: Teresa Solé Sabater
Enviat per Rosa Solé Sabater
30 d'agost del 2005