Les paraules tabú són aquelles que alguns consideren de mal gust per al·ludir a realitats crues, vulgars o que s'intenten evadir. Aquests termes fan referència a temes de sexe, religió, necessitats quotidianes com defecar, orinar, etc. Exemples: follar, fornicar, masturbar-se, pixa, cony, el diable, cagar, pixar, morir, i un llarg etcètera.
El tabú és un fenomen social; per tant, uns vocables són tabú per a uns, però no, per a altres. Pensem, per exemple, en una mostela. En principi, tenim un animalet molt bufó, però per a un camperol o per a un granger pot no ser-ho, puix que si se li menja els pollets o els ous de les gallines, s'enfilarà fins al capdamunt pel sol fet d'escoltar el seu nom. Per a persones extremadament religioses parlar de coses en les que s'involucre la sang és considerat impur: part (infantament), menstruació, etc.
La substitució d'un terme tabú per un altre que no siga malsonant o cru es denomina "eufemisme". L'eufemisme s'encarrega de camuflar una realitat que s'evita mencionar. En comptes de "follar" s'empra "fer l'amor"; de "pixa" o de "cony", "parts íntimes"; del "diable", el "maligne"; de "cagar" o de "pixar", "anar al lavabo", etc.
L'eufemisme pot fer, fins i tot, que la crua realitat semble completament natural, per la qual cosa és molt usat pels polítics per enganyar i guanyar-se la simpatia del poble: neutralitzar (= matar). No és la mateixa cosa dir Hem neutralitzat els indígenes que Hem massacrat / exterminat / matat els indígenes. La realitat és la mateixa, però no la manera de expressar-la i l'efecte que produeix.
El disfemisme consisteix a utilitzar expressions despectives o negatives per a descriure persones, coses, fets, etc. Es tracta de ridiculitzar allò que s'anomena i pot haver un to humorístic: poetastre, trast(o) (per a referir-se a un cotxe de luxe), etc. També pot resultar cruel: Anit va vindre eixa cosa (= el promés de ma mare) a sopar.