Autor: Eugeni S. Reig

Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-452_una-reflexio-sobre-la-situacio-actual-del-valencia.html

Una reflexió sobre la situació actual del valencià

Eugeni S. Reig

Conferència pronunciada a Alzira el 2 de desembre de 2017 en el marc de la 3a trobada de professorat de valencià “Ensenyar i estimar el valencià amb les eines presents i de futur” (InfoMigjorn, núm. 1.358, 09/01/2018)

La situació actual del valencià varia segons l’edat dels parlants a què ens referirem. Els parlants de més edat parlem un valencià força semblant al que es parlava en el segle XIX. Jo, per exemple, nascut a Alcoi l’any 1942, parle un valencià pràcticament igual que el que parlaven els meus avis. Recorde perfectament el valencià que parlava el meu avi matern, nascut a Alcoi l’any 1872 i amb qui vaig conviure bastant, i puc assegurar que el meu valencià és quasi idèntic al que parlava ell. Els parlants de més edat conservem encara els trets característics del valencià tant pel que fa a la fonètica com al lèxic i la sintaxi. Però a mesura que els parlants tenen més poca edat, la qualitat i la genuïnitat de la llengua disminuïxen ràpidament, i aquesta s’empobrix i s’acosta més al castellà. Repassem de manera breu l’aproximació al castellà de la llengua parlada pels més jóvens des dels punts de vista fonètic, lèxic i sintàctic i reflexionem una mica sobre la responsabilitat que tenen l’escola i els mitjans de comunicació en el fet que es produïsca i es consolide eixe acostament.

La fonètica

En les generacions més jóvens observem:

1) Un increment notable del ieisme. Pronunciar el so palatal lateral sonor com a aproximant frontal sonor, no para d’augmentar (en lloc de dir lluna, dir ‘iuna’; en lloc de cervell, dir ‘servei’). I això és així des de fa uns 50 o 60 anys, no més. En la nostra llengua el ieisme ha sigut sempre un infantilisme fonètic que el xiquet superava fàcilment a conseqüència de l’actuació dels mecanismes naturals de correcció, que són la família, la societat i l’escola, però actualment ja no és així.

2) Una generalització del betacisme (en lloc de dir vena, dir ‘bena’) que afecta totes les zones tradicionalment no betacistes. Podem dir sense por d’equivocar-nos que la pronúncia de la labiodental fricativa sonora com a bilabial està actualment molt estesa entre tots els que tenen menys de setanta anys i que és quasi general entre els menors de trenta.

3) El tancament de les ee i les oo obertes. Cada volta trobem més jóvens que pronuncien aquestes vocals, que en valencià han sigut sempre molt obertes, com a vocals tancades o amb un grau d’obertura molt menor del tradicional. ¿Per quin motiu la família, la societat i l’escola no actuen ara per a corregir el ieisme, el betacisme i el tancament de les ee i les oo obertes? Doncs perquè en castellà el ieisme existix en àmplies zones del seu domini lingüístic des del segle XIX i no para d’expandir-se, perquè el castellà és betacista des del segle XVI i perquè en eixa llengua no existixen ee ni oo obertes. I, com que tot el que es considera correcte en castellà ho trobem acceptable en la nostra llengua, per això ni la família ni l’escola ni la societat consideren que cal corregir el xiquet que pronuncia la palatal lateral sonora com si fóra una iod, la v labiodental la fa sempre bilabial i les ee i les oo obertes les tanca parcialment o totalment. En canvi, si no pronuncia correctament la bategant alveolar múltiple, és a dir, la r de Ramon, tothom el corregix de manera insistent i, si cal, el porten al logopeda. Però això és així perquè eixa r és molt important que es pronuncie correctament en castellà

El lèxic

En les generacions més jóvens s’observa que paraules i locucions tradicionals valencianes que ens hem passat de generació en generació des de temps immemorials van sent substituïdes per vocables i expressions que arriben als nostres jóvens, fonamentalment, a través de l’escola i de la televisió i que, per regla general, són iguals o molt paregudes a les seues equivalents castellanes. Pose tot seguit, a tall d’exemple, unes quantes paraules tradicionals valencianes i, al costat, la paraula que tendix a desplaçar-la així com l’equivalent en llengua castellana.

Un cas escandalós i molt lamentable és l’ús cada volta major del castellanisme mental apropar. Com que el castellà de cerca fa acercar, nosaltres copiem el castellà i de prop fem apropar, quan durant segles i segles ens hem transmés de generació en generació, per a denominar aquest concepte, verbs com ara acostar o atansar.

Un altre cas d’empobriment lèxic és el fet de deixar d’emprar la doble terminació -iste / -ista per al masculí i per al femení respectivament i usar només la terminació -ista com invariable. El sufix -ista era invariable inicialment, però els parlants, a partir del segle XV, varen crear dues formes diferents, una per a cada gènere. Açò no va passar únicament en els parlars valencians, sinó que es va produir en tots els parlars catalans que diferencien les ee i les aa àtones. El desdoblament del sufix no es va produir, com és lògic, en els parlars catalans que pronuncien les ee i les aa àtones com a vocal neutra. El criteri etimològic, la invariabilitat inicial del sufix -ista en la nostra llengua i el fet que eixe sufix siga invariable en altres llengües no justifica que tirem per la borda una innovació popular que té més de 500 anys –Ausiàs March ja escrivia “duch, cavaller, juriste, menestral”– i que és un recurs lingüístic útil. Hem d’adoptar tot allò que siga bo i útil per a la llengua i que la faça més forta i més rica. En castellà el sufix -ista és invariable, però observem que quan el poble va crear espontàniament, fa pocs anys, la paraula modisto, amb el sufix -isto específic per al masculí –fins aleshores inexistent–, la RAE es va afanyar a acceptar eixa innovació i incloure-la en el seu diccionari.

La sintaxi

1) La pèrdua del pronom feble en
Els valencians fa molt de temps que hem perdut quasi per complet el pronom feble hi, però afortunadament hem mantingut viu, fins al dia de hui, l’ús del pronom feble en, tant en els verbs de moviment, fent funcions de partitiu, o com a substituïdor de complements circumstancials amb la preposició de (fer-se’n creus, parlar-ne, etc.). Però hui en dia, desgraciadament, és cada volta més fàcil trobar xiquets i adolescents valencians que a una pregunta com: «¿vols tresolives?», contesten: «no, vull quatre». Aquest és un empobriment gravíssim que ens fa perdre un recurs lingüístic molt útil, ens despersonalitza i ens fa confluir amb el castellà d’una manera significativa.

2) La no concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona
Tots els valencians hem fet sempre i continuem fent la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. Encara que en el cas del masculí plural l’hem perduda per complet des de fa temps, en el femení singular i en el femení plural continuem fent-la. Exemples: “Dóna’m una altra novel·la, que eixa ja l’he llegida”; “Ad aquelles xiques ja les havia vistes jo ahir”. Actualment comencem a trobar alguns jóvens que ja no fan la concordança i diuen: “Dóna’m una altra novel·la, que eixa ja l’he llegit”; “Ad aquelles xiques ja les havia vist jo ahir”.

El castellà no fa la concordança, però en eixa llengua no hi ha cap problema. Si dic “lo he visto”, sé que em referisc “a él” i si dic “la he visto” sé que és “a ella”, malgrat la tendència asintàctica al “leisme” del mateix castellà. En valencià, si dic “l’he vist” quan em referisc a ell i “l’he vista” quan parle d’ella, la cosa és claríssima. Però si en els dos casos dic “l’he vist”, no puc saber de qui parle.

Fer la concordança en el cas del masculí plural –concordança que els valencians no fem– no és gaire important perquè no aporta res de positiu, però fer-la en el cas del femení, tant singular com plural, és importantíssim perquè aporta claredat i precisió a la llengua. Actualment, que tanta preocupació hi ha perquè les dones no siguen invisibles tant en la llengua parlada com en l’escrita i, per tal d’aconseguir-ho, s’usen fórmules moltes voltes absurdes que compliquen les coses d’una manera innecessària, em resulta desconcertant que es deixe de fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona quan el pronom és de gènere femení, perquè fer eixa concordança dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem “les he vist” en lloc de dir “les he vistes”, considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones. Les menyspreem i les subordinem als hòmens d’una manera gratuïta. És obvi que deixar de fer la concordança és un fet lingüístic que no obeïx a cap actitud masclista dels parlants, però també és obvi que una llengua que no fa la concordança oculta –és a dir, emmascara– el gènere gramatical femení i, a conseqüència d’això, invisibilitza les dones. Encara que gènere gramatical femení i sexe femení siguen coses diferents que no s’han de confondre, és ben clar que quan ens referim a les dones emprem sempre el gènere gramatical femení. Una de les conseqüències de no fer la concordança és, doncs, la invisibilització de les dones, encara que eixa no siga pas la intenció dels parlants.

Aquesta concordança, per desgràcia, s’ha perdut per influència del castellà en una zona important del nostre domini lingüístic que comprén una bona part de Catalunya –ciutat de Barcelona inclosa–, però es conserva ben viva en terres valencianes i, també, a les Illes Balears a on, fins i tot, fan la concordança amb el masculí plural. I també es conserva encara en algunes parts de Catalunya.

Tots els que parlem i escrivim en la nostra llengua, siga quina siga la nostra parla, hauríem de fer sempre aquesta concordança pels motius següents:
— Perquè és una característica pròpia de la nostra llengua que la diferencia del castellà.
— Perquè dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural.
— Perquè acosta la llengua actual a la llengua dels nostres clàssics.
— Perquè és un senyal de respecte cap als catalanoparlants que encara tenim la sort de fer la concordança.
— Perquè fa la llengua més clara, més precisa i més entenedora.

3) La no concordança del verb impersonal haver-hi amb el sintagma nominal que l’acompanya
¿Cal fer concordar el verb impersonal haver-hi amb el sintagma nominal que l’acompanya i que el parlant percep com a subjecte de l’oració, és a dir, podem dir i escriure hi han dos llibres damunt la taula o imprescindiblement hem de dir i escriure hi ha dos llibres damunt la taula?

Joan Solà, en el llibre Parlem-ne. Converses lingüístiques, publicat l’any 1999 per l’editorial Proa (pàgines 165-171), ens parla d’una manera molt assenyada d’aquesta qüestió. Aquest escrit es va publicar originàriament en tres parts en el diari Avui els dies 24 d’abril, 1 i 8 de maig de 1994. El 25 d’octubre del 2016 es va reproduir en el butlletí InfoMigjorn núm. 1.301, un monogràfic dedicat a Joan Solà a cura de Neus Nogué Serrano. Podeu llegir aquest escrit de Joan Solà en l’enllaç http://www.migjorn.cat/bd/jsola_haver-hi.pdf

A més de les aportacions citades de Joan Solà, tenim diversos estudis molt lúcids i molt clarificadors sobre aquesta concordança, com ara:

1) “El verb haver-hi: evolució dels usos sintàctics”, del professor Joan-Rafael Ramos Alfajarín.

2) El capítol 5é del llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”, del professor Abelard Saragossà. El llibre ha estat editat per l’editorial Tabarca (València, 2007). Aquest capítol del llibre es pot trobar en internet en la web Eines de llengua:
http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/Arxius/haver-hi/entorn.htm (html)
http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/Arxius/haver-hi/Haver-hilocatiu.pdf (pdf)

3) En la web Eines de llengua trobem també un escrit de Miquel Boronat dedicat a aquesta concordança.

4) El lingüista Albert Pla Nualart va dedicar a aquesta qüestió quatre dels articles que, amb el títol Un tast de català, va publicar en el diari Ara. Podeu llegir-los ací.

Cal aclarir que la llengua clàssica no feia eixa concordança i que els parlants de les Illes Balears continuen sense fer-la, però també cal deixar ben clar que una gran part dels parlants continentals, tant els de terres valencianes com els de terres catalanes, fa molts anys que la fem sense cap consciència de transgredir normes, sinó ajustant-nos al parlar natural. És una innovació popular que dóna personalitat a la nostra llengua i la diferencia del castellà.

Com veiem, fer o no fer la concordança és una qüestió molt delicada. Cal llegir molt atentament els estudis que he aportat i cal reflexionar sobre el seu contingut. Només llegint, estudiant, pensant, raonant, reflexionant i argumentant podrem arribar a conclusions que ens siguen útils per a fer la nostra llengua més comprensible i assumible pel conjunt de la població.

Observem que quan expliquem als alumnes regles o normes que ens allunyen del castellà, com és el cas de l’ús correcte dels pronoms febles hi i en, no les assimilen o ho fan amb molta dificultat i, sovint, de manera imperfecta. En canvi, si els donem regles o normes que acosten el valencià, d’alguna manera, al castellà, les assimilen immediatament i les apliquen de seguida. És el cas de la gran acceptació que té no fer concordar ni el participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona ni el verb impersonal haver-hi amb el sintagma nominal que l’acompanya. I també per això s’usa cada volta més el verb apropar i per això tots els jóvens fan invariable el sufix -ista.

Tots els valencians del segle XXI –i en aquest “tots” van inclosos els centres d’ensenyament– tenim l’obligació moral de conservar per a les generacions futures el valencià que hem heretat dels nostres avantpassats. Si no ho fem, si transmetem als nostres descendents un valencià deturpat, mistificat, empobrit i castellanitzat, serem els responsables d’haver destruït un tresor que ens hem passat de generació en generació durant més de cinc segles i que ha arribat quasi intacte a primeries del segle XXI.

Vegeu també Una llengua més castellanitzada i més masclista. El rebuig en la llengua culta de la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona (InfoMigjorn, núm. 1.318, 21/02/2017).

InfoMigjorn és un butlletí setmanal que recull informacions d’actualitat sobre llengua catalana.
Subscripcions: http://migjorn.cat/alta.php. Adreça de contacte: infomigjorn@migjorn.cat