En daurades albades el somni s'inventà,
resplendents siluetes traginaren el cànem,
i el cant de les flors s'enfilà vers els llimbs.
Genet blanc de fosca cabellera brandant una blanca bandera,
Per sempre més el fill de les flors,
per sempre el fill de les flors,
àdhuc enmig de la tempesta,
rojos clavells cenyits a la cintura,
i tot el blau marí enquibit en llurs ulls.
Sàbia nova per una terra verge,
núvols com coixins alliten llur cos,
músiques com paradisos relaxen llur oïda,
saltimbanquis com dofins entendreixen llur esguard.
Caminarà sol per viaranys impossibles,
caminarà sol per recollir tot el cànem,
trencarà l'albada i no s'aturarà,
car l'eixida és la mar, puix la fita és l'astre sol,
on totes les creus del Vòlgota cremen,
on la flauta sona feliç.
Per sempre més el fill de les flors,
per sempre el fill de les flors.