 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: El vestit blau de seda |
||
|
|
Tenia les mans adormides i de la taula camilla, a prop d’on estava asseguda, caigué la tassa d’herba lluïsa que moments abans s’havia preparada. El seu cap reposava sobre el respatller del balancí. Tenia una expressió seràfica.
Feia a prop de seixanta anys que havia arribat a la possessió, la recordo amb aquell vestit blau de seda, els tirabuixons rossos queien suaument per damunt la seva espatlla i aquells ulls d’un color cel net d’estiu que semblaven recercar alguna cosa perduda. Es queda aturada al mig de la cambra com si esperes el meu consentiment per seguir avançant. Jo vaig deixar el llibre sobre la taula i llevant-me les ulleres de lectura, la vaig fitar ben igual com si hagués acabat de descobrir-la. Vàrem restar en silenci durant uns breus instants, fins que jo el vaig trencar de sobte. - Com que tu ets la filla d’en Xavier? - Si senyor. Em respongué amb els ulls fixos en la punta de les seves sabates. - Acosta’t i seu-te, li vaig dir, intuint que d’aquella trobada impensada naixeria una gran amistat que hauria de durar molts d’anys. S’assegué, es compongué les faldilles i em digué, amb una veu que imposava una certesa del que volia i amb el temps ho aconseguí. - Els pares m’han enviat aquí. Per allà on vivíem, la gent ha sortit al carrer i s’estan matant els uns als altres. Sembla com si tothom hagués enfollit. Ells em varen dir que t’escriurien avisant-te de la meva arribada i que tu de segur m’estimaries. Ara ja no mirava enterra i els seus ulls tenien la dolçor que malgrat els anys no se li ha esborrada. Tenia un nus a la gorja. Recordava els seus pares, una parella jove i ben avinguda que deixà enrera les comoditats de la ciutat per anar a trescar món i fer-se un ca seva, i ara de cop i volta em trobava davant d’una adolescent de pits menuts que se li començaven a insinuar i de nom Maragda. - Supós que el viatge deu haver estat cansat i que tindràs ganes d’anar a la teva cambra. Pots pujar a dalt i allà na Xima t’acompanyarà. Els dies següents que vàrem passar junts, puc jurar i perjurar que foren els més feliços de la meva vida. La nostra casa, de la que ja havien volat tots els meus fills i d’ençà que m’havia deixat na Francesca, feia temps que no havia sentit una rialla tan franca i sana com la de la Maragda. Un dia, a principis de tardor, arribà el carter i més hagués valgut que no arribés. Em va donar un telegrama. El vaig obrir al petit despatx de la biblioteca com si d’una cosa prohibida i perillosa es tractés. El seu missatge era rònec i lacònic. M’anunciaven des del Consolat d’Espanya a l’Argentina, que en Xavier i la seva dona havien mort durant els destorbs. Quan li vaig dir a Maragda, no sabia com fer-ho. Sempre he odiat ser portador de males noves, i per tal motiu, anava deixant el maleït telegrama dins del calaix de l’oblit, fins que se’m va fer impossible mantenir aquella situació. Na Maragda quan la vaig assabentar del que havia succeït, no li va caure ni una sola llàgrima. I es va tancar dins d’un mutisme total i angoixós que va omplir tots els racons de la casa. Varen anar passant les estacions i els anys, i com quasi tot, també aquella tristesa i pesantor se’n anar fonent poc a poc dins del pou de l’oblit i la distància. Maragda va tornar a somriure. Un dia, sempre recordaré la data, ja que havien començat a florir els petits rosers que es trobaven a prop de la clastra. Cada primavera es vestien d’unes roses grogues que feien una olor molt especial. Després del sopar, vaig pujar a la cambra a dormir. Na Maragda s’havia acomiadat abans. Vaig procurar no fer renou. I quasi a les palpentes vaig arribar a la meva cambra. En entrar vaig notar la tebior d’un perfum conegut, però que no era el meu. No li vaig fer massa cas, i quasi a les fosques em vaig despullar i em vaig ficar dins del llit. Vaig sentir una escalfor i em retornarà el perfum que havia olorat abans. Maragda es trobava al meu llit, totalment nua, d’això me’n vaig adonar més tard. Jo no em vaig estorar el més mínim. Aquest moment l’havíem perllongat des del mateix dia en què va arribar a la possessió amb aquell vestit de seda blava. Ens estimarem suaument. Sense preses i sense paraules. Tot el que ens teníem que dir, ho havíem fet en el silenci d’aquells anys. Les nostres mirades esdevenien més clares que mil paraules. Han passat ja molts d’anys i a Maragda com a mi, els cabells se’ns han tintat de neu i notem la feixuguesa dels nostres cossos. Malgrat tot vós puc assegurar que poc a poc hem après a envellir junts. Aquest full fou trobat a principis del segle dinou. Junt a ell i dins d’una capsa envellutada també es troba un vestit de seda blava mig destrossat per les arnes. Un ble petit de cabells rossos i un telegrama sense obrir. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|