Una mirada a l'infinit, al mes enllà, on la vista deixa com l’horitzó no et deixa anar mes lluny.

A la ratlla del mon, on tot s’acaba , on comença’n els nous colors, on res te a veure amb el que l’imaginis que te darrera la ratlla de l'infinit.

Una mirada intentant arriba mes lluny, intentant intuir que hi ha desprès del mes enllà.

Una mirada, propera al teu voltant, on sents, on vius, on t’amagues, on plores, on rius, on dona voltes sense parar, i no pots seguir, imaginant que dones la volta i travesses l’espai, buscant l’anima, que esperes trobar desprès de la ratlla de l'horitzó.

Una mirada tendre t’observa i tu sense adonar-te fugues em busca dels mons que desconeixes, i a la recerca d’aquest esperit que sents que has perdut.

Mirades que et donen una idea del que fas sentir, mirades d’orgull, mirades de ràbia, mirades fins hi tot d’odi, que rebo sense protestar, perquè el meu cos esta aquí, pero el meu esperit esta desprès de l'horitzó.

Joana Serra Sola (serrasolajoana@hotmail.com)