Estic a l’habitació i hi entra, com de costum, la infermera, per descórrer les cortines i deixar que el sol obra els meus ulls, un altre cop. Les fulles dels arbres, engroguides, piquen contra la finestra, com si volguessin cridar la meva atenció. Veig el suau moviment amb que s’enlairen, fins que s’allunyen tant que és impossible albirar-les. Vaig al rebedor per seure a la meva butaca. Espere, assegut, durant més d’una hora, fins que endrecen les habitacions i serveixen l’esmorzar al menjador.

El menjador és un dels llocs més depriments de l’asil. Si dirigeixes la mirada a qualsevol lloc, et trobes amb algú incapaç de sostindre la cullera, però que, amb tossudesa, rebutja l’ajuda de la infermera, tot i sabent que aquesta petita cullerada acabarà a sobre seu. Encara que açò sembli una estupidesa, és molt més que això. És la impotència que dia a dia ens guanya, una impotència que destrueix la fortalesa de cadascun de nosaltres, una fortalesa construïda al llarg de la vida i destruïda, de sobte, en els últims anys. Malgrat tot, no ens deixem vèncer, perquè la por ens obliga a resistir fins l’últim alè.

Quan acabe d’esmorzar tinc el temps lliure, fins l’hora de dinar, per fer el que m’abellisca. Un temps que em condemna a cada hora que passa. Intente descansar a la meva butaca, però, els laments, els gemecs i algun crit, que formen part de l’ambient, m’ho impedeixen. Així que tanque els ulls per a poder dormir, però tot i així no aconsegueisc que la son es faça amb mi. Finalment, l’esgotament em venç i em permet dormir una mica. Sense adornar-me, em desperte de nou i veig les mateixes coses tan sabudes: la finestra oberta al sol, plena de manotades, la televisió contínuament engegada, els carros de rodes plegats junt a la paret... Tanque els ulls i estic ensumat en els records passats, que ja tenen una imatge enterbolida i confosa. Només vull dormir.

De sobte, la veu de Carme, la supervisora de l’asil, va demanar la nostra atenció per escortar-la:
- Senyors, senyores, avui un grup de nens de l’escola Sant Mateu hi ve a fer una visita i volen passar una estona amb tots vostès per a que els parleu sobre allò que els xiquets estiguin interessats en saber. Pense que serà agradable per a tots passar la tarda amb la companyia d’aquests escolars.

De cop i volta se sentí un aldarull de veus exaltades que continuava com a teló de fons durant l’hora de dinar. Al menjador pareixia que, per una volta, el temps s’havia aturat i ens deixava oblidar que érem els seus esclaus. Era la primera vegada, des de que vaig arribar aquí, que sentia tantes veus animades i impacients alhora. Una vegada acabat el dinar, a pocs minuts de l’arribada dels infants, sortiren de les habitacions tots els vells residents cap a la gran sala. Jo prefereix dir-li rebedor perquè aquesta paraula em fa pensar en un lloc més acollidor i acurta la distància entre el que és un asil i la que era ma casa.

Tots vestien amb la millor roba que tenen i cada un d’ells s’havia perfumat amb una olor diferent, provocant que en l’ambient es respirara una olor, m’atreviria a dir, agra.

Per fi la calma va arribar quan el primer xiquet va entrar per la porta. El nen ens mirava a tots nosaltres i va triar a un. Després un altre va fer el mateix i, així, successivament. Al principi ens miraven amb vergonya, però, passada una estona, amb una tendresa quasi calorosa, començaren la conversa. L’última en entrar-hi va ser una nena d’ulls vius, d’un color verd intens i, veient que jo era la seva única possibilitat d’elecció, es va dirigir a mi:

- Bon dia, senyor. Com us dieu?
- Ferran -- vaig respondre una mica desconcertat davant d’aquesta forçada conversa.
- Jo sóc la Clara, tinc tretze anys i estic ací per fer-li unes preguntes que vostè pot contestar o si prefereix pot no contestar-les... -- tot açò anava dient-ho llegint el seu quadern.

La xiqueta feia preguntes simples i de fàcil resposta, però, aleshores, em preguntà:
- Per què està vostè ací? -- digué amb els seus grans ulls impacients, com si hagués vingut sols buscant aquesta resposta.
- Bé, fa uns anys em digueren que estava malalt i necessitava que algú es fes càrrec de mi. Com que jo sols no podia valdrem per mi mateixa, no vaig tindre una altra opció que vindre ací.

Ella canvià l’expressió, tan viva, de la seva cara per una expressió trista. Em vaig sentir caure en un pou davant d’aquella mirada. La nena veia em mi, no a l’agradable vell de cabells blancs que riu i conta coses de tota mena, sinó a un fastigós malalt que s’acosta al seu final, i en la seva expressió vaig notar més la por que no pas el lament.

Aquella xiqueta em va fer sentir malament. Per a ella havien passat molt pocs anys i, encara així, sentia temor del pas del temps. Aquesta situació pareixia una burla, fent-me veure que no sols una persona vella té por al seu final. Em perdia en els ulls verds de la nena i m’he n’adonava de que la mort ens turmenta en el moment en que la sentim prop, independentment de la nostra edat.

Com que no podia endinsar-me en aquell mar verd, que em duia per aquests pensaments, em vaig aixecar i m’hem vaig anar sense poder pronunciar paraula. La nena es va quedar sorpresa davant la meva reacció i, confosa, es va posar a plorar. Estava atemorida perquè no s’havia què fer, mirant com m’allunyava. Però, no va córrer cap a mi, es quedà allà, pensant com de gran era la diferència entre nosaltres.

Durant la resta del dia no parava de pensar en aquella nena i la forma amb que l’havia deixada. Em sentia una mica culpable d’haver-li fet mal i d’haver-li fet sentir temor de la vida.

Al matí següent, em vaig alçar i desprès d’esmorzar vaig estar una estona a la meva butaca, quan, de sobte, uns grans ulls verds en saludaren:
- Però, què hi fas tu aquí? - vaig preguntar molt sorprès davant d’aquesta visita.
Bé, perdoni que el molesti, senyor Ferran, però és que hem sentia molt malament per allò que va passar ahir. Només volia saber si encara continua enfadat amb mi, la veritat és que jo...- la veu se li enterbolia i la vaig interrompre abans de que es posés a plorar.

- No té importància, deixeu-m’ho córrer. Jo també sent molt haver-te deixat sense dir res, Clara. No tens perquè amoïnar-te, jo mai m’enfade, sols és que, de vegades, algunes coses em fan sentir d’una manera estranya i no sé com reaccionar. Espere que tu també em perdonis. Però no calia que hi vinguessis un altre cop.
- Jo sols volia dir-li que em dóna por, quan sigui major, d’haver de viure tota sola, com vostè, senyor Ferran, i no poder fer les coses que ara faig. És a dir, no voldria envellir mai.

Jo havia fet despertar aquests temors en la nena. Jo, havia dut una ombra d’incertesa a aquesta mirada innocent. Què egoista per la meva part. Havia volgut descarregar en aquests muscles tan fràgils tota la meva pesada tristesa.

- Mira, Clara, en la vida res és fàcil, i és per això que no val la pena que te la compliques pensant en la teva vellesa. Gaudeix la teva infantesa perquè així com una cosa ve, així, també, se’n va. Sé que penses que envellir és la pitjor part de la vida, però no és així, la maduresa és un altra etapa de la vida i segons com li facis front aconseguiràs millorar-la.
- Sí, però, i si tinc una malaltia i fa que no tingui ànims per tirar endavant.

Em vaig quedar d’una pedra, perquè la meva malaltia s’havia apoderat de la meva felicitat, de la meva casa, de la meva família... No vaig saber que respondre, perquè, en certa manera, la nena tenia raó. Arriba un moment, en la vida, en què vius esperant el final, però, la majoria no volen acceptar-ho i no veuen que és inútil donar cops de mà per vèncer al nostre gran enemic, la mort. Ella està tan segura de guanyar-nos que ens deixa tota la vida d’avantatge. De fet, arribada a una certa edat, tenim alguna malaltia que ens destrueix física i moralment, i ja les il·lusions per viure són pràcticament nul·les. Així, que, desprès d’estar una estona pensant en la resposta de la Clara, li vaig contestar:
- De fet pot ser tinguis raó, però no es pot fer res. L’únic que has de fer es resignar-te i acceptar la teva vida en els seus avantatges i desavantatges, la perfecció no existeix i aquí en tens el millor exemple.

La nena es va adonar que envellir és llei de vida i que no podia fer res. Així que una vegada obtinguda la resposta que venia buscant, es va acomiadar de mi.

La veritat és que aquesta trobada no em va fer sentir millor. Ara veia més a prop que estava al final de la meva vida. Res podia evitar que l’endemà ja no entrés la infermera per descórrer les cortines ni que la llum del sol em despertés de nou. Estava a un pas del final. Allà eren les fulles de la tardor enlairant-se i rient-se de mi. Em semblava que cada vegada que una s’enlairava, una part de la meva vida era arrossegada pel vent en companyia d’elles. Per una vegada vaig abandonar la meva butaca i em vaig asseure en una cadira que estava al costat de la finestra i vaig observar la tardor.

L’arbre del pati, un arbre vell, era enorme i es feia notar davant la resta dels arbres del voltant. No sé ben bé perquè, però, en aquell arbre en veia a mi, veia, en les seves enrevessades branques, l’esforç d’haver fet front al difícil temps. Com podia veure, en les meves arrugues, l’esforç d’haver resistit les dificultats de la vida. Després de mirar durant una bona estona vaig tornar a la meva butaca.

Feia dies que la Clara no havia tornat per aquí. Supose que entre nosaltres és ben difícil parlar sobre alguna cosa que no fera referència a com viure a la meva edat. La Clara era una mena de venjança per part de la mort. Una venjança per haver-la oblidat durant tant de temps, per haver sigut feliç sense témer-la. Estava segur que aquella noia no tornaria més, perquè els nois de la seva edat no veuen cada dia que passa com un dia més de vida. Ella ja hauria perdut el temor a la mort, però sé que sols serà per un temps. Aquest temor pot estar dormit, però sempre arriba el moment en que es desperta per enfonsar-nos.

Almenys he viscut la vida, però ara, si mire enrere, el temps viscut em sembla insignificant, com si ell m’hagués deixat pensar, durant la joventut, que encara quedava molta vida per davant. Ara, en la vellesa, em mostra que la vida és un polsim de fum. Quina burla per part del temps i de la mort, els dos grans aliats que no poden estar un sense l’altre. L’única aliança que ningú pot destruir, per molt que l’home ho faci tot per a l’eternitat.

Han passat molts dies des de que aquella noia d’ulls verds se’n va anar. Des de la meva habitació veig les fulles com cauen del gran arbre del pati . Totes criden a la meva finestra, perquè el vent les fa xocar. Es riuen de mi un altre cop. Cada vegada l’arbre té menys fulles i cada vegada a mi en queden menys dies. Som els dos tan semblants. Arribarà un dia en què a l’arbre li caiguin totes les fulles i per fi descansarà d’aquelles entremaliades que atemoreixen la seva tardor. No pateixques amic, perquè el teu sofriment acaba amb la calma del silenci. Malgrat tot, jo, ni amb el meu silenci, podré vèncer a la mort. Com és de bonica la tardor que plora llàgrimes daurades per deixar pas a l’alegria de la floració dels fruits.

Malauradament, jo no puc fer florir els fruits que he arreplegat al llarg de la vida. Els meus fruits estan marcint-se i les meves arrels ja no són fermes per poder sostindre’m durant gaire temps. Sé que el meu últim dia està a prop i que la mort, per fer-me patir encara més, no avisarà de la seva arribada. Espere l’esguard verd d’uns ulls que m’interroguen.

Estic atemorit veient que l’arbre està quasi nu. Sé que l’arbre continua la seva vida després de caure-li totes les fulles, però a mi la vida no em continuarà quan se m’haja desprès el poc temps que em resta. Espere assegut a la meva butaca i veig al gran arbre del pati totalment nu, sense fulles. Ja resta en pau i pot sentir les suaus ràfegues de l’aire. L’arbre gaudeix de tranquil·litat, jo el mire i de nou el sent com si fos la representació de la meva vida.

L’arbre espera tranquil i en calma l’arribada de la primavera igual que espere jo el meu final. Potser demà, potser d’aquí uns dies, l'únic que sé és que el meu temor a la mort despertarà en el moment en que s’hagi de quedar en mi per sempre.

L’esperat verd arribarà per fer somriure a l’arbre. Jo també espere l’arribada del verd, aquell verd intens, innocent i pur.

Mentre, intentaré viure amb la mateixa dignitat amb que ho fa el majestuós arbre del pati. He apropat la meva butaca cap a la finestra i no hi ha dia que passi que no hi mire a través d’ella per veure l’arbre i si a cas a, per què no, uns ulls verds que s’acosten pel camí.

Joana Climent i Payà (kitkat_17_@hotmail.com)
Edat: 17 anys
Alcoi (Alacant)
Estudiant de Batxillerat