 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: El primer dia d’escola |
||
|
|
Ara els records apareixien confusos. Podria ser el primer dia de classe a l’escola. El dia anterior els pares l’havien fet a anar a dormir prest. S’havien acabat aquelles vacances d’estiu. Les corregudes amb els amics a prop d’aquell llac, on solien anar a nedar.
La mare, a la tarda li havia preparat la roba pel dia següent. Era tota una espècie de ritual. Havia planxat curosament la camisa blanca i per primera vegada portaria pantalons llargs de color blau marí. Era l’uniforme. Dic que era un ritual ja que les mares es miraven molt que els seus fills o filles fossin les que anessin millor arreglades. Cuidaven fins a l’extrem els petits detalls, el pentinat, els petits vidrets que eren permesos a les nines. La corbata que tancaria el coll d’aquella camisa blanca, immaculada. Tenia la cartera preparada amb els llibres que feia uns dies havia anat a comprar amb el pare. Li agradava aquella sensació d’estrenar coses noves, sobre tot encetar els quaderns blancs i començar a escriure a la primera pàgina el que seria el primer dictat del curs. Sabia que li costaria adormir-se… Sempre li passava el mateix la revetlla del començament a escola. Començava a pensar amb els companys i companyes que vivien a altres pobles i a qui no havia vist amb tot l’estiu. Quan es trobessin a l’esplanada i el poc tens que tindrien abans d’entrar a l’aula. Aquell temps preciós per poder-se contar les aventures i històries que havien viscut durant aquell temps d’estiueig. Ell a vegades les exagerava una mica, així aconseguia captar l'interès dels seus amics i convertir-se per uns petits instants amb el centre d’atenció. Però aquella vegada, no li seria precís exagerar. Tenia prou sucoses històries per contar que els deixaria bocabadats. A les afores del poble, un vespre de molta xafogor, havien aprofitat amb els amics per quedar en veure-se'n a petita casa abandonada. Aprofitaven que els pares ja dormien i per la finestra baixa de la seva cambra, procurant fer el mínim de remor, botava a la part posterior de la casa. Sabia que si se n’adonaven no se’n lliuraria d’un bon càstig. I malgrat tot, aquell vespre valia de totes-totes la pena arriscar-se. L’horabaixa, havien vist uns homes que portaven molts d’ormejos cap a una casa que estava enfonyada dins del camí. Molt a prop de la casa en runes, que a ells els servia d’amagatall els vespres d’estiu. El que els s’havia estranyat era que cada, dos per tres es giraven cap a darrera com si tinguessin por de què els trobessin. Com si fessin una cosa no massa bona. Era un grup de cinc persones. Cinc homes musculosos. Vestien roba obscura. Concretament una espècie de xandalls de gimnàstica i tots menys un d’ells portaven unes gorres grises més clares. Un d’ells, repararen, tenia una cicatriu primeta que li travessava l’ull. Una mica esbiaixada. Un dels amics, havia portat uns prismàtics i els tornaven mentre anaven espiant aquell grup, que per a ells feia unes coses no massa normals. De totes maneres, eren molts donats a muntar-se pel·lícules. Com aquella vegada que es pensaven que a una casa hi havia un assassí i vampir que sortia els vespres i va resultar que era un pobre morfinòman que no podia suportar la llum del sol, i sortia a estirar les cames quan el sol se n’havia anat. Aquella vegada, semblava que havien trobat una història que mereixeria la pena d’ésser comptada i no com l’altra. Hi havia una finestra a l’altra casa, que debut al desnivell, es trobava a l’altura idònia per l'observació. En quan aquells homes, varen acabar d’entrar a la casa, vàrem poder parlant en veu baixa, comentar que xerraven una espècie de dialecte i que no havíem pogut entendre massa coses del que parlaven. Més ben dit poca cosa. Únicament hi havia una cosa clara, el que no duia gorra i tenia la cicatriu per la manera de dirigir-se als altres, pareixia que fos el cap. Quan varen acabar d’entrar, i es llevaren els guardapits, se n’adonaren compta d’un detall que els gelà la sang. Tots ells anaven armats. Duien un porta pistoles ben igual que els que havien vist que portaven els detectius i els matons a les pel·lícules. Pressentiren una mica de perill, malgrat allà on estaven se sentien estalvis. Miraren el rellotge i veren quan tard que s’havia fet. Tenien que tornar a casa. El següent dia el vespre tornarien a fer la vigilància. Sabien que si s’arriscaven massa i els pares s’havien aixecat per anar a treballar, la reprimenda seria tan seriosa i el càstig tan gros que ja no podrien continuar la història tant interessant que se’ls presentava. Varen començar a desaparèixer d’un a un cap a la seva casa. Abans havien quedat a la mateixa hora pel dia següent. I que aquella història formava part d’un secret que guardarien els quatre amics, passés el que passés. L’endemà, tots es veren després d’esmorzar, duien una mica de cara de son i el dia fou molt normal. Del tema no en parlaven, perquè hi havia orelles que no convenia que se n’adonessin , sobre tot els germans petits. Tenien l’oportunitat d’esgarrapar històries anant a comptar a la mare el que havien sentit. Per tant es va mantenir el silenci, malgrat costes deu i ajut. Arribada el vespre i després de sopar. Feren la mateixa excursió cap al seu lloc de vigilància. En quan arribaren, se n’adonaren de què no se sentia gens de soroll. De que la finestra per on observaven no tenia gens de llum i que semblava que no hi havia ningú a la casa. Acordaren donar una mica de temps. Al cap d’una estona d’esperar varen veure sortir els cinc homes, carregats amb unes borses d’esport i que s’encaminaven cap on hi havia un cotxe aparcat i cobert amb una lona. Es pujaren a ell i s’enfilaren cap a la carretera. Al cap d’un instant, la curiositat els porta a mirar per la finestra. Vérem poca cosa. Sobre la taula hi havia queviures mig començats. Tassons emprats i unes ampolles d’aigua acabades. Pareixia que la història s’havia acabat. El seu uniforme, aquella camisa blanca immaculada es trobava a hores d’ara plena de fang i pols. I es trobaven junts amb molts d’altres nins de cursos diferents. També hi havia mares i pares. Es trobaven al gimnàs on tantes vegades, havia escomès als seus amics, provocant-los a veure qui feia més llarg el salt del poltre. Ara aquell gimnàs s’havia convertit amb una presó. Aquells homes uniformats amb xandalls parlaven la mateixa llengua que els que s’havien atrevit a vigilar aquells vespres d’estiu. La por és traspuava a través de la pell i dels ulls. Hi havia plors consolats per les mares, per no posar més nerviosos a aquells homes armats. La por es respirava. El que varen treure d’aquelles borses d’esport, tan aparegudes a les que portaven els homes de la casa, semblaven bombes. Aprofitaren les anelles del basquet per a situar-les estratègicament i al mateix temps connectar-les per un cable, que anava d’extrem a extrem de la pista . De sobtat i baix les ordres de l’únic que no duia cap gorra i únicament anava armat de pistola, varen començar estendré cables que creuaven tot el gimnàs, al mateix temps prenien posicions per poder vigilar-nos a tots. Vaig perdre la realitat dels fets. No sabia si era veritat, era un somni o estava vent una pel·lícula. L’única sensació de realitat era aquella set que m’anava rascant la gola i aquella tremenda calor que m’estava xopant la camisa que ma mare havia planxat amb tanta cura. Quan un d’ells, el que pareixia el cap passar a prop meu, vaig veure, i aquesta vegada no se’m va glaçar la sang una petita cicatriu que li creuava l’ull de manera esbiaixada. Passar ràpid. Tenia que controlar si realment tots els explosius quedaven degudament connectats. Això ja ho havia vist a pel.lícules on apareixien terroristes, per aquest motiu sabia el que feien. Era impossible saber el temps que havia transcorregut des de quan ens obligaren a tots a seure sobre el sol del gimnàs. Les advertències, havien estat fetes en rus amb un marcat accent sec i tallant. Tenien ben clar el que feien i que arribarien al final del que havien començat. Els passés el que els passés. Quan parlava el cap, dient exactament el que teníem que fer, les boques dels fusells que portaven es dirigien cap a nosaltres sense apuntar a ningú en concret. El pànic ens havia fet perdre la capacitat de moviment. Alguns nins no havien pogut aguantar la por i els crits i s’havien compixat. De sobtà, es va poder escoltar un silenci que ho ompli tot. Presagiava la fi, i la meva intuïció no em va fallar. Sonaren explosions per tot arreu, renous d’escombres caient al sol del gimnàs, crits d’angoixa, i dolor, apagats per les ràfegues dels fusells metralladors. El gimnàs s’ompli de fum irrespirable. Un home, va caure sobre de mi i em va xopar la camisa d’un líquid viscós, roig i calent. Jo no em movia, malgrat quasi no podia respirar. Supós que vaig perdre el coneixement. Em vaig despertar al llit d’un hospital desconegut. La infermera vaig sentir que va dir, que era l’únic que quedava viu de la meva família. He deixat d’anar a l’escola i ja no necessito comprar ni llibres ni quaderns. Ni fer dictats. Des d’aquell dia he deixat de parlar. Estic a un lloc amb nins que tampoc xerren. Quan tanc els ulls encara veig una cicatriu que creua de manera esbiaixada un ull de color d’acer. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|