 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: Pregaries d’un vianant |
||
|
|
El poeta que era profeta estimava el silenci. Estimava els crepuscles de primavera quan el sol, lentament, s’acomiadava. Observava el cel, esperant veure el primer estel que traspuntés. El seu cor s’omplia gaudint de l’espera. A vegades, s’encomanava als niguls. S’esfilagassava amb ells. Somniava ser de cotó. “Déu devia ésser un gran creador”, pensava. Mentres mirava les formes nebuloses que es modelaven cel amunt.
Sempre o quasi sempre, el silenci es veia traspassat de preguntes. Una li inquietava. - Quantes planes deuria d’escriure abans de tornar a cal Pare? Les altres l’angoixaven menys. - Quants de dematins s’aixecaria transmetent la seva cançó d’esperança? - Quantes vegades li ferien orelles de cònsol ?, i ell deuria de respectar que cada un n’és plenament lliure de triar el camí i com fer-lo. Cansat, es deia: Perquè omplir més planes amb paraules, si en el fons el missatge és el mateix. “Quan als profetes se li escapa la tendresa en la mirada omplen els germans de llavors de record” Li venia aquest pensament i sabia que el seu deure era escriure-ho. Deixaria milers de planes quan se n’anés a veure al Pare. Havia complert amb el que havia triat. No n’estava gens de penedit. Caminant, suaument, aixecà els ulls cap el cel enfosquit. El primer estel del vespre s’anunciava. Ell, sempre pregava un desig al primer estel. Sabia que així els àngels portarien el missatge al Pare. Claredat. Aquesta paraula sorgir del seu cor. Claredat per destriar el camí de l’esperit i poder transmetre-ho. Una petita brisa remogué delicadament les fulles dels àlbers El poeta-profeta sentir que el desig havia arribat a port. Sigil·losament dona gràcies. Sabia que les seves mans sempre estarien plenes. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com), |
|