Aquesta història, com tantes, comença al voltant d´un adeu; aquest cop arran de mar.
- Un mar que mai no fou nostre-.
L´ocàs emmarcava la imatge, tendre i cruel alhora.- No hi ha dolor més dolç que el provocat per un adeu-. Les ones sobresortien d´un firmament pla i gris, com volent escapar d´un destí massa senzill per a la seva suptuositat. La brisa esculpia els seus rostres i els amarava regalant-los el perfum dels somnis amanits amb sal, aquella sal de la vida.

Era hivern, fred i hostil. Ningú no destorbava la seva intimitat. Caminaven per la sorra amb la grandil·loqüència dels grans events, festius i propers; sols que ara, allò que els unia era justament la distància, una distància que poc a poc i a força de paraules fredes i encontres evitats es feu més i més patent.
- No preteniem res, només acabar, però a vegades... costa tant!!-.

La llum s´anava fonent al ritme de sospirs descompasats, somriures forçats i frases a mig dir.
Els seus ulls es buscaven amb urgència controlada, els seus cossos intentaven allunyar-se lluitant contra un magnetisme prodigiós, sobrenatural.

Tot: la fortor de mar que desprenia aquell Mediterrani que els trepitjava els talons, el vent que unia els seus cabells enredant-los (metàfora de les seves vides), la buidor d´un cel gris sinònim de nostàlgia, la solitud d´aquella platja, d´aquell passeig, el fred i la humitat que, superant tots els obstacles, s´instal·laven ben endins, en aquella estança profunda i misteriosa: l´ànima.

Arribà la foscor de la nit i encara no havien solucionat l´empresa que els havia dut fins allà... presagi de les hores que encara tenien per endavant. Hores, només hores.
- Quan el nostre món s´acabi, ens tornarem a trobar? – preguntà ella-.
- No – contestà amb un cop sec-.
A vegades era dur com un roure, d´altres s´enfonsava. Aquest era el seu mecanisme de supervivència. Quan se li acostaven massa, quan temia que podia perdre, es reforçava amb aquella frontera d´orgull i paraules punxants com dagues i es feia impenetrable. Res, excepte ella, no el feia mirar enrera... mai no mirava enrera... excepte per ella.

I què més?... no ho sé. De fet, la història podria finalitzar en aquest instant, però no puc deixar escapar la oportunitat de recomençar, intentant aclarir tants dubtes.
Vull destruir-ho tot i inventar-ho de nou.




Era una vila petita i acollidora, blanca i blava. Hi regnava, amb autoritat indiscutible La Punta, que havia esdevingut un símbol més enllà del seu paper eclesiàstic.
S´aixecava sobre el mar com un far mentre una gran escalinata de pedra la feia asequible al món humà. I sota d´aquesta, una gran catifa per on passejar. A una banda, el mar i la seva mística; a l´altra, les misèries humanes en forma de cases i carrers estrets, de pujades i baixades.

Però el millor, com sempre, era just darrera el teló.
La idiosincràsia d´aquella gent els feia únics. Alimentats per tota mena de cultures havien forjat un caràcter obert però retiscent als canvis. Ser sitgetà esdevenia un anhel per a molts i un hàndicap per a d´altres, però ningú no es mostrava indiferent.

Ella vivia al carrer Carreta. Una portalada ampla, de pedra i en forma d´arc donava la benvinguda a tots els que s´hi volien acostar. A dins, un gran rebedor amb quatre cadires de fusta i mimbre, totes diferents, alguna xarxa antiga i molta humitat. En aquell recó s´hi concentrava tota la seva infantesa... aquelles tardes d´estiu gaudint de la fresca, aquells jocs innocents, aquelles converses de gent gran - sempre hi havia amics que s´hi acostaven a petar la xerrada-.
Tot: l´aire, el perfum, els colors era sinònim d´aquella etapa feliç i despreocupada.

I més enllà, una escala, prima, amb una barana de ferro forjat, que conduia directament a les estaces de la llar. Una llar de pedra i fusta, sencilla i pura, autèntica.

El menjador era presidit per la xemeneia: a l´hivern, centre de les seves vides; a l´estiu, endormiscada. Dos sofàs de vellut vermell, individuals, eren reservats per a la gent gran, eren els llocs d´honor i per tant calia un cert estatus per seure-hi. La resta eren cadires de fusta, això sí, amb coixins vermells de vellut.
Una gran taula rodona quedava instal·lada al centre... quants àpats!.

També hi havia una vidrera arreconada a la pared on s´hi guardava la vaixella, i diverses estanteries plenes de records: jerros de totes menes, estris antics de ferro, fotografies... però el que més resaltava eren les parets; centenars de quadres evocaven paisatges i persones relacionats amb aquella família.

Una cortina, també de vellut vermell, penjava de l´arc quadrat que separava el menjador d´una saleta d´estar que quasi no utilitzàven, només els dies de festa per esmorzar.
Era petita: una taula i tres cadires i més quadres, molts. Aquesta sala duia al pati, ple de flors i plantes, que tenia al mig una altra taula, aquesta rodona, i quatre cadires més de ferro. També hi havia un safareig i una finestra que conectava amb la cuina, estreta i allargada, de pedra.
Antiga com era, semblava que remugués amb les modernitats imposades per l´indiscutible pas del temps. Al fons de la cuina una porta que donava a la sala d´estar i a l´altra banda una altra que amagava un petit bany.

Al segon pis, les habitacions. Ella sempre somiava dormir en aquella majestuosa cambra de matrimoni, però poques vegades s´acomplí el seu anhel.
Semblava copiada d´un conte de fades. Una porta de fusta (amb pany) feia de mestre de cerimonies; un cop a dins: el tocador, un gran armari, un divà i un bagul, segurament ple de secrets.
Un arc quadrat vestit amb una fina cortina blanca de ganxet separava aquesta sala del dormitori.
I just al mig, un gran llit de fusta, dues tauletes de nit i al damunt del capçal, una rèplica del Naixement de Venus; tot regat per la llum que entrava a través dels grandiosos finestrals que comunicaven amb el pati.

Les altres habitacions eren molt més modestes, això sí, donàven al carrer gràcies a les minúscules finestres que poseien.

I ja està. La resta, els detalls que la feien màgica eren tots aquells sentiments que desperten en un mateix la convivència, els anys.




El carrer Carreta havia estat el centre neuràlgic de la vida dels pescadors durant anys. Allà, els homes partien, encara de nit, a guanyar-se el jornal. I les dones esperàven, impacients, la seva tornada: arreglant les xarxes, netejant la casa, preparant els àpats... deixant passar la vida.
Tot era terriblement estàtic. La societat estava estigmatitzada per la tradició i el què diran. Així, les famílies representaven un fals paper d´harmonia que no corresponia amb la realitat. La seva n´havia estat un exemple. Desde temps remots, les dones havien callat i empassat saliva davant les impertinències d´uns marits amb dret a robar-les l´existència. Dames de ferro: procuradores de l´educació dels fills, cuidadores de la llar i de les tradicions. Mai no estaven malaltes, mai no es queixaven, mai no suplicàven; simplement, perquè no hi havia alternativa. Com el reu accepta la condemna i el malalt l´enfermetat, elles resaven i es preguntaven, en silenci, en la intimitat d´una habitació fosca, què havia succeït, com es podia pudrir tan ràpidament l´amor.

Els seus pares fòren l´excepció. Es van conèixer en aquella època màgica de progrés: els seixanta. I ràpidament, tant com s´enderrrocaven les cases dels pescadors i s´hi construïen “luxosos” apartaments, van arribar a la sacristia; ells, que enerbolien l´amor lliure.

El seu pare, després de conèixer-la en aquell ball de Festa Major, arribà a casa exaltat- i mig borratxo- i predicà, a tort i a dret, la seva conquesta. El seu germà, que dormia amb ell, reia estrepitosament:
- Tu? – deia- . M´agradaria conèixer-la.
Tot just quan començava la descripció entrà al dormitori la seva mare.

Era una dona amb un fort caràcter, autoritària, més desde que un càncer s´endugué al seu marit quan el fill gran tot just celebrava la majoria d´edat.
Sempre duia el cabell, llis i negre, recollit amb una cua, que l´estilitzava i encara la feia més prima, més alta.
- Deixa´t estar de tonteries i busca una feia, això és el què has de fer. No téns ofici ni benefici!.
Els dos germans callaren. El que deia els va fer mal, tant com ho fan les veritats.

Després el somni es va anar diluïnt; amb els anys, fins i tot la màgia es desfà.




Fou una cerimònia curta i extremadament íntima a la Parròquia. Al sortir els ulls d´aquella núvia brillaven més que els raigs del sol reflexats en les ones de la mar. Ell somreia, però no semblava feliç.
- Quina vergonya! – no parava de repetir-ho la Dolors, la matriarca i indiscutible eix de la família-. Quina vergonya! El poble en va ple!
En el característic esforç de la gent de les viles petites d´enganyar amb les aparences, allò era massa evident.

La seva amargura per la vida s´accentuà, arribant a límits insuportables. Tant que es quedà sola, sense el suport d´aquella família per la que tant havia lluitat. Insostenible.
Tot es precipità, aleshores, cap a un desenllaç tràgic. Però el dolor té una gran capacitat de ressistència; com ella.

Set messos després nasqué, com un broll de vida, la petita Maricel per donar alè i reestructurar tot aquell desgavell. Immediatament, desde el moment de la seva arribada a la llar, es convertí en el centre d´atenció de les seves vides.

El seu pare, en Miquel, no parava d´acariçiar-la, besar-la, mirar-la... li semblava l´èsser més preciós que hom podia concebir, la bellesa en el seu punt més sublim.
El seu tiet també sucumbí a la generosa gràcia del nadó; però ni tan sols això el desenganxà de l´alcohol.
La seva mare, encara més bonica desde que ho era, es refugiava en els afers domèstics per oblidar que en aquella casa era quasi una desconeguda.
I l´àvia s´aferrava a la innocència d´aquella nena per no buscar explicacions. La estimava, potser, fins i tot, massa. Ella, que no havia gaudit de la feminitat d´una criatura, aprofitava la funesta oportunitat que li brindava el destí i fou més mare que àvia.

Així va crèixer, entre llàgrimes amagades i preguntes sense resposta evident, fins que, gràcies a una matinera maduresa, descobrí, un rera un altre, tots els secrets. I no es conformà amb això. Volgué canviar aquella petita societat d´HOMES i dones.
- Però, què t´has cregut? – cridava la Dolors- Qui et penses què ets?




La petita innocent es transformà en una dona de caràcter, de dura personalitat. Intel·ligent, inabastable, lluitadora, idealista, íntegra, testaruda, replicadora, orgullosa. Tant com dolça, sincera, vulnerable, indefensa.

L´adolescència passà a través del seu èsser com un torbellí de vents huracanats. Fou en aquell temps quan aprengué a discernir realitat de ficció.
Envoltada sempre de gent (no suportava la soledat) tastà el sabor de la felicitat a través de la seva particular perspectiva. Quan alguna cosa era insuportablement dolorosa, la guardava, amb milers de records, en la capsa dels sentiments terrenals i seguia subsistint en el seu món de fantasia en el que tancava els ulls i reinventava els fets transformant el sofriment en espúrees escenes d´una pel·lícula sense fil argumental.

Com tots, tingué un primer amor, poètic i lasciu, alimentat d´il·lusòries llums de neó. – Quan la vida se´t gira d´esquena sempre cal tenir un bon pretext per riure-te´n d´ella-.

Sense adonar-se´n, cremava els millors anys; però, no és en aquesta aparent contradicció on descansa la teoria de “el passat sempre és millor”?

Amb el seu brollador d´energia infatigable, se´n reia d´aquells que se li volien acostar massa. Era com la dolça fruita de la venjança.

Tan dolor li suposà la pèrdua del primer èsser a qui va estimar que ara la seva màxima aspiració era retornar al destí aquell original present. Aleshores no sabia, encara, que en la vida, a tots, ens pot tocar el número tretze.

Fòren anys de descontrol, reflexe de la situació familiar i personal que vivia. Els seus pares, farts de suportar un pes insostenible: la seva convivència (que feia anys que no ho era) van decidir acabar amb aquell frau enmig d´un terratremol que saccejava totes les estructures familiars i trencava, completament, els seus esquemes.
Va sobreviure, com acostuma a passar, perquè decidí prendre l´egoïsta decisió de preocupar-se, només, d´ella mateixa. Va còrrer milles i milles sense cap destí concret. Viatjava en un tren d´alta velocitat, les parades eren curtes, a vegades intenses, d´altres vanals.

Segura de sí mateixa, no hi havia aspiració, anhel o meta que no franquegés. Res no escapava del seu poder, excepte el més important: la vida.

Refugiada en els braços d´un ideal que no arribava, el que sabia fer millor era inventar històries; vides simètriques a la seva però perfectes.




Per un moment semblà que regnava la calma. Finalitzaren els insults, els crits i les baralles a la llar. Però en el terrevestall va perdre aquell punt de retrobament i suport: quan plorava, quan reia, quan disfrutava o agonitzava no sabia on acudir. Divagà perduda entre marees que la emputjaven, amunt i avall, fora del seu control i, així, aprengué a suportar els cops amb una gèlida enteresa, immutable davant tantes saccejades, evadint-se, sempre, en el seu món, aquell inútil món d´il·lusòries figures deformades.

La família amb la que havia conviscut empassava aigua i vergonya i semblava no sortir d´aquell pou. Havien perdut el nord, i el que és pitjor, les ganes de continuar.

Primer fou el somriure esbogerrat del seu tiet, que naufragà entre litres d´alcohol.
Després fou la seva àvia. Aquella dona, a la que semblava que res no podia tòrcer, morí, víctima d´ella mateixa, d´aquell patiment que no sabia, ni podia controlar.

Després d´una dura depressió, decidí acabar com els heroïs. El balcó fou el seu últim amant, es llençà al buit quedant, esclafada i sense vida, enmig d´aquell preciós pati exterior.

La imatge era grotesca... aquell cos estés, amb la sang corrent cap al desaigua... però, ni tan sols la mort feu canviar el seu posat impertorbable!

- No ho va poder superar – explicava amb fredor-. La mort d´un fill és quelcom antinatural. Els humans, no estem preparats per això.

Era estiu, però la seva cara i el seu cos mostràven una palidesa enlluernadora.
Ella sí que ho havia de suportar. TOT: la mort del tiet més estimat, la tràgica desaparició del seu únic recolzament, aquella àvia, maliciosa i calculadora amb tothom excepte amb ella; la separació dels pares... i el pitjor, l´enamorament del seu pare d´aquella dona mesquinament inútil i mediocre.

En quedar-se sol, buscà desesperadament una estabilitat que encara no havia trobat (ni trobaria).
Conegué a la Pilar per casualitat, les seves vides es creuàren en un bar dels que ell freqüentava.
Ella s´enamorà; ell, simplement, la dugué a casa seva. No sabia cuinar, ni planxar, ni netejar... fou una qüestió de comoditat; no volia encomenar aquestes tasques tan feixugues a la seva filla i, a més, tampoc no hauria aconseguit imposar-li aquesta càrrega.

Pocs mesos va durar la convivència. La Maricel, l´èsser més preuat per ell, l´únic motiu que donava sentit a la seva exsitència, l´abandonà vilment. Fou la nit de Nadal, però tampoc no tenia massa importància, en aquella casa ja no es celebrava res. Marxà sense dir adeu, sense donar cap mena d´explicació. Simplement feu les maletes enportant-se el seu equipatge: la música, els llibres, quatre peces de roba i els seus escrits. No tenia gaires alternatives, així que va anar a viure amb la seva mare, la Laura, per la que suposà una gran alegria. Per la Maricel, en canvi, era, simplement, una qüestió de comfort; allà podia viure sense guanyar diners i sense suportar a la dona del seu pare.
Ràpidament s´acostumà a la llunyania d´aquell mar, a no sentir la olor de pedres antigues, a no gaudir de la claror d´aquell pati, a no tenir intimitat. Aquell pis, extremadament petit, es convertiria en el seu palau; de totes maneres, no tenia res més




Sempre estimà molt més la família del seu pare: eren catalans. Això es notava en tot: en la manera de fer i de pensar, d´actuar; de viure.
Ara, desproveïda dels origens, volia començar de nou - tampoc no tenia cap més possibilitat-.

Passada la duresa dels primers temps, tancades les ferides, es dedicà a vagar amb l´únic anhel del divertiment en sí mateix. Tenia diset anys i es llençà al buit de la vida gaudint de cada segon. Res no importava massa, per què pensar o sentir penediment?

Així, s´entregà per primer cop a algú que quasi bé no coneixia. Fou en un bar, a altes hores de la matinada, una nit de Carnaval.

Sense importància - així ho definia-. L´amor veritable no existia... bé, existeix?

I al dia següent:
- Hola – amb aquell posat de còmic mediocre- com estàs?

Quina pregunta més estúpida – va pensar- però sabia mentir; en va apendre quan va haver d´amagar tant dolor durant els últims anys de separacions furtives amb que la vida l´havia obsequiat. - Bé, però haig de marxar, m´esperen.

I així solucionà la dura empresa d´haver de donar explicacions, d´haver de dir adeu.
Durant el Carnaval de l´any següent, gràcies a una estranya conjunció dels déus es creuà amb un altre dels seus mig amants, mig companys.
El va veure i el va voler. Ho aconseguí.
Tot començà molt bé, massa bé, però dia a dia la rutina s´apoderà d´aquella relació, fins que no va poder fingir més. El dia de sant Pere (el seu sant) s´acomiadà amb el pretext de no tenir temps. Mentida!. Aleshores ja havia conegut en Ferran.
Fou, també, en aquell vell bar. Se li presentà per sorpresa. Mai no l´havia vist. Ell, en canvi, coneixia tots els detalls de la seva vida, però això li explicà més tard, quan la Maricel i en Pere (el seu amic) ja havien naufragat. En aquell primer moment – i en tots els que el succeïrien- la impressió fou d´un magnetisme enigmàtic, gairebé màgic i alhora, irreverent. – Després descobriria que el misteri era part inalienable de la seva història-.

Tot i lluitar per aquell encontre, amb mirades inacabables, persecucions discretes i una exhaustiva recollida d´informació; en aquell instant (que tècnicament per ell havia de ser sublim) en que es trobaven un davant de l´altre sense més distracció que la música i les mirades dels amics, ell es mostrà indiferent. Això la deixà exhausta i atordida. Ningú, mai, no s´havia mostrat aliè a la seva presència. Furiosa va apartar-se d´ell jurant no tornar a acostar-se. Per què havia reclamat la seva atenció durant tants mesos i ara no en volia saber res? Perquè era extremadament sensible i ella havia arribat allà on ningú altre havia penetrat. Tenia por, una por terrible a enamorar-se... però això ho descobriria més tard.




La vaig conèixer una nit d´estiu. Ella oferia un concert de piano al Racó de la Calma. Duia un vestit negre, cenyit, llarg fins als peus, amb un generós escot a l´esquena. El cabell recollit, els llavis pintats i uns ulls profundament infinits.
De la indiferència inicial vaig passar, nota a nota, a una curiositat exacerbada i d´aquí, a l´amor. N´hi hagué prou amb una partitura per desfermar en mi, sempre fred i egoïsta, una allau de sentiments que m´inquietaven. Mai, fins aquell moment, no m´havia sentit tan vulnerable i, alhora, tan seduït; per tot.

El Racó de la Calma era un espai màgic, que concentrava un misticisme gairebé palpable. Aquelles parets antigues transportaven, fins a l´èsser més terrenal, a un passatge de fàbula gairebé inimaginable. Corria, com una nena entremeliada, una fina brisa de mar que s´arrapava a la pell. Tot, condimentat amb l´exquisit gust d´una simfonia al piano interpretada pels llarguíssims dits d´una dona apassionada.

Al finalitzar el concert s´aixecà, lentament, volent saborejar el gust d´aquells aplaudiments. Dirigí la seva mirada, directament, al racó on eren els seus amics. La seva família no hi assistí, “tenien altres preocupacions”- digué son pare-. Després feu un repàs pel pati de butaques. Durant un breu instant li regalà un d´aquells infinits somriures. Ell quedà astorat, no s´adonava que havia estat com un miratge, que ella, ni tan sols l´havia vist. Després tothom començà a marxar. Ell la mirava de lluny, recolzat en una d´aquelles antigues i rugoses parets. I ella ... reia i parlava, gesticulava moltíssim. Pensà que devia ser molt sensible. No ho era, però ell la faria canviar. Res no és per sempre.

La vaig observar fins que la meva presència era massa evident. Parlava amb un grup de gent. Tots la miraven i la escoltaven atentament. Ella, que acompanyava les seves paraules amb les mans, els braços i tot el seu cos, se´m presentava com un fruit saborós, com un somni que desitjava poseïr. M´obssesionava... i tot just la acabava de conèixer!

Aquella nit va irrompre en els meus somnis amb la mateixa naturalitat amb que ho havia fet, ja, en la meva ànima hores abans...
Moltes nits més em dominaria, fins i tot, desde la inconsciència de les meves incontrolables i espúrees il·lusions, aquelles que s´amagaven entre tantes paraules com vaig callar i hagués desitjat dir-li. Però això seria més tard, durant aquells duríssims anys de posguerra en que la fam del seu cos i la sed de la seva ànima m´anaren aniquilant fins convertir-me en un èsser impertorbable.




Ell era un lluitador i ho demostrà. Partí del no res i acabà robant-li la vida; també era un guanyador.

Després d´aquella nit tot es precipità. Els uní, primer, l´amistat.
Ell conseguí explorar cada partícula de la seva ànima i quan ja la coneixia com al seu propi cos, s´hi anà introduïnt, recargolant-se entre les seves entranyes.

I van arribar a aquell punt de difícil retorn: la passió inexplicable, incontrolable, l´amor en la seva més àvida expresió.

Malgrat el xoc que suposava cada paraula no podien escapar d´aquella trampa mortal, d´aquella terenyina de dubtes i complicacions.
Però salvaren els obstacles. I ella, resguardada de nou dels vents huracanats del seu entorn, gaudia en veure com n´era de poderosa. S´equivocava. Ja no dominava els seus impulsos, ni tan sols dominava els seus actes. Aviat es sentí vulnerable; així que decidí omplir el seu orgull d´una tinta negre i llefiscosa de la que mai no faria net.

Eren iguals, simètrics. Podien regalar-se milers d´espurnes de passió i felicitat o bé cremar-se amb el foc que ells mateixos havien creat. Cada dia tenia un color diferent. Quan resideixes en els extrems és molt fàcil caure a l´abisme. La situació era insostenible. Aquella relació, turbulenta i tempestuosa, deixava en ells un estigma que no podien ni podrien superar.
Així es passaren la vida: perseguint-se i evitant-se. Tot, absolutament tot, era irracional i contradictori. I era en aquest punt on descansava un amor amb una extraordinària capacitat de supervivència, capaç de suportar i superar-ho tot, absolutament TOT.




La nit en que es digueren adeu, el primer adeu, la acompanyà a casa. Pujàven pel carrer Sant Pere, venien del passeig, abraçats. En deixar-la al portal li donà un llarguíssim petó. Van haver de passar dues hores perquè aconseguissin separar-se.
El comiat tingué aquella dolçor amarga, com de xocolata negra, que els caracteritzava; no podia ser de cap altra manera.

Pujà les escales plorant. No va dormir. Va escriure pàgines i pàgines en el seu diari. No tenia cap altre sistema de comunicació. No podia parlar amb ningú.

                                                                                             20 de novembre
Tantes vegades com m´has acomiadat i jo que no creia – il·lusa- que arribés, mai, aquest adeu. Què dèbil em sento! Aquesta nit em manquen les forces i no vull. I que dèbil ets tu, també, que no pots lluitar contra aquesta por que t´ofega, aquesta por a perdre´m que t´ha vençut.

Però aquell adeu, com ella mateixa pronosticava, no feu perdre a la Maricel ni una engruna de força; al contrari, el dolor la dotava d´una energia insuperable. Però va canviar; va perdre aquell exultant somriure, aquell entusiasme per la vida.

- Desde que vas estar amb mi ja no ets la mateixa – li digué en Ferran molts anys després- ... tenia raó.

Ho intentà. Transitava per les vides d´uns i altres, però ja, ningú més, no la faria tremolar abatuda de passió. Ho sabien tots dos.

Van passar sis dies, només sis, perquè es tornessin a trobar, perquè es tornessin a abraçar, besar, acariçiar; perquè tornessin a discutir.

- Hi ha algú altre?
Ella no el va creure i mentre el besava li preguntà:
- Qui és? Ho vull saber.
- Tan se val.
Saps, aquesta setmana ha estat insuportable.
- Què farem?

S´embrancaren en un difícil projecte. Davant la impossibilitat de contenir aquelles marees tempestuoses, remarien junts en el més estricte secret.
Fou inútil, el problema no eren els altres – com creien- sinò ells.
Culpaven les infidelitats, els seus caràcters antagònics (segons ells), el temps que romanien separats, la distància, aquella que no existia. S´atribuien errors inexistents, paraules no pronunciades, moments gairebé intangibles... ratllaven la subnormalitat; què difícil és descobrir les pròpies mancances i acceptar-les!.




El segon intent, amb la barca ja mig enfonsada, encara feu més mal. Per molts tòpics desgastats, la realitat, sempre, supera la ficció: no es pot renèixer d´entre les centres.

Ja era hivern. I amb ell, l´indesitjable Nadal.

- Quines festes més horribles – la Maricel no es cansava de repetir-ho-.
Volia burxar dins una llaga que encara coïa, amargar el Nadal a tothom.
No funcionà, ningú no l´escoltava. Suportà empassant saliva i escoltant les converses estúpides dels eterns sobretaules. Fins i tot podia somriure!... Quanta hipocresia!

Per Cap d´any gastà els seus estalvis en un vestit negre (com sempre) de bellut.
Fins i tot va anar a la perruqueria, li van fer un pentinat horrorós, però servia; les disfreses i el maquillatge donen una falça sensació de seguretat.

Només entrar el va veure, però no el saludaria en un nou intent (mai n´hi havia prou) de demostrar-se que podia guanyar, encara, moltes batalles.

Dues hores més tard eren al Passeig de la Ribera preguntant-se, en silenci, enmig d´un torbellí de passió insostenible i anacarada, què els estava passant.

Semblava feliç, però no ho era. Jo ho sabia millor que ningú. Darrera d´aquell exultant somriure amagava un nerviosisme que només jo podia copsar. Desitjava trobar-me tant com jo desitjava reseguir el bellut de la seva pell enfonsant els meus llavis contra els seus.

Vaig cedir, sabia que volia que ho fes.
Vaig acostar-me, lentament, sense deixar que res ni ningú s´interposés entre els meus ulls i els seus - que em cridaven desde el més estricte i sepulcral silenci-.

Sentia com s´anava desfent, com s´endinsava més i més en mi. Era aquella excitant sensació de fer l´amor sense tocar-se que tantes vegades havíem experimentat.
Vam marxar quan ja no podiem reprimir ni un segon més aquell desig.

Un quart d´hora després pujaven pel carrer Bonaire insultant-se. Era normal, fer-se mal augmentava l´egocentrisme que servia per tapar forats que, indefectiblement, humitejaven la seva estúpida insígnia. S´odiaven, tant com els qui no saben deixar-se d´estimar. Eren criatures apassionades, terriblement immadures. A vegades no volien llençar tants esforços a aquell abocador de somnis perduts i ardors apagades en un mar gèlid; d´altres era evident que no existia cap altra sortida...

- No sé com dir-ho.
Eren en un bar, a l´estiu, prenen un cafè amb gel, envoltats de gent i acompanyats per un nerviosisme exacerbat que anava col·lant-se per l´enreixada habitació dels seus sentiments.
- Vols que ho intentem? – després de llargs minuts d´absurditat-

I tant si ho van intentar!. Mil cops. I un rera un altre anaven davallant... com les seves forces.

La vida és un monstre que arrossega tot el que li passa pel davant. Dents de ferro, braços robusts que quan es mouen creen vents huracanats, cames de vidres punxants, ànima de pedra: inert, sense vida, morta, immutable, gris, inescrutable, intransitable; una ànima que no ho és perquè ella mateixa, en no ser-ho, es suprimeix.
La vida és màgica, pot deixar de ser-ho en qualsevol instant ...i no cal morir.




Aquella nit, el destí- o qui sigui que mou els fils de la nostra vida- va riure estrepitosament amb l´absurd de l´escena que protagonitzaven.
- Et puc demanar una cosa?
I ella respongué que sí. Innocència o desig, tan se val. Aleshores es van besar, una llarga estona, amparats per la presència sumptuosa de la Punta, amb la orquestra i les seves músiques de fons instrumental (era Festa Major), cuberts per la fina brisa del mar que humitejava, encara més, els seus cossos abraçats.
I un sol pensament: “què va passar, què passa, per què?”. No hi havia resposta.

Fou un 23 d´agost, ben entrada la matinada. Es trobaven sols, purs, sense paraules, sense passat ni present. No tenien res, només l´un i l´altre, l´un i l´altre. No va caldre res més. Si oblidaven el pes dels anys, si oblidaven el sentit comú, tot era d´una simplicitat esfereïdora, tant com les veritats, fulles punxants d´una navalla.

Feia sis anys del primer adeu, un mes de l´últim. Oblidades les pretensions d´una vida en comú i assumit el magnetisme que els feia sucumbir al desig, malgrat tot, van decidir arruïnar les seves vides i arriscar.

Aquelles trobades, fortuites i secretes, eren tot el que podien anhelar. Hipòcrites, llefiscosament egoïstes, quasi insensibles al sofriment dels altres i a l´engany; una i una altra vegada es deixaven arrossegar per aquella marea extasiant de cobdícia, per aquell tormentós torbellí de passió irrefrenable.

La seqüència acabà com sempre. Es demanaren perdó i marxaren, un per cada banda, per continuar amb els afers rutinaris de les seves vides després d´aquell miratge, d´aquella veritat inqüestionable i pura que representen dos cossos despullats.




Arribà la tardor: la calma dels carrers i el temporal de la mar, el dia que s´escurça, el fred, la olor a fusta i records cremats, la nostàlgia, el gris, més gris encara del que era normal.
Aquell dia, el dia del nou retrobament, el vent bufava amb força, gelat; el cel, turbulent i remogut, obria petites escletxes de llum entre núvols esponjosos; plovia, poc.
Eren a la biblioteca, aquella sumptuosa i romàntica joia emplaçada al Casc Antic, cuidadora de secrets i de cultura.
No es van dir res, no es van mirar... feia molt temps que no es deien res, que no es miraven, exactament 2 mesos, desde aquella vigília de Sant Bartomeu (patró de la vila), en que compartiren per última vegada, mig enterrats a la sorra, fluïds i paraules.

Ella pretenia un distanciament, no perquè l´hagués deixat d´estimar (no podia) sinó perquè li començaven a tremolar les cames i sentia que havia de fer una parada en aquell llarg camí d´absurdes i febrils impugnacions.

Però el distanciament només fou un miratge. Imposibilitats per afrontar una separació, mantingueren una llarga relació basada en ardents paraules, desitjos i somnis frustrats encunyats sobre folis de paper. No fou premeditat – l´esència de les relacions mai no sorgeix de la consciència- simplement, sorgí.

La primera d´aquelles cartes es fonamenta sobre la calma que deixà la gran tempesta de Festa Major. Ella mateixa la va dipositar a la seva bústia aquell temut dia després de...

                                                                                                      24 d´agost
Aquella nit, la d´ahir: un gemec en l´obscuritat que recubreix els nostres cossos, una llàgrima platejada lliscant fins als meus llavis, un inici o un final... en tot cas, el següent capítol d´una història que no vam triar.
Per mi, l´error més saborós, més excitant, més desitjat. Però oblida, company d´incerteses, oblida que en el transcurs d´uns minuts llarguíssims et vaig regalar el que em queda de vida.

I ara, res. Un silenci abismal, una tramuntana que asseca les cavitats de la meva ànima i em deixa abatuda i vulnerable, davant TU, èsser apreciable que domines la meva existència i em regales, com qui no ho vol, esències humides de la flor de la passió, que m´empeny cap a un pou sense sortida. I així estic, en un laberint de sentiments que còrren amb la rapidesa de la bogeria més amarga.
No puc viure amb tu. I quan no hi ets em falta l´alè.

Si ella no podia amagar el dolor, ell, encara menys. Era tanta la saliva que havien tragat que ara restaven, mig submergits, en un laberint del que mai no en sortirien.

                                                                                                2 de setembre
Parat al teu carrer, amb els ulls clavats a la porta de casa teva, aquella porta que ens va regalar tantes benvingudes i tants comiats; aquella porta que fou l´inici i també el final.
Allà, aturat en un somni sense sentit, anclat en un port que romania tancat, m´han vingut al cap tants per quès que m´he saturat d´imatges i paraules i m´he posat a plorar. Així, simplement; les llàgrimes em regalimaven sobre les galtes i no ho podia aturar.
Plantat en aquella estreta via, pensant sense fer-ho, m´he plantejat com seria (com serà) la vida sense tu i m´he angustiat. Fins a quin punt la realitat ho pot ser? Ja ho sé, ja ho sé, existeixen les segons oportunitats... però nosaltres ja n´hem despreciat milers de milions.
Et trobo a faltar. I és irracional, però et segueixo trobant a faltar.
Tu, que m´has robat la vida en un instant, tot rient. Tu, que t´has quedat la millor part de mi i no me la tornaràs – egoïsta èsser apreciable-. M´has ensenyat tot el que sé de la vida i el que no sé ho has tenyit amb la teva única, lleugera i omnipresent causa: la causa de tot allò sense sentit aparent, la màgia del foc que escalfa sense cremar.
Gràcies per regalar-me tanta vida, tanta mort; quan morir és quelcom tan tendre com viure apagant la lluminositat d´una espelma que es consumeix pas a pas.




Entre aquell terrabastall de folis volant per entre les seves imaginacions, trobaren, tots dos, vies per intentar espantar aquell mal esperit que el troncava l´ànima.

Però ella no renunciaria a res.

Eren antagònicament diferents. L´un passional, fort, contundent, lluitador, mai no acceptava una negativa... tenia una ànima candescent que s´encenia desprenent fortalesa. L´altre feble, sense personalitat, incapaç de lluitar per un somni, pel simple fet de no tenir-ne.

Ella s´hi enamorà lentament, sovint sense saber per què, sovint pensant en la diferència abismal que el separava d´aquell home que la deixava exhausta i inerme quan la mirava. S´hi aferrà, com acostumava a fer. Potser per comoditat, potser per aquell instint de protecció, potser perquè feia anys que havia après a distingir realitat de ficció.

Mai no la feu tremolar de passió, però afrontà que la vida passa o, com a mínim, cal deixar-la passar. La majoria de vegades ho afrontava amb resignació, d´altres, en canvi, amb ràbia i passió, tanta que perdia l´alè, el nord, la concentració.

Amb els anys no aconseguí apagar aquell foc que cremava les seves entranyes, al contrari. I aquell home a qui havia regalat els millors anys (no els millors moments) li resultava cada cop més monòton, més feble, més conformista... més mediocre. I les virtuts s´anaren convertint en defectes i els defectes li resultaven cada dia més insuportables.




La moneda anava girant lentament però sense titubejar. Quan apareixia una crisi buscava, com el reu la salvació, la seva presència, si no real, virtual.

En aquells anys mantingueren, a més de trobades, una amplíssima relació per correspondència, més ardent, si voleu, que la real. Tocar-se amb les paraules en un acostament invàlid, mirar-se sense veure-hi, amb les llums apagades; somiar imaginant, inventant mil històries que semblaven no finalitzar mai, sentir sense presència, continuar la ruta, com fos.

                                                                                                     5 de febrer
Una ombra que torna, el retorn de l´albada, un adeu impronunciable, un desig prohibit, la claror dels àlbers, el somni mesquí, la lluita perduda, l´amant retrobat; l´eternitat, la ona que no arriba a la costa, el respirar sense alè, l´horror i la por, la excitació que desprén una pell intocable, una boca impalpable. Quant més? Dona´m el pebre i oblida la sal, deixa-ho còrrer, trenca les fronteres. I ara, digues:
¿Qui més et farà plorar, qui més t´arrencarà la ràbia del fons de l´ànima fent trontollar tots els bastiments; qui, serà capaç de submergir-te en el més terrible dels dubtes, qui més escalfarà el teu cos amb un simple moviment de caderes, qui et despullarà amb una mirada, potser llunyana; qui, et regalarà un orgasme amb una intrusa i tímida carícia, qui inventarà per tu una història cada dia, qui llegirà més enllà del destí i els astres, qui donarà la vida per una vida que no ho fou, qui et perfumarà d´ambivalència, de mentides impregnades de veritat; qui, a més que jo, sap nadar en el teu iris, qui podria inventar tantes preguntes?

I amb la seva resposta, la meva temuda veritat.

                                                                                                     7 de febrer
Obro la finestra. L´aire em colpeja la cara. El perfum dels somnis m´intimida, vol acostar-se massa. Ets tu, sé que ets tu qui truca a la porta sense ser-hi, però no puc obrir i sucumbir de nou a la perfecció de les corves de la teva silueta. Perdona´m per aquesta nit i per tantes com vindran. No podem continuar.

                                                                                                    12 de febrer
La ràbia d´un absurd, d´una mort abans de la vida. L´estòmac ple de gas i exaltació per un adeu que s´allarga i careix de paraules.

La pubertat, el goig de ser pare sense haver concebut l´amor, la comoditat d´una llar calenta, com l´opuscle d´aquella simple dama de cames creuades i ardent esòfag.

El fusell, la olor a caramel de la mimosa, groga, nerviosa, que s´afanya per ser protagonista d´una primavera que mai no copsarà. Tu sí? O és també una llegenda el que ens envolta? L´ideal d´un afany que mai no ho va ser. La transgressió de la nit al dia... cada dia!! La obsessió que ratlla una bogeria convenient, laberíntica a vegades.
No crec en res que no siguin les paraules, aquest verí hipnotitzador iniciador de torbellins, daga de mort premeditada, d´assassinat amb alevosia, covard i fàcil : per l´esquena, amb un ganivet fred i afilat que travessa el teu cos i fa estremir les visceres i el cor en un últim intent perdut.
La màgia, la alquímia, el destí i la veritat absoluta, absurda. Necesites ajuda o ets capaç de pensar?
No, no cal; l´adeu és, només, un tràmit burocràtic de difícil compliment i fàcil exhiment... et perdono.
Torna quan no tinguis res més.

Creia haver tocat fons. Ella i el seu món. Per què? Per no sentir la seva veu, per morir.
Però hi ha sentiments que poden sobreviure a tempestes i terretremols, volcans i tifons; a tota mena de saccejades... els sublims.
                                                                                                    29 de març
Una nit, tan llarga com per fer-me pensar més del que voldria, em recorda que la tempesta sempre torna, malgrat la calma.
He perdut tant que ni tan sols recordo què vaig tenir. Va existir o només fou un miratge, què s´ha podrit?
Si no fos per les llàgrimes i el batibull d´aquesta meva ànima minimalista, creuria que ja no visc.
La bellesa merceix i, tard o d´hora, dóna pas al negre de les cendres inflamades per paraules dites a l´esquena, com volent-se amagar entre ombres de brutícia i escarafalls d´hipocresia.
Quin món és aquest?

... quan la abandonà per un intent que es quedà en això, perquè el sentiment més difícil d´abandonar no és l´amor, és l´odi. I ell la odiava perquè el feia sentir inerme, desvalgut.

                                                                                                        2 d´abril
Aquesta dona, vanidosa i fàcil, escapa d´entre les tenebres oblidant que ella mateixa n´era part important.
Les seves caderes, somnis escumosos i fulgurants de flames trencades per l´alè, es balancejaven sota un destí poc afortunat, desmotivador... fins la seva arribada casual i inesperada. La SEVA arribada... però era MEU... o només ho creia?
Els seus pits, compàs irrefrenat de passions sobrants i amants absurds, assenyalaven, excitats, un horitzó desdibuixat, com un rostre cremat per l´àcid sulfúric del dolor i la soledat.
Els seus ulls, d´un negre inquebrantable, indiscutible, cecs de veure tan poc, empassaven saliva davant l´absurditat d´un món que havia perdut el nord, el ritme i la substància fins la seva esperançadora arribada. Esperança??
I el seu cervell, de matins que no ho arriben a ser, sobrepassava el cinisme per instal·lar-se a la llar de l´egoïsme irrisori dels èssers que, com àcars perduts en la immensitat de la pols còsmica, deambulen sense arribar a bon port; vençuts i, paradoxalment, orgullosos de la seva insípida existència.

Ella, sentia la sang i no la palpava. Com aquell home a qui estimem i mai no serà nostre, com aquell rellotge que no s´atura pendent del sentit nul de tant extravagància, víctima d´ell mateix, VÍCTIMA D´ELLA MATEIXA, absurdament nul·la... i em robà els seus minuts.

Aquella dona, a qui la Maricel tan odiava, s´havia convertit en el seu amulet, en la barata, inventada i hipòcrita quimera que creia desitjar desde temps immemorables. Desitjava l´estabilitat, la calma – es justificava-
Res més lluny de la realitat.

                                                                                                        8 d´abril
En el seu dolor, dissimulat i salvatge, intueixo la meva calma, la meravellosa serenor de la verema.
Tant com la estimo la segueixo odiant. Per què? Per robar-me allò que era més meu, allò que em pertanyia només a mi: la vida, inútil gota d´aigua en un xàfeg d´històries circundants.
Com l´envejo!!!
Però sé que tornaràs a mi amb la avidesa del tresor perdut i retrobat en una distància llunyana que mai no ho fou.

T´anyoro, fa tant temps que ningú no em sacceja l´ànima!
Amor, com retrobar-nos enmig d´aquest incendi, com recuperar els records entre tanta destrucció, com refer una història que quasi no disposa d´elements?
I et giraré la cara un i mil cops. Ja no tinc forces i m´he cansat del plany d´una mirada. Simplement, no existeix, no va existir, no existirà...

I com més es justificava més contradiccions bombardejaven el seu cervell. La seva teoria, la estúpida hipòtesi de col·locar un peó al lloc de la reina feia volcar totes les peces i destruïr una rera l´altre totes les jugades que planificava.

Es consumia. Tot, finalment semblava desembocar en un final lleuger per tant de pes com suportaven aquells dos èssers increïblement fràgils, aquells dos cossos estigmatitzats per un somni que pogueren intuïr però mai arribar a tocar.




Plorava, no podia concebir aquella existència gris com a inversió de futur. Ella no, ella mereixia alguna cosa millor, era igual com fos; millor.

Mai no havia tastat l´elixir de la felicitat, mai no s´havia sentit plena; ningú, mai, no havia decidit lluitar per ella: ni la seva família, ni els seus amics (que cada cop n´eren menys), ni els homes a qui havia estimat... i s´havia de menjar el món!!

- Quan siguem vells – li deia convençut- explicarem als nostres nets com ens vam conèixer.
I ella contestava somrient:
- Serem al costat de la llar de foc, en una casa molt acollidora. Jo et miraré mentre parles. Tindràs arrugues al front, el cos flàcid, canes; però de ben segur, conservaràs la brillant candescència dels teus ulls: blaus, braus com el mar.

I mentre parlis aniré recordant els teus petons assedegats, la tremolor dels teus dits acariçiant-me, el silenci ple de paraules de les nostres mirades, la suor dels nostres cossos fent l´amor, el recolliment de les nostres abraçades, la música que compartirem, la teva mà, dubtosa, agafant la meva, els teus llavis mullats parlant-me...

Ell, quan li parlava així es sentia indefens, li impresionava la profunditat d´aquella ànima indefinible. Però d´això ja fa molts anys.

Algún cop, molt més tard, quan les seves vides només restaven unides per un esberladís fil que anava cedint, van tornar a parlar de tot allò, d´aquelles converses esperançades, d´aquell anhel de deixar gravada l´empremta de la seva història. Com deixar en l´oblit tanta puresa?

- Com hem canviat tant?, com s´han esborrat tantes promeses?
- No ho sé, però res no ha variat en esència.
Ell mai no deixava de lluitar.
- Sí, però quan la expliquis jo no seré al teu davant.
- Hi seràs, sempre hi seràs.
Moltes vegades aquelles frases es transvestien de dolor en deixar entreveure amb tanta claredat les seves mancances, d´altres es convertien en un terrabastall d´ardor que ja no podien aturar.

Aquella relació va anar xuclant-li la vida fins dur-la a un laberint del que no sabia com sortir.

Aquestes són les veus d´aquella desesperació.

                                                                                   3 de setembre de 1993
El cel negre i vermell d´una nit, tan se val quina; les veus de fons de gents desconegudes lluitant contra el silenci d´aquesta habitació; el rellotge no para de repetir-me, amb el seu peculiar idioma, que falten pocs minuts per la mitja nit... i la vida continua, per mi, per molts d´altres, i s´atura per la resta.

                                                                                  22 de setembre de 1993
            Santa Tecla: Una conversa de matinada vora el mar

- Sssshhh!! Silenci, callem, siguem per un moment res – em deia-
- No puc. El temps ha marcat tot el meu èsser. Cada paraula té una referència anterior, un aprenentatge. Vaig caure i vaig aixecar-me ràpidament, però les lesions perduren.
I insistia, sempre insistia.
- Prou. Deixa´m intentar-ho. Tanca els ulls i escolta, només, el soroll de la mar. Fes com les ones, deixa´t portar. Ara oblida prejudicis, noms, errors, oblida qui ets i qui sóc.
- Ho intento, però sé que després d´això TOT serà diferent, no seré la mateixa.
- Després de...?

- Després de parlar-te molt fluix, acariçiant amb l´aire que surt de la meva gola la teva orella, d´abraçar-te, primer distant i fredament i després vigorosament, com si mai abans ho hagués fet, com si no sabés com em recomforta; després de recòrrer cada mil·limetre del teu cos palpant molt lentament els desnivells; de besar-te, tastant, de nou, el sabor dels teus llavis, sentint la seva estrepitosa calor, la mel i la sal d´allò prohibit; després d´embolicar-me amb tu entre llençols, nua, només sentint , sense ser ni tenir.
Tan sencill com regalar-te el meu cos perquè juguis amb ell.
- I després? – em preguntava-
- Radicalitat.

Aquesta és la esència, amb mil i una varietats i escenaris diferents, d´aquells moments, preludi de nits intenses que podien finalitzar amb la tendresa més sublim o el dolor més auster.

                                                                                   2 de novembre de 1993
El dia, amb ombres que ens segueixen, que se´ns acosten i se´n van. La nit, ombra perpetua que em porta els silencis que vam compartir. Així passa la vida fins que se´n va.
Jo, egoïsta partícula de l´univers, reclamo per al dia que marxi per sempre més, la claror inaudita de l´immesurable blau dels teus ulls. Ara, lluny de tot com em sento, et sento imperceptible, tant com arrebassat fou i és el nostre món: petit entre tants, llunyà gràcies al rec de la nostra distància, fràgil com el vidre mullat que tants cops ha llicat entre les nostres mans... irrealitzable: ara i mai. Però t´ho agraeixo, ningú no em sabrà fer sentir tant.
Ara corre, deixa lliscar els teus peus entre els camps de civada del passat per esborrar, no miris enrera, no dubtis ni un segon, segueix fins trepitjar la línia de l´horitzó.
No pateixis per mi, jeure entre l´herba deixant caure llàgrimes fins que el gebre de la matinada, freda i emboirada, faci cruixir els meus ossos per dir-me: encara ets viva, encara pots lluitar per aquelles petites coses que donen alè, que són, al final, la vida.

I així, deixant de banda el dolor de les grans passions marxaré, lliure, per trobar un company disposat a desfer la neu de l´hivern; i així, amb el desglaç i els primers raigs del sol, faré renèixer en mi la primavera.

No sé quantes coses més podria explicar. Segurament moltes: sublims i quotidianes, evidents i impalpables; però seria eternament llarg.

Què més? Totes aquelles petites coses que amb la inigualable força de la joventut es fan grans, immenses...




Un dia no el vaig veure, un altre tampoc. Passà una Festa Major, i una altra, i encara una altra. Volaren els dies, les nits. Vaig ser feliç, vaig ser desgraciada, vaig riure tant com vaig plorar, vaig VIURE i vaig entendre que l´eternitat no existeix, que tot es pudreix, es marceix, que tot canvia... excepte el mar.

Avui, després de molts temporals viscuts i amb molts altres encara per viure, llegint aquelles velles cartes he sentit nostàlgia i, fins i tot, les mans m´han tremolat. He tornat a veure el seu rostre tal com era aleshores i, en algún instant, l´he anyorat; he recordat els seus braços, la meravella dels seus ulls, el sabor dels seus llavis, m´han passat pel cap moltes paraules, molts moments compartits, molt!

Potser encara cauria en els seus braços, no ho sé, però definitivament ens hem fet grans, hem deixat enrera aquell poble, aquells bars, aquelles músiques; hem deixat enrera alguns companys i n´hem trobat d´altres, hem madurat.

Avui, després de tants anys, he volgut recordar-lo però ara ja no és viu, ara ja no existeix, ni tan sols ens saludem... i tant com vam ser! Però la vida és això, etapes cremades i altres per encetar i encara hem d´apendre tant!!


Raquel Martín (raqmm@yahoo.es)

Aquesta història, com tantes, comença al voltant d´un adeu; aquest cop arran de mar.
- Un mar que mai no fou nostre-.
L´ocàs emmarcava la imatge, tendre i cruel alhora.- No hi ha dolor més dolç que el provocat per un adeu-. Les ones sobresortien d´un firmament pla i gris, com volent escapar d´un destí massa senzill per a la seva suptuositat. La brisa esculpia els seus rostres i els amarava regalant-los el perfum dels somnis amanits amb sal, aquella sal de la vida.

Era hivern, fred i hostil. Ningú no destorbava la seva intimitat. Caminaven per la sorra amb la grandil·loqüència dels grans events, festius i propers; sols que ara, allò que els unia era justament la distància, una distància que poc a poc i a força de paraules fredes i encontres evitats es feu més i més patent.
- No preteniem res, només acabar, però a vegades... costa tant!!-.

La llum s´anava fonent al ritme de sospirs descompasats, somriures forçats i frases a mig dir.
Els seus ulls es buscaven amb urgència controlada, els seus cossos intentaven allunyar-se lluitant contra un magnetisme prodigiós, sobrenatural.

Tot: la fortor de mar que desprenia aquell Mediterrani que els trepitjava els talons, el vent que unia els seus cabells enredant-los (metàfora de les seves vides), la buidor d´un cel gris sinònim de nostàlgia, la solitud d´aquella platja, d´aquell passeig, el fred i la humitat que, superant tots els obstacles, s´instal·laven ben endins, en aquella estança profunda i misteriosa: l´ànima.

Arribà la foscor de la nit i encara no havien solucionat l´empresa que els havia dut fins allà... presagi de les hores que encara tenien per endavant. Hores, només hores.
- Quan el nostre món s´acabi, ens tornarem a trobar? – preguntà ella-.
- No – contestà amb un cop sec-.
A vegades era dur com un roure, d´altres s´enfonsava. Aquest era el seu mecanisme de supervivència. Quan se li acostaven massa, quan temia que podia perdre, es reforçava amb aquella frontera d´orgull i paraules punxants com dagues i es feia impenetrable. Res, excepte ella, no el feia mirar enrera... mai no mirava enrera... excepte per ella.

I què més?... no ho sé. De fet, la història podria finalitzar en aquest instant, però no puc deixar escapar la oportunitat de recomençar, intentant aclarir tants dubtes.
Vull destruir-ho tot i inventar-ho de nou.




Era una vila petita i acollidora, blanca i blava. Hi regnava, amb autoritat indiscutible La Punta, que havia esdevingut un símbol més enllà del seu paper eclesiàstic.
S´aixecava sobre el mar com un far mentre una gran escalinata de pedra la feia asequible al món humà. I sota d´aquesta, una gran catifa per on passejar. A una banda, el mar i la seva mística; a l´altra, les misèries humanes en forma de cases i carrers estrets, de pujades i baixades.

Però el millor, com sempre, era just darrera el teló.
La idiosincràsia d´aquella gent els feia únics. Alimentats per tota mena de cultures havien forjat un caràcter obert però retiscent als canvis. Ser sitgetà esdevenia un anhel per a molts i un hàndicap per a d´altres, però ningú no es mostrava indiferent.

Ella vivia al carrer Carreta. Una portalada ampla, de pedra i en forma d´arc donava la benvinguda a tots els que s´hi volien acostar. A dins, un gran rebedor amb quatre cadires de fusta i mimbre, totes diferents, alguna xarxa antiga i molta humitat. En aquell recó s´hi concentrava tota la seva infantesa... aquelles tardes d´estiu gaudint de la fresca, aquells jocs innocents, aquelles converses de gent gran - sempre hi havia amics que s´hi acostaven a petar la xerrada-.
Tot: l´aire, el perfum, els colors era sinònim d´aquella etapa feliç i despreocupada.

I més enllà, una escala, prima, amb una barana de ferro forjat, que conduia directament a les estaces de la llar. Una llar de pedra i fusta, sencilla i pura, autèntica.

El menjador era presidit per la xemeneia: a l´hivern, centre de les seves vides; a l´estiu, endormiscada. Dos sofàs de vellut vermell, individuals, eren reservats per a la gent gran, eren els llocs d´honor i per tant calia un cert estatus per seure-hi. La resta eren cadires de fusta, això sí, amb coixins vermells de vellut.
Una gran taula rodona quedava instal·lada al centre... quants àpats!.

També hi havia una vidrera arreconada a la pared on s´hi guardava la vaixella, i diverses estanteries plenes de records: jerros de totes menes, estris antics de ferro, fotografies... però el que més resaltava eren les parets; centenars de quadres evocaven paisatges i persones relacionats amb aquella família.

Una cortina, també de vellut vermell, penjava de l´arc quadrat que separava el menjador d´una saleta d´estar que quasi no utilitzàven, només els dies de festa per esmorzar.
Era petita: una taula i tres cadires i més quadres, molts. Aquesta sala duia al pati, ple de flors i plantes, que tenia al mig una altra taula, aquesta rodona, i quatre cadires més de ferro. També hi havia un safareig i una finestra que conectava amb la cuina, estreta i allargada, de pedra.
Antiga com era, semblava que remugués amb les modernitats imposades per l´indiscutible pas del temps. Al fons de la cuina una porta que donava a la sala d´estar i a l´altra banda una altra que amagava un petit bany.

Al segon pis, les habitacions. Ella sempre somiava dormir en aquella majestuosa cambra de matrimoni, però poques vegades s´acomplí el seu anhel.
Semblava copiada d´un conte de fades. Una porta de fusta (amb pany) feia de mestre de cerimonies; un cop a dins: el tocador, un gran armari, un divà i un bagul, segurament ple de secrets.
Un arc quadrat vestit amb una fina cortina blanca de ganxet separava aquesta sala del dormitori.
I just al mig, un gran llit de fusta, dues tauletes de nit i al damunt del capçal, una rèplica del Naixement de Venus; tot regat per la llum que entrava a través dels grandiosos finestrals que comunicaven amb el pati.

Les altres habitacions eren molt més modestes, això sí, donàven al carrer gràcies a les minúscules finestres que poseien.

I ja està. La resta, els detalls que la feien màgica eren tots aquells sentiments que desperten en un mateix la convivència, els anys.




El carrer Carreta havia estat el centre neuràlgic de la vida dels pescadors durant anys. Allà, els homes partien, encara de nit, a guanyar-se el jornal. I les dones esperàven, impacients, la seva tornada: arreglant les xarxes, netejant la casa, preparant els àpats... deixant passar la vida.
Tot era terriblement estàtic. La societat estava estigmatitzada per la tradició i el què diran. Així, les famílies representaven un fals paper d´harmonia que no corresponia amb la realitat. La seva n´havia estat un exemple. Desde temps remots, les dones havien callat i empassat saliva davant les impertinències d´uns marits amb dret a robar-les l´existència. Dames de ferro: procuradores de l´educació dels fills, cuidadores de la llar i de les tradicions. Mai no estaven malaltes, mai no es queixaven, mai no suplicàven; simplement, perquè no hi havia alternativa. Com el reu accepta la condemna i el malalt l´enfermetat, elles resaven i es preguntaven, en silenci, en la intimitat d´una habitació fosca, què havia succeït, com es podia pudrir tan ràpidament l´amor.

Els seus pares fòren l´excepció. Es van conèixer en aquella època màgica de progrés: els seixanta. I ràpidament, tant com s´enderrrocaven les cases dels pescadors i s´hi construïen “luxosos” apartaments, van arribar a la sacristia; ells, que enerbolien l´amor lliure.

El seu pare, després de conèixer-la en aquell ball de Festa Major, arribà a casa exaltat- i mig borratxo- i predicà, a tort i a dret, la seva conquesta. El seu germà, que dormia amb ell, reia estrepitosament:
- Tu? – deia- . M´agradaria conèixer-la.
Tot just quan començava la descripció entrà al dormitori la seva mare.

Era una dona amb un fort caràcter, autoritària, més desde que un càncer s´endugué al seu marit quan el fill gran tot just celebrava la majoria d´edat.
Sempre duia el cabell, llis i negre, recollit amb una cua, que l´estilitzava i encara la feia més prima, més alta.
- Deixa´t estar de tonteries i busca una feia, això és el què has de fer. No téns ofici ni benefici!.
Els dos germans callaren. El que deia els va fer mal, tant com ho fan les veritats.

Després el somni es va anar diluïnt; amb els anys, fins i tot la màgia es desfà.




Fou una cerimònia curta i extremadament íntima a la Parròquia. Al sortir els ulls d´aquella núvia brillaven més que els raigs del sol reflexats en les ones de la mar. Ell somreia, però no semblava feliç.
- Quina vergonya! – no parava de repetir-ho la Dolors, la matriarca i indiscutible eix de la família-. Quina vergonya! El poble en va ple!
En el característic esforç de la gent de les viles petites d´enganyar amb les aparences, allò era massa evident.

La seva amargura per la vida s´accentuà, arribant a límits insuportables. Tant que es quedà sola, sense el suport d´aquella família per la que tant havia lluitat. Insostenible.
Tot es precipità, aleshores, cap a un desenllaç tràgic. Però el dolor té una gran capacitat de ressistència; com ella.

Set messos després nasqué, com un broll de vida, la petita Maricel per donar alè i reestructurar tot aquell desgavell. Immediatament, desde el moment de la seva arribada a la llar, es convertí en el centre d´atenció de les seves vides.

El seu pare, en Miquel, no parava d´acariçiar-la, besar-la, mirar-la... li semblava l´èsser més preciós que hom podia concebir, la bellesa en el seu punt més sublim.
El seu tiet també sucumbí a la generosa gràcia del nadó; però ni tan sols això el desenganxà de l´alcohol.
La seva mare, encara més bonica desde que ho era, es refugiava en els afers domèstics per oblidar que en aquella casa era quasi una desconeguda.
I l´àvia s´aferrava a la innocència d´aquella nena per no buscar explicacions. La estimava, potser, fins i tot, massa. Ella, que no havia gaudit de la feminitat d´una criatura, aprofitava la funesta oportunitat que li brindava el destí i fou més mare que àvia.

Així va crèixer, entre llàgrimes amagades i preguntes sense resposta evident, fins que, gràcies a una matinera maduresa, descobrí, un rera un altre, tots els secrets. I no es conformà amb això. Volgué canviar aquella petita societat d´HOMES i dones.
- Però, què t´has cregut? – cridava la Dolors- Qui et penses què ets?




La petita innocent es transformà en una dona de caràcter, de dura personalitat. Intel·ligent, inabastable, lluitadora, idealista, íntegra, testaruda, replicadora, orgullosa. Tant com dolça, sincera, vulnerable, indefensa.

L´adolescència passà a través del seu èsser com un torbellí de vents huracanats. Fou en aquell temps quan aprengué a discernir realitat de ficció.
Envoltada sempre de gent (no suportava la soledat) tastà el sabor de la felicitat a través de la seva particular perspectiva. Quan alguna cosa era insuportablement dolorosa, la guardava, amb milers de records, en la capsa dels sentiments terrenals i seguia subsistint en el seu món de fantasia en el que tancava els ulls i reinventava els fets transformant el sofriment en espúrees escenes d´una pel·lícula sense fil argumental.

Com tots, tingué un primer amor, poètic i lasciu, alimentat d´il·lusòries llums de neó. – Quan la vida se´t gira d´esquena sempre cal tenir un bon pretext per riure-te´n d´ella-.

Sense adonar-se´n, cremava els millors anys; però, no és en aquesta aparent contradicció on descansa la teoria de “el passat sempre és millor”?

Amb el seu brollador d´energia infatigable, se´n reia d´aquells que se li volien acostar massa. Era com la dolça fruita de la venjança.

Tan dolor li suposà la pèrdua del primer èsser a qui va estimar que ara la seva màxima aspiració era retornar al destí aquell original present. Aleshores no sabia, encara, que en la vida, a tots, ens pot tocar el número tretze.

Fòren anys de descontrol, reflexe de la situació familiar i personal que vivia. Els seus pares, farts de suportar un pes insostenible: la seva convivència (que feia anys que no ho era) van decidir acabar amb aquell frau enmig d´un terratremol que saccejava totes les estructures familiars i trencava, completament, els seus esquemes.
Va sobreviure, com acostuma a passar, perquè decidí prendre l´egoïsta decisió de preocupar-se, només, d´ella mateixa. Va còrrer milles i milles sense cap destí concret. Viatjava en un tren d´alta velocitat, les parades eren curtes, a vegades intenses, d´altres vanals.

Segura de sí mateixa, no hi havia aspiració, anhel o meta que no franquegés. Res no escapava del seu poder, excepte el més important: la vida.

Refugiada en els braços d´un ideal que no arribava, el que sabia fer millor era inventar històries; vides simètriques a la seva però perfectes.




Per un moment semblà que regnava la calma. Finalitzaren els insults, els crits i les baralles a la llar. Però en el terrevestall va perdre aquell punt de retrobament i suport: quan plorava, quan reia, quan disfrutava o agonitzava no sabia on acudir. Divagà perduda entre marees que la emputjaven, amunt i avall, fora del seu control i, així, aprengué a suportar els cops amb una gèlida enteresa, immutable davant tantes saccejades, evadint-se, sempre, en el seu món, aquell inútil món d´il·lusòries figures deformades.

La família amb la que havia conviscut empassava aigua i vergonya i semblava no sortir d´aquell pou. Havien perdut el nord, i el que és pitjor, les ganes de continuar.

Primer fou el somriure esbogerrat del seu tiet, que naufragà entre litres d´alcohol.
Després fou la seva àvia. Aquella dona, a la que semblava que res no podia tòrcer, morí, víctima d´ella mateixa, d´aquell patiment que no sabia, ni podia controlar.

Després d´una dura depressió, decidí acabar com els heroïs. El balcó fou el seu últim amant, es llençà al buit quedant, esclafada i sense vida, enmig d´aquell preciós pati exterior.

La imatge era grotesca... aquell cos estés, amb la sang corrent cap al desaigua... però, ni tan sols la mort feu canviar el seu posat impertorbable!

- No ho va poder superar – explicava amb fredor-. La mort d´un fill és quelcom antinatural. Els humans, no estem preparats per això.

Era estiu, però la seva cara i el seu cos mostràven una palidesa enlluernadora.
Ella sí que ho havia de suportar. TOT: la mort del tiet més estimat, la tràgica desaparició del seu únic recolzament, aquella àvia, maliciosa i calculadora amb tothom excepte amb ella; la separació dels pares... i el pitjor, l´enamorament del seu pare d´aquella dona mesquinament inútil i mediocre.

En quedar-se sol, buscà desesperadament una estabilitat que encara no havia trobat (ni trobaria).
Conegué a la Pilar per casualitat, les seves vides es creuàren en un bar dels que ell freqüentava.
Ella s´enamorà; ell, simplement, la dugué a casa seva. No sabia cuinar, ni planxar, ni netejar... fou una qüestió de comoditat; no volia encomenar aquestes tasques tan feixugues a la seva filla i, a més, tampoc no hauria aconseguit imposar-li aquesta càrrega.

Pocs mesos va durar la convivència. La Maricel, l´èsser més preuat per ell, l´únic motiu que donava sentit a la seva exsitència, l´abandonà vilment. Fou la nit de Nadal, però tampoc no tenia massa importància, en aquella casa ja no es celebrava res. Marxà sense dir adeu, sense donar cap mena d´explicació. Simplement feu les maletes enportant-se el seu equipatge: la música, els llibres, quatre peces de roba i els seus escrits. No tenia gaires alternatives, així que va anar a viure amb la seva mare, la Laura, per la que suposà una gran alegria. Per la Maricel, en canvi, era, simplement, una qüestió de comfort; allà podia viure sense guanyar diners i sense suportar a la dona del seu pare.
Ràpidament s´acostumà a la llunyania d´aquell mar, a no sentir la olor de pedres antigues, a no gaudir de la claror d´aquell pati, a no tenir intimitat. Aquell pis, extremadament petit, es convertiria en el seu palau; de totes maneres, no tenia res més




Sempre estimà molt més la família del seu pare: eren catalans. Això es notava en tot: en la manera de fer i de pensar, d´actuar; de viure.
Ara, desproveïda dels origens, volia començar de nou - tampoc no tenia cap més possibilitat-.

Passada la duresa dels primers temps, tancades les ferides, es dedicà a vagar amb l´únic anhel del divertiment en sí mateix. Tenia diset anys i es llençà al buit de la vida gaudint de cada segon. Res no importava massa, per què pensar o sentir penediment?

Així, s´entregà per primer cop a algú que quasi bé no coneixia. Fou en un bar, a altes hores de la matinada, una nit de Carnaval.

Sense importància - així ho definia-. L´amor veritable no existia... bé, existeix?

I al dia següent:
- Hola – amb aquell posat de còmic mediocre- com estàs?

Quina pregunta més estúpida – va pensar- però sabia mentir; en va apendre quan va haver d´amagar tant dolor durant els últims anys de separacions furtives amb que la vida l´havia obsequiat. - Bé, però haig de marxar, m´esperen.

I així solucionà la dura empresa d´haver de donar explicacions, d´haver de dir adeu.
Durant el Carnaval de l´any següent, gràcies a una estranya conjunció dels déus es creuà amb un altre dels seus mig amants, mig companys.
El va veure i el va voler. Ho aconseguí.
Tot començà molt bé, massa bé, però dia a dia la rutina s´apoderà d´aquella relació, fins que no va poder fingir més. El dia de sant Pere (el seu sant) s´acomiadà amb el pretext de no tenir temps. Mentida!. Aleshores ja havia conegut en Ferran.
Fou, també, en aquell vell bar. Se li presentà per sorpresa. Mai no l´havia vist. Ell, en canvi, coneixia tots els detalls de la seva vida, però això li explicà més tard, quan la Maricel i en Pere (el seu amic) ja havien naufragat. En aquell primer moment – i en tots els que el succeïrien- la impressió fou d´un magnetisme enigmàtic, gairebé màgic i alhora, irreverent. – Després descobriria que el misteri era part inalienable de la seva història-.

Tot i lluitar per aquell encontre, amb mirades inacabables, persecucions discretes i una exhaustiva recollida d´informació; en aquell instant (que tècnicament per ell havia de ser sublim) en que es trobaven un davant de l´altre sense més distracció que la música i les mirades dels amics, ell es mostrà indiferent. Això la deixà exhausta i atordida. Ningú, mai, no s´havia mostrat aliè a la seva presència. Furiosa va apartar-se d´ell jurant no tornar a acostar-se. Per què havia reclamat la seva atenció durant tants mesos i ara no en volia saber res? Perquè era extremadament sensible i ella havia arribat allà on ningú altre havia penetrat. Tenia por, una por terrible a enamorar-se... però això ho descobriria més tard.




La vaig conèixer una nit d´estiu. Ella oferia un concert de piano al Racó de la Calma. Duia un vestit negre, cenyit, llarg fins als peus, amb un generós escot a l´esquena. El cabell recollit, els llavis pintats i uns ulls profundament infinits.
De la indiferència inicial vaig passar, nota a nota, a una curiositat exacerbada i d´aquí, a l´amor. N´hi hagué prou amb una partitura per desfermar en mi, sempre fred i egoïsta, una allau de sentiments que m´inquietaven. Mai, fins aquell moment, no m´havia sentit tan vulnerable i, alhora, tan seduït; per tot.

El Racó de la Calma era un espai màgic, que concentrava un misticisme gairebé palpable. Aquelles parets antigues transportaven, fins a l´èsser més terrenal, a un passatge de fàbula gairebé inimaginable. Corria, com una nena entremeliada, una fina brisa de mar que s´arrapava a la pell. Tot, condimentat amb l´exquisit gust d´una simfonia al piano interpretada pels llarguíssims dits d´una dona apassionada.

Al finalitzar el concert s´aixecà, lentament, volent saborejar el gust d´aquells aplaudiments. Dirigí la seva mirada, directament, al racó on eren els seus amics. La seva família no hi assistí, “tenien altres preocupacions”- digué son pare-. Després feu un repàs pel pati de butaques. Durant un breu instant li regalà un d´aquells infinits somriures. Ell quedà astorat, no s´adonava que havia estat com un miratge, que ella, ni tan sols l´havia vist. Després tothom començà a marxar. Ell la mirava de lluny, recolzat en una d´aquelles antigues i rugoses parets. I ella ... reia i parlava, gesticulava moltíssim. Pensà que devia ser molt sensible. No ho era, però ell la faria canviar. Res no és per sempre.

La vaig observar fins que la meva presència era massa evident. Parlava amb un grup de gent. Tots la miraven i la escoltaven atentament. Ella, que acompanyava les seves paraules amb les mans, els braços i tot el seu cos, se´m presentava com un fruit saborós, com un somni que desitjava poseïr. M´obssesionava... i tot just la acabava de conèixer!

Aquella nit va irrompre en els meus somnis amb la mateixa naturalitat amb que ho havia fet, ja, en la meva ànima hores abans...
Moltes nits més em dominaria, fins i tot, desde la inconsciència de les meves incontrolables i espúrees il·lusions, aquelles que s´amagaven entre tantes paraules com vaig callar i hagués desitjat dir-li. Però això seria més tard, durant aquells duríssims anys de posguerra en que la fam del seu cos i la sed de la seva ànima m´anaren aniquilant fins convertir-me en un èsser impertorbable.




Ell era un lluitador i ho demostrà. Partí del no res i acabà robant-li la vida; també era un guanyador.

Després d´aquella nit tot es precipità. Els uní, primer, l´amistat.
Ell conseguí explorar cada partícula de la seva ànima i quan ja la coneixia com al seu propi cos, s´hi anà introduïnt, recargolant-se entre les seves entranyes.

I van arribar a aquell punt de difícil retorn: la passió inexplicable, incontrolable, l´amor en la seva més àvida expresió.

Malgrat el xoc que suposava cada paraula no podien escapar d´aquella trampa mortal, d´aquella terenyina de dubtes i complicacions.
Però salvaren els obstacles. I ella, resguardada de nou dels vents huracanats del seu entorn, gaudia en veure com n´era de poderosa. S´equivocava. Ja no dominava els seus impulsos, ni tan sols dominava els seus actes. Aviat es sentí vulnerable; així que decidí omplir el seu orgull d´una tinta negre i llefiscosa de la que mai no faria net.

Eren iguals, simètrics. Podien regalar-se milers d´espurnes de passió i felicitat o bé cremar-se amb el foc que ells mateixos havien creat. Cada dia tenia un color diferent. Quan resideixes en els extrems és molt fàcil caure a l´abisme. La situació era insostenible. Aquella relació, turbulenta i tempestuosa, deixava en ells un estigma que no podien ni podrien superar.
Així es passaren la vida: perseguint-se i evitant-se. Tot, absolutament tot, era irracional i contradictori. I era en aquest punt on descansava un amor amb una extraordinària capacitat de supervivència, capaç de suportar i superar-ho tot, absolutament TOT.




La nit en que es digueren adeu, el primer adeu, la acompanyà a casa. Pujàven pel carrer Sant Pere, venien del passeig, abraçats. En deixar-la al portal li donà un llarguíssim petó. Van haver de passar dues hores perquè aconseguissin separar-se.
El comiat tingué aquella dolçor amarga, com de xocolata negra, que els caracteritzava; no podia ser de cap altra manera.

Pujà les escales plorant. No va dormir. Va escriure pàgines i pàgines en el seu diari. No tenia cap altre sistema de comunicació. No podia parlar amb ningú.

                                                                                             20 de novembre
Tantes vegades com m´has acomiadat i jo que no creia – il·lusa- que arribés, mai, aquest adeu. Què dèbil em sento! Aquesta nit em manquen les forces i no vull. I que dèbil ets tu, també, que no pots lluitar contra aquesta por que t´ofega, aquesta por a perdre´m que t´ha vençut.

Però aquell adeu, com ella mateixa pronosticava, no feu perdre a la Maricel ni una engruna de força; al contrari, el dolor la dotava d´una energia insuperable. Però va canviar; va perdre aquell exultant somriure, aquell entusiasme per la vida.

- Desde que vas estar amb mi ja no ets la mateixa – li digué en Ferran molts anys després- ... tenia raó.

Ho intentà. Transitava per les vides d´uns i altres, però ja, ningú més, no la faria tremolar abatuda de passió. Ho sabien tots dos.

Van passar sis dies, només sis, perquè es tornessin a trobar, perquè es tornessin a abraçar, besar, acariçiar; perquè tornessin a discutir.

- Hi ha algú altre?
Ella no el va creure i mentre el besava li preguntà:
- Qui és? Ho vull saber.
- Tan se val.
Saps, aquesta setmana ha estat insuportable.
- Què farem?

S´embrancaren en un difícil projecte. Davant la impossibilitat de contenir aquelles marees tempestuoses, remarien junts en el més estricte secret.
Fou inútil, el problema no eren els altres – com creien- sinò ells.
Culpaven les infidelitats, els seus caràcters antagònics (segons ells), el temps que romanien separats, la distància, aquella que no existia. S´atribuien errors inexistents, paraules no pronunciades, moments gairebé intangibles... ratllaven la subnormalitat; què difícil és descobrir les pròpies mancances i acceptar-les!.




El segon intent, amb la barca ja mig enfonsada, encara feu més mal. Per molts tòpics desgastats, la realitat, sempre, supera la ficció: no es pot renèixer d´entre les centres.

Ja era hivern. I amb ell, l´indesitjable Nadal.

- Quines festes més horribles – la Maricel no es cansava de repetir-ho-.
Volia burxar dins una llaga que encara coïa, amargar el Nadal a tothom.
No funcionà, ningú no l´escoltava. Suportà empassant saliva i escoltant les converses estúpides dels eterns sobretaules. Fins i tot podia somriure!... Quanta hipocresia!

Per Cap d´any gastà els seus estalvis en un vestit negre (com sempre) de bellut.
Fins i tot va anar a la perruqueria, li van fer un pentinat horrorós, però servia; les disfreses i el maquillatge donen una falça sensació de seguretat.

Només entrar el va veure, però no el saludaria en un nou intent (mai n´hi havia prou) de demostrar-se que podia guanyar, encara, moltes batalles.

Dues hores més tard eren al Passeig de la Ribera preguntant-se, en silenci, enmig d´un torbellí de passió insostenible i anacarada, què els estava passant.

Semblava feliç, però no ho era. Jo ho sabia millor que ningú. Darrera d´aquell exultant somriure amagava un nerviosisme que només jo podia copsar. Desitjava trobar-me tant com jo desitjava reseguir el bellut de la seva pell enfonsant els meus llavis contra els seus.

Vaig cedir, sabia que volia que ho fes.
Vaig acostar-me, lentament, sense deixar que res ni ningú s´interposés entre els meus ulls i els seus - que em cridaven desde el més estricte i sepulcral silenci-.

Sentia com s´anava desfent, com s´endinsava més i més en mi. Era aquella excitant sensació de fer l´amor sense tocar-se que tantes vegades havíem experimentat.
Vam marxar quan ja no podiem reprimir ni un segon més aquell desig.

Un quart d´hora després pujaven pel carrer Bonaire insultant-se. Era normal, fer-se mal augmentava l´egocentrisme que servia per tapar forats que, indefectiblement, humitejaven la seva estúpida insígnia. S´odiaven, tant com els qui no saben deixar-se d´estimar. Eren criatures apassionades, terriblement immadures. A vegades no volien llençar tants esforços a aquell abocador de somnis perduts i ardors apagades en un mar gèlid; d´altres era evident que no existia cap altra sortida...

- No sé com dir-ho.
Eren en un bar, a l´estiu, prenen un cafè amb gel, envoltats de gent i acompanyats per un nerviosisme exacerbat que anava col·lant-se per l´enreixada habitació dels seus sentiments.
- Vols que ho intentem? – després de llargs minuts d´absurditat-

I tant si ho van intentar!. Mil cops. I un rera un altre anaven davallant... com les seves forces.

La vida és un monstre que arrossega tot el que li passa pel davant. Dents de ferro, braços robusts que quan es mouen creen vents huracanats, cames de vidres punxants, ànima de pedra: inert, sense vida, morta, immutable, gris, inescrutable, intransitable; una ànima que no ho és perquè ella mateixa, en no ser-ho, es suprimeix.
La vida és màgica, pot deixar de ser-ho en qualsevol instant ...i no cal morir.




Aquella nit, el destí- o qui sigui que mou els fils de la nostra vida- va riure estrepitosament amb l´absurd de l´escena que protagonitzaven.
- Et puc demanar una cosa?
I ella respongué que sí. Innocència o desig, tan se val. Aleshores es van besar, una llarga estona, amparats per la presència sumptuosa de la Punta, amb la orquestra i les seves músiques de fons instrumental (era Festa Major), cuberts per la fina brisa del mar que humitejava, encara més, els seus cossos abraçats.
I un sol pensament: “què va passar, què passa, per què?”. No hi havia resposta.

Fou un 23 d´agost, ben entrada la matinada. Es trobaven sols, purs, sense paraules, sense passat ni present. No tenien res, només l´un i l´altre, l´un i l´altre. No va caldre res més. Si oblidaven el pes dels anys, si oblidaven el sentit comú, tot era d´una simplicitat esfereïdora, tant com les veritats, fulles punxants d´una navalla.

Feia sis anys del primer adeu, un mes de l´últim. Oblidades les pretensions d´una vida en comú i assumit el magnetisme que els feia sucumbir al desig, malgrat tot, van decidir arruïnar les seves vides i arriscar.

Aquelles trobades, fortuites i secretes, eren tot el que podien anhelar. Hipòcrites, llefiscosament egoïstes, quasi insensibles al sofriment dels altres i a l´engany; una i una altra vegada es deixaven arrossegar per aquella marea extasiant de cobdícia, per aquell tormentós torbellí de passió irrefrenable.

La seqüència acabà com sempre. Es demanaren perdó i marxaren, un per cada banda, per continuar amb els afers rutinaris de les seves vides després d´aquell miratge, d´aquella veritat inqüestionable i pura que representen dos cossos despullats.




Arribà la tardor: la calma dels carrers i el temporal de la mar, el dia que s´escurça, el fred, la olor a fusta i records cremats, la nostàlgia, el gris, més gris encara del que era normal.
Aquell dia, el dia del nou retrobament, el vent bufava amb força, gelat; el cel, turbulent i remogut, obria petites escletxes de llum entre núvols esponjosos; plovia, poc.
Eren a la biblioteca, aquella sumptuosa i romàntica joia emplaçada al Casc Antic, cuidadora de secrets i de cultura.
No es van dir res, no es van mirar... feia molt temps que no es deien res, que no es miraven, exactament 2 mesos, desde aquella vigília de Sant Bartomeu (patró de la vila), en que compartiren per última vegada, mig enterrats a la sorra, fluïds i paraules.

Ella pretenia un distanciament, no perquè l´hagués deixat d´estimar (no podia) sinó perquè li començaven a tremolar les cames i sentia que havia de fer una parada en aquell llarg camí d´absurdes i febrils impugnacions.

Però el distanciament només fou un miratge. Imposibilitats per afrontar una separació, mantingueren una llarga relació basada en ardents paraules, desitjos i somnis frustrats encunyats sobre folis de paper. No fou premeditat – l´esència de les relacions mai no sorgeix de la consciència- simplement, sorgí.

La primera d´aquelles cartes es fonamenta sobre la calma que deixà la gran tempesta de Festa Major. Ella mateixa la va dipositar a la seva bústia aquell temut dia després de...

                                                                                                      24 d´agost
Aquella nit, la d´ahir: un gemec en l´obscuritat que recubreix els nostres cossos, una llàgrima platejada lliscant fins als meus llavis, un inici o un final... en tot cas, el següent capítol d´una història que no vam triar.
Per mi, l´error més saborós, més excitant, més desitjat. Però oblida, company d´incerteses, oblida que en el transcurs d´uns minuts llarguíssims et vaig regalar el que em queda de vida.

I ara, res. Un silenci abismal, una tramuntana que asseca les cavitats de la meva ànima i em deixa abatuda i vulnerable, davant TU, èsser apreciable que domines la meva existència i em regales, com qui no ho vol, esències humides de la flor de la passió, que m´empeny cap a un pou sense sortida. I així estic, en un laberint de sentiments que còrren amb la rapidesa de la bogeria més amarga.
No puc viure amb tu. I quan no hi ets em falta l´alè.

Si ella no podia amagar el dolor, ell, encara menys. Era tanta la saliva que havien tragat que ara restaven, mig submergits, en un laberint del que mai no en sortirien.

                                                                                                2 de setembre
Parat al teu carrer, amb els ulls clavats a la porta de casa teva, aquella porta que ens va regalar tantes benvingudes i tants comiats; aquella porta que fou l´inici i també el final.
Allà, aturat en un somni sense sentit, anclat en un port que romania tancat, m´han vingut al cap tants per quès que m´he saturat d´imatges i paraules i m´he posat a plorar. Així, simplement; les llàgrimes em regalimaven sobre les galtes i no ho podia aturar.
Plantat en aquella estreta via, pensant sense fer-ho, m´he plantejat com seria (com serà) la vida sense tu i m´he angustiat. Fins a quin punt la realitat ho pot ser? Ja ho sé, ja ho sé, existeixen les segons oportunitats... però nosaltres ja n´hem despreciat milers de milions.
Et trobo a faltar. I és irracional, però et segueixo trobant a faltar.
Tu, que m´has robat la vida en un instant, tot rient. Tu, que t´has quedat la millor part de mi i no me la tornaràs – egoïsta èsser apreciable-. M´has ensenyat tot el que sé de la vida i el que no sé ho has tenyit amb la teva única, lleugera i omnipresent causa: la causa de tot allò sense sentit aparent, la màgia del foc que escalfa sense cremar.
Gràcies per regalar-me tanta vida, tanta mort; quan morir és quelcom tan tendre com viure apagant la lluminositat d´una espelma que es consumeix pas a pas.




Entre aquell terrabastall de folis volant per entre les seves imaginacions, trobaren, tots dos, vies per intentar espantar aquell mal esperit que el troncava l´ànima.

Però ella no renunciaria a res.

Eren antagònicament diferents. L´un passional, fort, contundent, lluitador, mai no acceptava una negativa... tenia una ànima candescent que s´encenia desprenent fortalesa. L´altre feble, sense personalitat, incapaç de lluitar per un somni, pel simple fet de no tenir-ne.

Ella s´hi enamorà lentament, sovint sense saber per què, sovint pensant en la diferència abismal que el separava d´aquell home que la deixava exhausta i inerme quan la mirava. S´hi aferrà, com acostumava a fer. Potser per comoditat, potser per aquell instint de protecció, potser perquè feia anys que havia après a distingir realitat de ficció.

Mai no la feu tremolar de passió, però afrontà que la vida passa o, com a mínim, cal deixar-la passar. La majoria de vegades ho afrontava amb resignació, d´altres, en canvi, amb ràbia i passió, tanta que perdia l´alè, el nord, la concentració.

Amb els anys no aconseguí apagar aquell foc que cremava les seves entranyes, al contrari. I aquell home a qui havia regalat els millors anys (no els millors moments) li resultava cada cop més monòton, més feble, més conformista... més mediocre. I les virtuts s´anaren convertint en defectes i els defectes li resultaven cada dia més insuportables.




La moneda anava girant lentament però sense titubejar. Quan apareixia una crisi buscava, com el reu la salvació, la seva presència, si no real, virtual.

En aquells anys mantingueren, a més de trobades, una amplíssima relació per correspondència, més ardent, si voleu, que la real. Tocar-se amb les paraules en un acostament invàlid, mirar-se sense veure-hi, amb les llums apagades; somiar imaginant, inventant mil històries que semblaven no finalitzar mai, sentir sense presència, continuar la ruta, com fos.

                                                                                                     5 de febrer
Una ombra que torna, el retorn de l´albada, un adeu impronunciable, un desig prohibit, la claror dels àlbers, el somni mesquí, la lluita perduda, l´amant retrobat; l´eternitat, la ona que no arriba a la costa, el respirar sense alè, l´horror i la por, la excitació que desprén una pell intocable, una boca impalpable. Quant més? Dona´m el pebre i oblida la sal, deixa-ho còrrer, trenca les fronteres. I ara, digues:
¿Qui més et farà plorar, qui més t´arrencarà la ràbia del fons de l´ànima fent trontollar tots els bastiments; qui, serà capaç de submergir-te en el més terrible dels dubtes, qui més escalfarà el teu cos amb un simple moviment de caderes, qui et despullarà amb una mirada, potser llunyana; qui, et regalarà un orgasme amb una intrusa i tímida carícia, qui inventarà per tu una història cada dia, qui llegirà més enllà del destí i els astres, qui donarà la vida per una vida que no ho fou, qui et perfumarà d´ambivalència, de mentides impregnades de veritat; qui, a més que jo, sap nadar en el teu iris, qui podria inventar tantes preguntes?

I amb la seva resposta, la meva temuda veritat.

                                                                                                     7 de febrer
Obro la finestra. L´aire em colpeja la cara. El perfum dels somnis m´intimida, vol acostar-se massa. Ets tu, sé que ets tu qui truca a la porta sense ser-hi, però no puc obrir i sucumbir de nou a la perfecció de les corves de la teva silueta. Perdona´m per aquesta nit i per tantes com vindran. No podem continuar.

                                                                                                    12 de febrer
La ràbia d´un absurd, d´una mort abans de la vida. L´estòmac ple de gas i exaltació per un adeu que s´allarga i careix de paraules.

La pubertat, el goig de ser pare sense haver concebut l´amor, la comoditat d´una llar calenta, com l´opuscle d´aquella simple dama de cames creuades i ardent esòfag.

El fusell, la olor a caramel de la mimosa, groga, nerviosa, que s´afanya per ser protagonista d´una primavera que mai no copsarà. Tu sí? O és també una llegenda el que ens envolta? L´ideal d´un afany que mai no ho va ser. La transgressió de la nit al dia... cada dia!! La obsessió que ratlla una bogeria convenient, laberíntica a vegades.
No crec en res que no siguin les paraules, aquest verí hipnotitzador iniciador de torbellins, daga de mort premeditada, d´assassinat amb alevosia, covard i fàcil : per l´esquena, amb un ganivet fred i afilat que travessa el teu cos i fa estremir les visceres i el cor en un últim intent perdut.
La màgia, la alquímia, el destí i la veritat absoluta, absurda. Necesites ajuda o ets capaç de pensar?
No, no cal; l´adeu és, només, un tràmit burocràtic de difícil compliment i fàcil exhiment... et perdono.
Torna quan no tinguis res més.

Creia haver tocat fons. Ella i el seu món. Per què? Per no sentir la seva veu, per morir.
Però hi ha sentiments que poden sobreviure a tempestes i terretremols, volcans i tifons; a tota mena de saccejades... els sublims.
                                                                                                    29 de març
Una nit, tan llarga com per fer-me pensar més del que voldria, em recorda que la tempesta sempre torna, malgrat la calma.
He perdut tant que ni tan sols recordo què vaig tenir. Va existir o només fou un miratge, què s´ha podrit?
Si no fos per les llàgrimes i el batibull d´aquesta meva ànima minimalista, creuria que ja no visc.
La bellesa merceix i, tard o d´hora, dóna pas al negre de les cendres inflamades per paraules dites a l´esquena, com volent-se amagar entre ombres de brutícia i escarafalls d´hipocresia.
Quin món és aquest?

... quan la abandonà per un intent que es quedà en això, perquè el sentiment més difícil d´abandonar no és l´amor, és l´odi. I ell la odiava perquè el feia sentir inerme, desvalgut.

                                                                                                        2 d´abril
Aquesta dona, vanidosa i fàcil, escapa d´entre les tenebres oblidant que ella mateixa n´era part important.
Les seves caderes, somnis escumosos i fulgurants de flames trencades per l´alè, es balancejaven sota un destí poc afortunat, desmotivador... fins la seva arribada casual i inesperada. La SEVA arribada... però era MEU... o només ho creia?
Els seus pits, compàs irrefrenat de passions sobrants i amants absurds, assenyalaven, excitats, un horitzó desdibuixat, com un rostre cremat per l´àcid sulfúric del dolor i la soledat.
Els seus ulls, d´un negre inquebrantable, indiscutible, cecs de veure tan poc, empassaven saliva davant l´absurditat d´un món que havia perdut el nord, el ritme i la substància fins la seva esperançadora arribada. Esperança??
I el seu cervell, de matins que no ho arriben a ser, sobrepassava el cinisme per instal·lar-se a la llar de l´egoïsme irrisori dels èssers que, com àcars perduts en la immensitat de la pols còsmica, deambulen sense arribar a bon port; vençuts i, paradoxalment, orgullosos de la seva insípida existència.

Ella, sentia la sang i no la palpava. Com aquell home a qui estimem i mai no serà nostre, com aquell rellotge que no s´atura pendent del sentit nul de tant extravagància, víctima d´ell mateix, VÍCTIMA D´ELLA MATEIXA, absurdament nul·la... i em robà els seus minuts.

Aquella dona, a qui la Maricel tan odiava, s´havia convertit en el seu amulet, en la barata, inventada i hipòcrita quimera que creia desitjar desde temps immemorables. Desitjava l´estabilitat, la calma – es justificava-
Res més lluny de la realitat.

                                                                                                        8 d´abril
En el seu dolor, dissimulat i salvatge, intueixo la meva calma, la meravellosa serenor de la verema.
Tant com la estimo la segueixo odiant. Per què? Per robar-me allò que era més meu, allò que em pertanyia només a mi: la vida, inútil gota d´aigua en un xàfeg d´històries circundants.
Com l´envejo!!!
Però sé que tornaràs a mi amb la avidesa del tresor perdut i retrobat en una distància llunyana que mai no ho fou.

T´anyoro, fa tant temps que ningú no em sacceja l´ànima!
Amor, com retrobar-nos enmig d´aquest incendi, com recuperar els records entre tanta destrucció, com refer una història que quasi no disposa d´elements?
I et giraré la cara un i mil cops. Ja no tinc forces i m´he cansat del plany d´una mirada. Simplement, no existeix, no va existir, no existirà...

I com més es justificava més contradiccions bombardejaven el seu cervell. La seva teoria, la estúpida hipòtesi de col·locar un peó al lloc de la reina feia volcar totes les peces i destruïr una rera l´altre totes les jugades que planificava.

Es consumia. Tot, finalment semblava desembocar en un final lleuger per tant de pes com suportaven aquells dos èssers increïblement fràgils, aquells dos cossos estigmatitzats per un somni que pogueren intuïr però mai arribar a tocar.




Plorava, no podia concebir aquella existència gris com a inversió de futur. Ella no, ella mereixia alguna cosa millor, era igual com fos; millor.

Mai no havia tastat l´elixir de la felicitat, mai no s´havia sentit plena; ningú, mai, no havia decidit lluitar per ella: ni la seva família, ni els seus amics (que cada cop n´eren menys), ni els homes a qui havia estimat... i s´havia de menjar el món!!

- Quan siguem vells – li deia convençut- explicarem als nostres nets com ens vam conèixer.
I ella contestava somrient:
- Serem al costat de la llar de foc, en una casa molt acollidora. Jo et miraré mentre parles. Tindràs arrugues al front, el cos flàcid, canes; però de ben segur, conservaràs la brillant candescència dels teus ulls: blaus, braus com el mar.

I mentre parlis aniré recordant els teus petons assedegats, la tremolor dels teus dits acariçiant-me, el silenci ple de paraules de les nostres mirades, la suor dels nostres cossos fent l´amor, el recolliment de les nostres abraçades, la música que compartirem, la teva mà, dubtosa, agafant la meva, els teus llavis mullats parlant-me...

Ell, quan li parlava així es sentia indefens, li impresionava la profunditat d´aquella ànima indefinible. Però d´això ja fa molts anys.

Algún cop, molt més tard, quan les seves vides només restaven unides per un esberladís fil que anava cedint, van tornar a parlar de tot allò, d´aquelles converses esperançades, d´aquell anhel de deixar gravada l´empremta de la seva història. Com deixar en l´oblit tanta puresa?

- Com hem canviat tant?, com s´han esborrat tantes promeses?
- No ho sé, però res no ha variat en esència.
Ell mai no deixava de lluitar.
- Sí, però quan la expliquis jo no seré al teu davant.
- Hi seràs, sempre hi seràs.
Moltes vegades aquelles frases es transvestien de dolor en deixar entreveure amb tanta claredat les seves mancances, d´altres es convertien en un terrabastall d´ardor que ja no podien aturar.

Aquella relació va anar xuclant-li la vida fins dur-la a un laberint del que no sabia com sortir.

Aquestes són les veus d´aquella desesperació.

                                                                                   3 de setembre de 1993
El cel negre i vermell d´una nit, tan se val quina; les veus de fons de gents desconegudes lluitant contra el silenci d´aquesta habitació; el rellotge no para de repetir-me, amb el seu peculiar idioma, que falten pocs minuts per la mitja nit... i la vida continua, per mi, per molts d´altres, i s´atura per la resta.

                                                                                  22 de setembre de 1993
            Santa Tecla: Una conversa de matinada vora el mar

- Sssshhh!! Silenci, callem, siguem per un moment res – em deia-
- No puc. El temps ha marcat tot el meu èsser. Cada paraula té una referència anterior, un aprenentatge. Vaig caure i vaig aixecar-me ràpidament, però les lesions perduren.
I insistia, sempre insistia.
- Prou. Deixa´m intentar-ho. Tanca els ulls i escolta, només, el soroll de la mar. Fes com les ones, deixa´t portar. Ara oblida prejudicis, noms, errors, oblida qui ets i qui sóc.
- Ho intento, però sé que després d´això TOT serà diferent, no seré la mateixa.
- Després de...?

- Després de parlar-te molt fluix, acariçiant amb l´aire que surt de la meva gola la teva orella, d´abraçar-te, primer distant i fredament i després vigorosament, com si mai abans ho hagués fet, com si no sabés com em recomforta; després de recòrrer cada mil·limetre del teu cos palpant molt lentament els desnivells; de besar-te, tastant, de nou, el sabor dels teus llavis, sentint la seva estrepitosa calor, la mel i la sal d´allò prohibit; després d´embolicar-me amb tu entre llençols, nua, només sentint , sense ser ni tenir.
Tan sencill com regalar-te el meu cos perquè juguis amb ell.
- I després? – em preguntava-
- Radicalitat.

Aquesta és la esència, amb mil i una varietats i escenaris diferents, d´aquells moments, preludi de nits intenses que podien finalitzar amb la tendresa més sublim o el dolor més auster.

                                                                                   2 de novembre de 1993
El dia, amb ombres que ens segueixen, que se´ns acosten i se´n van. La nit, ombra perpetua que em porta els silencis que vam compartir. Així passa la vida fins que se´n va.
Jo, egoïsta partícula de l´univers, reclamo per al dia que marxi per sempre més, la claror inaudita de l´immesurable blau dels teus ulls. Ara, lluny de tot com em sento, et sento imperceptible, tant com arrebassat fou i és el nostre món: petit entre tants, llunyà gràcies al rec de la nostra distància, fràgil com el vidre mullat que tants cops ha llicat entre les nostres mans... irrealitzable: ara i mai. Però t´ho agraeixo, ningú no em sabrà fer sentir tant.
Ara corre, deixa lliscar els teus peus entre els camps de civada del passat per esborrar, no miris enrera, no dubtis ni un segon, segueix fins trepitjar la línia de l´horitzó.
No pateixis per mi, jeure entre l´herba deixant caure llàgrimes fins que el gebre de la matinada, freda i emboirada, faci cruixir els meus ossos per dir-me: encara ets viva, encara pots lluitar per aquelles petites coses que donen alè, que són, al final, la vida.

I així, deixant de banda el dolor de les grans passions marxaré, lliure, per trobar un company disposat a desfer la neu de l´hivern; i així, amb el desglaç i els primers raigs del sol, faré renèixer en mi la primavera.

No sé quantes coses més podria explicar. Segurament moltes: sublims i quotidianes, evidents i impalpables; però seria eternament llarg.

Què més? Totes aquelles petites coses que amb la inigualable força de la joventut es fan grans, immenses...




Un dia no el vaig veure, un altre tampoc. Passà una Festa Major, i una altra, i encara una altra. Volaren els dies, les nits. Vaig ser feliç, vaig ser desgraciada, vaig riure tant com vaig plorar, vaig VIURE i vaig entendre que l´eternitat no existeix, que tot es pudreix, es marceix, que tot canvia... excepte el mar.

Avui, després de molts temporals viscuts i amb molts altres encara per viure, llegint aquelles velles cartes he sentit nostàlgia i, fins i tot, les mans m´han tremolat. He tornat a veure el seu rostre tal com era aleshores i, en algún instant, l´he anyorat; he recordat els seus braços, la meravella dels seus ulls, el sabor dels seus llavis, m´han passat pel cap moltes paraules, molts moments compartits, molt!

Potser encara cauria en els seus braços, no ho sé, però definitivament ens hem fet grans, hem deixat enrera aquell poble, aquells bars, aquelles músiques; hem deixat enrera alguns companys i n´hem trobat d´altres, hem madurat.

Avui, després de tants anys, he volgut recordar-lo però ara ja no és viu, ara ja no existeix, ni tan sols ens saludem... i tant com vam ser! Però la vida és això, etapes cremades i altres per encetar i encara hem d´apendre tant!!

Raquel Martín (raqmm@yahoo.es)