No m’ho vaig pensar dues vegades: volia fugir d’aquell cau pudent on només hi havia borratxos rient i plorant arrossegant-se histèricament pel terra; fumats, mascles afamats... Em feia pànic sortir al carrer i que la fosca nit m’abracés, tan indefensa com estava. Però no suportava més aquella situació i vaig travessar la porta. Un cop a fora, les glaçades mans de l’hivern em van pendre i vaig reaccionar posant-me la jaqueta.

Així que vaig començar a caminar amb l’ai al cor, tota vigilosa de l’únic perill: l’humà. El camí que travessava estava completament sol; era com si en aquell moment les penoses parets del barri vell em confonguéssin com a única ànima del món.

Em vaig topar amb un gat de mirada penetrant. Els seus ulls superaven l’opac obstacle de la foscor: semblava un miracle que des d’aquella escena aquells dos, tan ímfims, però lluminosos, poguéssin inquietar-me tant amb la seva mirada; i és que mai m’han fet gràcia els felins.

La superfície de la acera era limitada i irregular, bruta, amb unes quantes deixalles que jeien amb ganes d’emprenyar amb el seu pudent posat. Unes passes més enllà em vaig topar amb un vomitat, i no cal dir que a cada cantonada hi havia deu pixats; el més trist és que eren dels nostres mascles.

Em vaig aturar en sec quan vaig veure aquella obra d’art; feia por i tot: una torre, gairebé un castell i que s’alçava en penoses condicions. La porta que conduïa a l’habitacle era altíssima, amb uns adorns exagerats: petits relleus fosos en el metall, elements vegetals... Aquesta acabava en punta per evitar que ningú l’escalés. Semblava ben armada, però el material de què estava constituida es trobava en un estat lamentable; ho vaig comprovar amb les meves mans i al passar els dits en les barres, vaig descobrir que una gran part de rovell es separava eternament del portal, enganxant-se burlescament als meus dits. Vaig alçar la vista i em va sorpendre una dissimulada llum que s’ecolava per una de les finestres més altes de l’edifici. Era la intermitent llum d’una espelma, que dansava violentament cada cop que una figura femenina li passava pel davant. Aquesta feia moviments estranys. De vegades veia la silueta acompanyada d’un llibre que després llençava bruscament al terra; això em dolia: tants pensaments en el fred cop de les lloses... Era massa estrany aquest fet: la dona estava tirant llibres al terra contínuament després de llegir el que hi deien. Suposo que les seves paraules li devien ser desagradables. De vegades la força que ella havia d’emprar per despendre’s d’ells, anava acompanyada d’uns esgarrifosos crits.

No sé quant de temps em vaig quedar contemplant la peculiar escena; suposo que si allò hagués passat a l’estiu, m’hauria entrat més d’un mosquit a la boca. Després de tancar-la, vaig fer el gran pas; la meva intenció era trobar algun timbre. Jo devia estar boja, mira que trucar-la... Ho havia de fer, però; la meva curiositat em manava més que mai.

Vaig descobrir, entre la gruixuda brutícia del mur, un botó; el timbre, segur. I el vaig pitjar, a veure si m’obria. Jo dubtava; segurament, els crits que deixava anar aquella figura, l’havien deixat sorda. Però després d’un etern minut vaig veure com la llum de l’espelma desapareixia lentament d’on era per baixar a la finestra inferior. Al final vaig sentir com es queixava la porta mentre aquella dona l’obria: prima, no massa alta, cara fina i pàlida, melena negra i exuberant, d’una llargària considerable. La totalitat d’aquella persona era d’una bellesa insultant, i aquesta es veia reforçada pel vestit o camisó blanc que duia i que guanyava la foscor de la nit. En aquell moment va començar a nevar; queien uns flocs grassos, simpàtics i ballarins que anuniaven l’arribada del Nadal. Em vaig preocupar per aquella dona, que anava tan poc abrigada, i vaig acostar-m’hi inconscientment per oferir-li la meva jaqueta. Ella no em va dir res, però vaig entendre que enlloc d’això em prestava el seu sostre amablement. Així que, miraculosament, vaig entrar en aquell lloc. La feble llum de l’espelma que lluitava contra la imponent foscor del lloc, no em deixava percebre la totalitat de la sala, però em feia l’efecte que no calien gaires detalls, ja que en la seva majoria, es tractava d’un indret tètric: les rajoles del terra eren blaves, ensenyant unes esquerdes que descobrien les entranyes de la casa. El color de les parets no el vaig apreciar gaire bé, però em feia l’efecte que eren blanques. Tot i això, aquest color es trencava amb les taques d’humitat que relliscaven del sostre: n’hi havia que estaven naixent, i d’altres que ja havien assolit un bon tros de superfície, aconseguint ennegrir el blanc. Curiosament hi havia unes plantes a cada racó del saló: algunes estaven expirant el seu últim alè, vestides amb humils fulles esgrogueïdes i seques; d’altres presumien d’una exuberància notable, amb una verdor intensa. Em va sorpendre que en una d’elles hi havia una flor maquíssima; semblava l’únic element viu d’aquell lloc, deixant anar dissimulades descàrregues de positivisme . En el recinte el fred no era tan intens, però era considerable; vaig pensar que era una de les raons de la pal.lidesa de la dona. Que no em deia res. Jo, mentrestant, anava observant el panorama.

La dona em va guiar cap a les escales. Cada esglaó gemia quan el trepitjàvem amenaçant-nos en trencar-se. Totes dues anavem darrera d’aquella tènue llum, que anava fent cantarelles a mida que ens acostàvem a dalt. Finalment vam arribar a l’habitació on l’havia vist per primer cop: –“ Aquests llibres no diuen res”- em va dirsenyalant a un bona pila d’aquests, -“ M’enfado amb ells perquè estan en blanc”.-

Amb el seu permís, en vaig agafar un; contenia poemes d’un autor vell, segurament medieval pel seu arcaic estil de rima. D’altres eren novel.les, llibres de ciència, d’història... Perquè els creia buits? Així que li vaig preguntar què era el que no li transmetien aquelles paraules. –“el mateix que tothom: buidor. Parlen, però mai escolten, igual que vosaltres.”- va inspirar aire profundament –“ tu no has trencat el silenci com fa tothom, m’agrada.”- Vaig obrir la boca per dir-li alguna cosa en aquella sola criatura. Però ella es va girar i va continuar l’escena que havia protagonitzat abans, mentre jo era fora: Mirava un llibre i el llençava bruscament contra la muntanya de llibres que havien patit la mateixa sort.

En veure que no em feia cas, vaig decidir marxar, sense que la falta de la meva presència l’immutés. Un cop fora, vaig donar una ullada a la finestra; ara es trobava plorant, silenciosament,com la seva vida.

Em feia pena que algú estigués així. Se sentia poc escoltada, segur, per això no volia apendre pensaments d’altre gent. Devia estar força culturitzada: anys i anys amb una institutriu estricte que només feia que emboti-li coneixements, sense raons, en el seu delicat cervell. Potser volia deixar-los anar per ser més feliç; el saber a ella li devia ocupar espai.

L’endemà vaig sortir amb una llibreta i un bolígraf a les mans per dirigir-me a aquella casa. El terra s’havia disfressat de blanc; una neu tova, freda, relliscosa, trapella...

En arribar, vaig trucar el timbre i, com en un video, es va tornar a repetir tot. En arribar a d’alt, li vaig donar la llibreta i el bolígraf fent-li un gest amable amb la mirada. Ella es sentia estranya, i al cap d’una estona, va allargar la mà per atrapar el meu present. Va començar a passar les pàgines blanques, igual que en el ritual dels llibres, però aquesta vegada, miraculosament, no el va llençar, -“ Aquest dirà coses agradables”- em va dir misteriosament. Després va seure en un escriptori i seguidament, deixant anar la presonera tinta en el paper. Joiosa, vaig marxar. Què hi podia escriure ella en aquell quadern? El que mai s’havia atrevit a dir a cap humà? Abans d’escolar-me per la porta em digué: -“aquestes paraules no se les endurà ni el vent ni el foc. Quedaran aquí-“ va dir senyalant-se el cap –“aquí”-.

Avui aquesta dona ja no hi és. Les seves paraules les tinc jo, aquí i a la seva llibreta que he conservat cuidadosament durant aquests anys. El més peculiar de tot és que ella mentre escribia, t’escoltava.

Eva Monzón (ondinaa@ole.com)