 |
|
 |
|
Benvingut al racó literari: Records de quan tenia un onso |
||
|
|
Ara li arremolinava el cap i no tenia manera de poder fer res. Havia sentit a dir que quan tens aquesta sensació poden passar coses realment estranyes. Havia vist una pel·lícula bastant dolenta que tractava sobre la manera de viure dels esquimals.
Havia arribat a ca seva, que estava a cinc minuts del cinema. A pas lent, ja que no tenia massa ganes d’arribar. Se’n tindria que ocupar de donar menjar a l’onso polar que li havien regalat pels reis. Tenia que treure els cans del trineu i també donar-les menjar. La veritat és que es trobava una mica farta de totes aquestes obligacions. El que li hagués fet més ganes era agafar al cajak i anar a remar una mica. L’única putada era que vivia al barri antic de Palma i que els veïnats ja s’havien queixat varies vegades debut als bramuls de l’onso. Al manco, els alasca malamute no lladraven i es comportaven molt bé. Girant la cantonada que donava a prop de La Seu, li sortí de darrera d’un dels arbres, un plataner esprimatxat, un cérvol. Feia dies que l’havia vist per allà pasturant i menjant herba de les pastures que creixien a un trosset de terra i a vegades la seguia una mica camí de casa. Tenia uns ulls grans i verds preciosos i les banyes li omplien la testa com si fos una corona natural. Que en el fons ho era. Del rellotge de Cort, En Figuera, havien tocat les vuit. I també havia sentit la remor de les campanes de l'Església de Sant Francesc, que tocaven a mort. Era l’únic so de campana que coneixia i gràcies a la seva avia. Quan arribar a ca seva, vivia a unes golfes petites, va cercar les claus, dins de la senalla. De cada cop se li feia més difícil trobar les coses que cercava enmig de tant de trastets. Quan aconseguí trobar-les i ficar-les al pany, és va astorar del silenci que senti. No era massa normal. Els cans normalment la sortien a rebre-la i l’onso feia un bramul de benvinguda. Obrir el llum i els cans no hi eren. Anar al sofà on solia dormir l’onso i no el va veure. Hi havia una nota escrita. Es frega els ulls. Agafar aquell paper perfumat i començar la lectura: Benvolguda Aina, ens hem cansat d'estar tant de temps tot sols. Els Blini, la Druka, en Tosti i la Drena, (eren els noms dels malamute) ja estaven a punt d’agafar una depressió i jo no tenia medis onsils per a consolar-los ja que es passaven les tardes plorant. Per tant ens hem reunit i hem decidit, malgrat soni molt dur, de què no et feies mereixedora de la nostra companya, ja que ens tractaves com a molts de llocs, vós tracteu els éssers humans: passant els uns dels altres. Tu saps Aina, que ja t’ho havíem fet a saber moltes altres vegades i que si ens comportàvem malament era per demanar la teva atenció. Hem decidit que ens anirem fins al Moll de Porto Pi i agafarem el primer vaixell que trobem que feia camí de l’Antàrtida. Sentim molt que la nostra relació hagi tingut que acabar així. Una Besada de tots que t’hem estimat molt i seguirem estimant-te, malgrat no estiguem junts. Signat: L’Urku (el nom de l’onso). En acabar de llegir, li agafa una gran tristor, malgrat tenia que reconèixer que tenien tota la raó. No havia sabut estimar-los com ells ho feien amb mi, pensar. I mentre ells m’esperaven jo me n’anava les tardes a veure pel·lícules d’esquimals, de foques i d’onsos. Unes llàgrimes rodolaren per les meves galtes, fins que varen caure sobre el paper perfumat que li havien escrit esborronant una mica les lletres. Per recordar-los m’he comprat un Igloo que he muntat en el petit terradet que tinc, en vistes a la Badia de Palma. Esper que algun dia em perdonin i m’escriguin per a saber com s’estan trobant a la seva terra. Ja he deixat d’anar a veure pel·lícules d’esquimals. Em posen molt trista. Josep Bonnín i Segura (jkeops@hotmail.com) |
|