En el mes profund de mi mateixa, dintre el raconet mes insignificant del meu cor, creix una espurneta i poquet a poquet fan fen arrels, i agafant espai dintre el seu racó, va expandint-se dintre meu, formant en el mes profund una forma de viure i una forma de contenir-se.

En el mes profund va segant barreres, va assolin les seves arrels per acomodar-se millor, meticulosament treballa en silenci, i no et provoca dolor, simplement va ramificant les seves ganes de creixa i aferrant-se lluita contra les defenses del teu cos per no deixar-se guanyar.

En el mes rotund dels casos s’atreveix a declarar-te la guerra, i posa al seu abast les armes mes terrorífiques, i quan t’adones ja esta tan ben arrelat que desmantella tot el seu entrellat i et pot costa la vida.

Lentament i sense adonar-te ha anat guanya’n terreny, i ja es una part mes de tu, i sense saber-ho t’ha estat robant totes les teves energies, amb l’únic motiu que en el mes profund de tu deixar-hi la seva emprèn-te, dolor i sofriment.

En el mes profund d’un mateix..... neix i creix.

Joana Serra Sola (serrasolajoana@hotmail.com)