Estava la Lluna molt trista amb la seva mirada posada en la Terra, qui l'ha vist i qui la veu pensava al seu interior, no va poder evitar que li abaixessin dues llàgrimes lliscant-se a poc a poc per la seva enregistrada cara. La Lluna està trista, tot va quedar endarrere, ara només és un record i ella no deixa de recordar aquells moments de glòria, aquells moments en què l'home sobreeixia sensibilitat, aquella època on l'alegria era la protagonista de totes les llars, on l'honradesa i generositat del ser humà prevalia sobretot el altres, va quedar endarrere aquella època on ella era la inspiració per als poetes, el refugi dels enamorats, han passat molts anys d'això, ara l'home ha canviat, ha deixat de ser honest, ha deixat d'escriure poemes, ha perdut la seva alegria, ara la seva gran passió és la cibernètica, navegar per Internet, i fer amistats a través de la xarxa. La Lluna cada cop està més convençuda que la fi de la Terra s'acosta. S'està eixugant les llàgrimes quan passa pel seu costat una Estel i en veure a la Lluna plorant s'acosta i li pregunta:

Estel - Que et passa Lluna que tan trist estàs?
Lluna - Em preocupa el futur.
Estel - El futur? Li va preguntar l'Estel estranyada.
LL - Si, el futur de la Terra, i com jo sóc el seu satèl·lit també corre perill el meu.
E - No veus un bon futur? Potser has consultat amb alguna companya? Jo encara no tinc suficient experiència sóc relativament nova, només tinc 3000 anys, però des de la meva posició veig que els humans han fet molts avanços en els últims 100 anys, han progressat.
LL - Si, els humans han fet molts avanços però no saben utilitzar-los i no serà perquè no se'ls està avisant, com segueixin pel mateix camí acabessin destruint el Planeta.
E- Tu creus que seran capaços de destruir-se a si mateixos? Has consulta amb les altres estrelles,, amb els altres Planetes?
LL - No, per a què, jo puc saber tant o més que ells, tinc més contacte amb el Planeta Terra, i els meus auguris no són bons, els humans d'aquest segle són avariciosos la seva cobdícia els portarà a la seva destrucció porto temps observant-los i cada any que passa els veig pitjor, i això m'enfureix i m'entristeix al mateix temps.
E- Podríem ajudar-los, fer-los veure que estan pel camí equivocat.
LL - Si, si, ja ho he pensat, però Com? Si no saben escoltar ni tan sols s'escolten entre ells,, com van fer-nos cas a nosaltres dos.
E - Haurem de consultar-ho ...Què et sembla al Sol?... que per quelcom és el rei.
LL - Però Com? si no coincidim quan ell surt jo m'amago, i tu menys el teu horari és encara més reduït.
E - Hem de pensar com enginyar-nos la forma de posar-nos en contacte. Si se m'acut t'ho faig saber.

La Lluna i l'Estel es van acomiadar amb la promesa de buscar una solució.
Van passar els anys, i a la Terra no se solucionava res, cada cop anava pitjor, la Lluna continuava observant des de la seva posició, expectant del que pogués passar, trist però sense plors, ja no li quedaven llàgrimes per vessar.

Plena de tristesa no deixava de preguntar-se, per què els humans són tan inhumans?, Per què no han sabut aprofitar les oportunitats que els ha donat la natura? Per què insisteixen a gastar els seus recursos i les seves forces a voler arribar a Mart? Com dir-los que gastin les seves energies en investigar com eradicar malalties que porten segles assotant-los? Com advertir-los que mentre hi hagi un sol ser humà que passi fam, mentre no es posin tots d'acord i visquin en harmonia, que aturin les guerres, no seran admesos en cap altre Planeta? Si ells sabessin que ni a Mart ni en cap altre Planeta seran ben rebuts fins que no solucionin el problema de la fam, de les guerres i eradiquin totes les malalties.

Estava tan absorta en els seus pensaments que no es va adonar que estava sortint el Sol, aquest en veure-la es va estranyar, i dirigint-se a ella li va dir:

Sol - Bon dia Sra. Lluna, que fa encara per aquí, potser no es vol avui retirar?
La Lluna es sobresalta, i esglaiada diu: Qui ets?, Qui camina per aquí?
Sol - No t'esglaïs estimada Lluna, sóc jo, el Sol.
LL - El Sol? I que fas aquí, si que has matinat No?
Sol - Jo no he matinat, vinc a la mateixa hora de sempre ets tu que no te n'has anat, Potser vols fer doble jornada?
LL - No, no, ja me'n vaig, però permet-me abans, ja que hem coincidit que et comenti una cosa que porta anys preocupant-me i volia preguntar-te a veure a tu que et sembla.
Sol - Digues-me, digues-me, si en quelcom puc ajudar-te no ho dubtis, pots comptar amb mi.
LL - Veuràs, porto anys molt tristos, ja no em queden ni llàgrimes, se m'han exhaurit.
Sol - Tan greu és el que et té preocupada?
LL - Des del meu lloc de Satèl·lit ja fa anys, jo diria fins i tot segles vinc observant el Planeta Terra.
Sol - Ah... és aquest el problema... Tu també t'has adonat compta que els humans acabaran destruint el Planeta?
LL - Doncs si, i hem de trobar la manera d'evitar-ho.
Sol - A mi se'm van acabar les idees, ja els he enviat milers d'avisos, els he arribat a amenaçar amb temperatures infernals i ni cas. Jo fa anys els vaig deixar per impossibles, ells veuran el que fan, estan destruint la capa d'ozó, s'estan carregant l'ecosistema, no se'ls pot donar mitjans per ajudar-los perquè no saben utilitzar-los i només valen per enriquir a uns quants. Sinó, mira que han fet amb el petroli tant d'esforç que ens va costar produir-ho a tots els components de la natura, pensant que a ells els faríem un favor, que ho utilitzarien com la seva font d'energia, però són tan avariciosos, i inhumans. Aquests humans que es maten entre ells per uns quants pous. Saps jo, després de l'última que van muntar per apoderar-se d'uns pous que no els pertanyien, sense importar-los provocar una guerra inútil, la més inútil de la història de la humanitat, que ja és a dir.. des de llavors vaig deixar de preocupar-me..., allà ells.
LL -. Si, però amb la destrucció del Planeta Terra, el meu futur també perilla, on exerciré de satèl·lit, ja em veig en l'atur.
Sol - No et preocupis per això Sra. Lluna, ja et trobarem quelcom. Hi ha molts Planetes que estarien contents de tenir-te com el seu satèl·lit.
LL - De totes maneres, tu creus que podríem fer alguna cosa per ajudar-los, un últim intent, enviar-los l'últim avís, no sé fer-los veure que van per mal camí, que dediquin els seus esforços i els seus béns a eradicar malalties. Tu creus Sr. Sol que amb els anys que coneixen malalties com el Parkinson, encara avui han d'haver-hi humans que hagin de suportar-ho? I com el Parkinson et podria enumerar cent.
Sol - Se m'acaba d'ocórrer una cosa, que podria donar resultat, diu, convençut que ha tingut una bona idea.
LL - Digues-me, digues-me que estic impacient per saber que t'ha passat per la ment, sorpren-me.
Sol - No sé, no sé, diu dubtant, no sé si ho aconseguiríem, però per intentar-ho que no quedi, podem provar-ho. Encara que...
LL - Encara que, qué? diu la Lluna impacientant-se.
Sol - Doncs que necessitarem ajuda de totes les estrelles del firmament, que puguem reclutar.
LL - Això està fet, no és problema, aquesta mateixa setmana les reuneixo a totes.
Sol - Magnífic, aquest seria el Pla.

El Sol li explica el seu Pla a la Lluna, aquesta l'escolta cada cop més entusiasmada, que idea tan bona, o els fem reaccionar, o els matem a tots d'un esglai, en ambdós casos, salvem al Planeta Terra. ÉS GENIAL.

La Lluna, es posa en contacte amb la seva amiga l'Estel,, li explica el Pla del Sol, i l'Estel cada cop més animada li diu:

Estel - M'encanta la idea, m'emociona, m'apassiona, m'apassionarà veure les cares d'aquests humans inhumanitzats, si amb aquest avís no fan cas haurem de llençar la tovallola, donar-nos per vençuts, els haurem de deixar per impossibles, ells seran els responsables de la seva destrucció... no serà perquè no ho hem intentat.

Arriba el gran dia, al firmament hi ha renou, un esdeveniment com el d'avui mai havia succeït, i mai es repetirà. Arribaven estrelles de totes parts, anaven arribant a milions, totes volien participar de tan gran esdeveniment, totes eren necessàries perquè fos un èxit.

Mentre a la Terra, continuaven fent vida normal, només els mal anomenats animals es van adonar que quelcom important succeiria, estaven nerviosos, tant que fins van fer adonar-se a l'home, ell que es creu tan llest i intel·ligent, no va percebre res anormal en l'ambient. Va ser tal revolució la que van armar tots els animals del Planeta que va arribar fins oïdes dels Presidents que en aquells moments governaven en els seus respectius països.

Des de la seva posició el Sol i la Lluna, anaven observant el renou que s'estava produint a la Terra, els va cridar l'atenció la reacció d'un país que encara que des d'allà dalt es veiés de la grandària d'un botó, era el que més expectació hi havia, tots els seus habitants havien sortit al carrer, alguns es portaven la seva cadira per acomodar-se, fins i tot el Govern s'estava mobilitzant.

Conseller Delegat - Sr. President, Sr. President, va entrar eixugant-se la suor el Conseller Delegat, hi ha alarma general, els animals estan revolucionant-se, per a mi que ens volen declarar la Guerra. President - Quins animals? De quin país? ...No es preocupi que si volen guerra la tindran, en això tenim experiència, estem preparats per a qualsevol atac.
C D - No Sr. President, no m'ha entès.

Davant la mirada d'enuig del President.

CD - Perdó Sr. President, vull dir que no m'he explicat bé.
P - Doncs expliqui's, ¡caspita!, que per a això és el meu Conseller Delegat.
CD - El Conseller ho torna a intentar, sense èxit, ja era el quart intent quan de sobte entra al despatx el Ministre d'Exteriors, banyat en suor.
Ministre -Sr. President, Sr. President,
P - Volen deixar de repetir-se, amb un cop n'hi ha prou ...que li passa a vostè, també problemes amb els animals?
M - No Sr. President, ha de venir a veure això, no pot perdre's semblant espectacle.
P - De que m'està vostè parlant? ... vagi dia tenen vostès avui.
M - Sr. President és una cosa que no es pot explicar, té vostè que veure-ho, és quelcom irrepetible, hi ha un missatge al Cel.
P - Home Sr. Ministre, sóc influent, però tant com perquè m'enviïn missatges des de les Altures.
M - No és a vostè, ho dirigeixen a tots els Presidents... Vingui si us plau, tot el poble ha sortit al carrer per veure-ho.

El President, gairebé obligat pels seus Ministres, va sortir als jardins de l'hemicicle, i va quedar bocabadat quan va veure a la Lluna donant-li la mà al Sol i totes les estrelles unides formant intermitentment un rètol que anava dient.

“El futur està en la Ciència, no l'aturin deixin que avanci, han d'aconseguir eradicar totes les malalties que els estan assotant, fins llavors no seran admesos en cap altre Planeta”. El President, enutjat comença a cridar: Vull el responsable d'aquest muntatge, busquin-me’l i me'l portin davant la meva presència.

Sr. President, miri, li diu una Ministre, assenyalant-li cap amunt.
El President alça la seva vista al cel i llegeix:
“No busquin responsables, no culpin a ningú dels seus errors, reconeguin-los públicament, facin que tot vagi bé, però bé per a tots els humans sense fer excepcions i no vagin de prepotents.”

Signat
El Sol i la Lluna

Consol Torrente (co.torrente@eresmas.net)