Els he vist
asseguts al banc del passeig
arrugadets com una pansa
emparant els primers raigs
d’un sol de primavera.

Han oblidat
fa temps,
el regust del primer glop de llet
que xuclaren
en tanta vitalitat
del mugró del pit de la mare.

Els he vist
ja mestres en manejar el bastó
que s’ha convertit
en una tercera cama.

Els s’he remirat
i he pensat amb tendresa
en la seva fragilitat.
En l’encorbament de l’esquena
just com si la terra
els volgués xuclar.

Allà estaven
al banc de sempre
ben a prop
uns dels altres.
He trobat en la seva mirada
una certa melangia
ben igual que si s’adonessin
que els temps se’ls s’hi acaba.
Semblava,
com si es fessin empenta
uns als altres
en front a la por
del darrer combat
que ja s’apropa.

Alguns
la propera tardor
una mala ventada
els em prendrà
i faran un buit
al banc de pedra del passeig.
Els que encara
hagin capejat el hivern
la propera primavera escometran:
“I mireu,
malgrat tot en Joan
encara no era tan vell”

Comença a arribar el migdia
i lentament
els veig aixecar-se del banc
temorencs a no caure
anar pausadament cap a ca seva
on els espera
un platet de sopa no prou feixuga
pels seus delicats estomacs
i els barrams ja perduts.