Habitació 444

Ruben Romero Manrique

B1CV1 Taller de literatura
B1C
Professor: Francesc Pla
La Salle Mollerussa

Sé qui ha estat el qui ha comés el crim de l’hotel Estada: l’assassí és…


Quan va sortir de casa seva, en Joan Cortada com de costum, va anar-se’n a comprar el diari. Li agradava comprar-se el que tenia sempre a primera vista. Si era un diari esportiu ja li anava bé, encara que el diari que més li agradava era La Vanguardia. Justament després d’anar a comprar-lo, ell anava directament al garatge. Va obrir la porta amb molta tranquil•litat, amb massa podia ser, ja que ell començava les classes a les nou en punt i eren tres quarts de nou.

En ell era una cosa inusual, ja que a en Joan li agradava arribar a la universitat amb dos quarts d’hora d’antelació. Va apropar-se cap a l’aparcament de la universitat, i només faltaven cinc minuts per començar la classe de química.

Aquell dia, 27 de març, feia examen als alumnes de tercer curs. Tot just quan sonava el timbre, va ser quan en Joan va entrar a classe. L’examen va durar 55 minuts. Quan els alumnes d’en Joan van acabar de fer l’examen, ell se n’anava cap al seu despatx, de director. Cinc minuts més tard que ell arribés, van trucar a la porta.

-Qui m’ha de trucar ara mateix, tinc coses a fer, i no vull que em molestin,- va cridar. (Realment el que havia de fer en Joan era prendre’s el cafè amb llet, i a més llegir el diari.)

Però qui la va trucar a la porta no era en Lupes, que era com li deien tots al conserge de la universitat ja que portava unes ulleres molt grosses, sinó que era la dona que venia pel lloc de secretària.

Llavors quan va entrar, la noia, va saludar al•legrement, a en Joan.

- A partir d’aquest moment, jo li faré les preguntes i vostè contestarà. Quin és el seu nom?

- Em dic Sara Pérez Martínez.

- A on ha treballat abans de vindre?

- Jo vaig treballar durant cinc anys a l’agència de viatges Zèfir Tour.

Després de quaranta minuts d’entrevista, en Joan va acabar contractant a la Sara. En Joan opinava que la Sara era una dona molt curiosa.

Va arribar el 2 de maig, quan van trucar a en Joan, mentre corregia els exàmens del dia 27 de març. Es va sorprendre de la trucada, ja que ell no tenia cap cita per aquell dia, ni per la setmana que ve.

En Joan es volia prendre una mena setmana sabàtica. Però aniria a un congrés de professors de física, ja que era una cosa que s’ho prenia com a hobby. Li agradava molt anar als congressos.

Aquest congrés el feien a Barcelona, a un hotel que estava aïllat de la ciutat, a les afores. Era l’hotel Estada. Allà s’hi reunien la majoria dels professors de física de les universitats de Catalunya. La sala de reunions era al menjador de l’hotel, que a la vegada era la sala principal de l’hotel Estada. Estaven tots assentats en les seves respectives cadires, on hi deien els noms de cada professors i de cada universitats. A ell li tocava estar al costat del seu rival, quan jugaven a bàsquet.

El seu rival es deia Carles Martí, i va ser cinc vegades campió consecutiu de la lliga interuniversitària. També era un excel•lent professor de física.

- El que passa és que encara tinc a la memòria aquella final de bàsquet, en què tu em vas, com t’ho diria sense que la gent se’n donés compte, a veure, em vas lesionar i em vas arruïnar la meva carrera esportiva, ja que em vas trencar d’un cop el fèmur, i clar ara La Penya ja no em volia fitxar, i entén-ho, encara tinc molt rancor.

- Que hauries volgut, per favor, que t’hagués deixat guanyar, no no, i mil vegades no, per damunt meu no vas poder passar. Si haguessis fet aquell bàsquet, hauríeu guanyat la competició, i això no ho hagués suportat.

- Joan, si tu haguessis estat en el meu cas, també t’hauries d’haver enfadat. En primer lloc, em vas lesionar d’una manera, que ja mai vaig poder jugar al bàsquet, ni avui, ni demà ni botar la pilota com aquell que diu. I en segon lloc, La Penya, i amb raó que tenien, que jo com ara et dic també hagués fet el mateix, si m’hagués trobat en aquest cas, ja no em van fitxar, i això em va doldre molt, però és clar, i tu no ho entens, un jugador mediocre, que no et volien fixar ni un equip de tercera regional, que vols que et faci. Si, jo no vaig guanyar aquella final, noi, la vas guanyar tu si, però d’acord, en aquell partit, i aquí si que t’haig de felicitar ja que en aquell maleït matx, qui va ser millor jugador damunt el parquet, vas ser tu, i això és signe de reverència. T’aclamo, jo, i tots els espectadors, em molesta però ja ho haig d’anar acceptant, des d’aquell partit, ja han passat quinze anys.

- Ja ho sé, la veritat és que jo, en certa manera, també n’estic una mica penedit. (Va dir entre somriures, la realitat és que estava content i tot, en Joan estava alegre d’haver-li arruïnat la seua carrera esportiva.)

Després d’una intensa conversa entre en Joan i en Carles, que van estar discutint durant dues llargues hores, van pactar la pau, que es pensava que la pau estava firmada per en Carles, fins i tot, ell es pensava, que eren amics, però amics intimíssims, d’aquells, que li expliques tot el que et passa a la vida, fil per randa.

Quan va acabar el sopar, ja tots els professors se’n van anar a les seves respectives habitacions, i quan ja tots hi estaven, es va sentir un soroll. Un soroll estrany, com el d’una arma de foc, quan ja tots estaven dormint. Aleshores, els encarregats de seguretat van trucar de l’hotel van trucar a cada habitació.

- Som els de seguretat, us heu de quedar a les vostres habitacions, quan sigui l’hora que nosaltres descobrim el que ha passat en realitat. Esperem que no sigui res, però quan nosaltres ho hàgim sabut, ens farem càrrec de tornar ha parlar per la megafonia de l’hotel, i d’aquesta manera, podrem retornar a la normalitat.

Després de quinze minuts de l’anunci dels encarregats de seguretat de l’hotel, la policia es va atansar cap a l’hotel. Quan els policies van saber que havia passat, es van adonar d’un problema bastant gros. Havien vist les llistes de l’hotel, és a dir, les persones que havien restat a l’hotel Estada, els últims quatre dies. Tenien tots els noms de persones que havien vingut a l’hotel, des del 28 de març.

De sobte, sense que ningú se n’adonés, fins i tot, ni els mateixos policies es van percatar de la situació en què estaven l’hotel sencer, una situació d’alerta roja, com si fos una alerta de fusió nuclear, no en aquesta magnitud, però si que era bastant alarmant. En aquest moment podrien haver algun assassí i algun mort.

Quan ja havien acabat de revisar les llistes, mirant i remirant-les, els agents de policies, es va portar una desagradable sorpresa. Ells van veure el nom d’un vell conegut per totes les comissaries de policies de Catalunya i d’arreu d’Espanya.

El suposat assassí, es deia Martí, o se’n feia dir d’aquesta manera. Poc després de saber el nom de l’assassí, els policies ràpidament va anar a intentar localitzar-lo.

Suposadament, en Martí, ja no restaria a l’hotel, però encara que de ben segur no hi fos, alguns dels policies de la comissaria del barri de Francès, que era un barri que estava bastant a prop de l’hotel Estada, va quedar-se per l’hotel a intentar a veure si el trobaven. Va passar un parell d’hores, però van rebre una negativa.

Quan van desistir de parar-lo de buscar per l’hotel, els vint policies de la comissaria del Francès, van anar a buscar-lo, pels voltants de l’hotel, on hi havia un gran bosc. Aquest bosc tenia una quantitat ingent de coves. I era tan gran com mitja ciutat de Barcelona. Aleshores van retrobar-se amb un altre inconvenient quan van voler intentar buscar a en Martí, els vint policies, es van adonar que no tenien medis per buscar-lo, ja que els cinc cotxes que tenien per a tots ells, resultava que tots estaven al taller.

I de cop i volta, quan ja van arrencar a buscar-lo, van cridar per fi a tota la gent de l’hotel. Llavors tota la gent que estava a l’hotel, que eren quasi uns vuitanta residents, d’entre els quals hi estava en Joan, van anar cap a la sala principal de l’hotel.

Era una sala bastant petita, on d’un cop d’ull es podia veure que no cabien més de dues-centes persones, es van reunir totes els treballadors de l’hotel, que eren unes trenta persones, els policies que eren uns vint, i els assistents de l’hotel, i d’aquesta manera quasi van omplir la sala principal, on a vegades es feien concerts de música, monòlegs d’artistes, i moltes coses més, com per exemple, en aquest cas, es feia un congrés de professors de física d’arreu de les universitats de Catalunya.

- Som els policies de la comissaria de Barcelona del barri del Francès.

Llavors tots els professors que estaven a l’hotel, es van fer la pregunta, que per quina raó els policies d’aquesta comissaria, havien vingut a l’Hotel Estada. Aleshores una persona, que era el coordinador, dels professors de física de Catalunya, va començar a parlar.

- Jo, com a coordinador de tot aquest congrés, vull saber el que realment ha passat, si hi ha hagut un segrest, un assassinat, si ha sigut una falsa alarma, o simplement una al•lucinació meva. (Això últim, ho va dir amb un to bastant xulesc, per no dir clarament als policies, que se n’estava rient davant seus, i ells innocents sense adonant-se, que es burlaven davant d’ells).

- Senyor...

- Bosch, Francesc Bosch, aquest és el meu nom.

- Senyor Bosch, el que ha passat si realment ho vol saber, és que, és que això, creu-me, és complicat d’explicar-ho. Com creu que ho hauria d’explicar, que en aquest hotel acaba d’entrar un assassí en sèrie, dels més buscats d’arreu d’Europa...


- M’està dient, que en aquest hotel acaba de fer acte un dels assassins més buscats d’Europa. (Això ho va anar dient mentre intentava no entrebancar-se amb les seves pròpies paraules, ja que la seva parla, no era d’una persona que està totalment serena sinó que estar molt, però que molt atemorida, però era així com el coordinador parlés així, era la seua forma de parlar de veritat, sinó que realment, estava bastant serè, encara que possiblement en l’hotel hagués entrat un assassí).

Llavors el policia va dir amb una veu com si hagués passat una cosa molt greu, i realment si, en aquest hotel havia entrat segurament un assassí en sèrie, i donava la casualitat, que, havia fet el que li agradava més, l’acció de matar a més d’una persona, ja que alguna persona, que estava en l’habitació 444 va sentir més d’un tret.

- Com a policia, demano a la persona de l’habitació 444, que vingui al meu lloc, per tal de fer un petit, a veure com ho diria, un petit interrogament, d’aquesta forma, podríem, potser, encara que sent realistes, no crec que trobem alguna pista concloent.

- Si sóc jo. La persona que estava en l’habitació 444. Em dic Sara Pérez Martínez. Crec que li puc servir d’ajuda, ja que coneixo em sembla, al potencial assassí.

- Llavors crec, Senyoreta Pérez, que em servirà de gran i molta ajuda.

Aleshores, la Sara i el policia, se’n van anar junts a l’habitació 444, per si d’aquest mode, poguessin trobar alguna pista, encara que fos una empremta que fos casual, de qualsevol persona, i no devia de ser en concret, ja que per aquella habitació, en aquell dia de maig, en aquella precisa habitació, per la casualitat que fos, havien passat molta gent, des del personal de neteja, fins a la Sara mateixa, passant pel mateix policia, i possiblement per l’assassí.

Quan anaven cap a l’habitació, van passar pel passadís principal de la primera planta de l’hotel, van enfilar l’ascensor, i van pujar cap a la quarta planta, que era on, la Sara estava en la seva habitació, la 444.

De cop i volta, quan la Sara i el policia, van entrar a la habitació, van veure, una cosa impressionant, es van adonar, d’una ditada.

- Sr. Policia, aquesta empremta, em sembla, que pot haver-hi la cabuda que sigui d’alguna persona de l’hotel?

- Podria ser que si, però... vostè creu que si aquesta empremta de..., és que no ho veig, no porto les ulleres d’aprop, i és clar veure se’m fa bastant complicat, i llavors no et puc dir que és realment, però pot ser que, sigui d’un dit o un...

- Doncs amb molta seguretat, ja que jo hi veig ben bé (això ho va dir com si el policia, que resultava ser el comissari del Francès, fos un babau, o simplement bastant tonto, ja que la Sara es pensava que el policia, era un simple becari o un policia d’oficina) penso que és una ditada.

- Ara mateix, senyoreta Pérez, agafaré les meves ulleres, així podré veure millor, com el Llop que surt a la Caputxeta Vermella, després aniré a agafar el meu telèfon mòbil, trucaré als agents d’investigació, així i d’aquest mode, podrem venir a aquesta habitació com més aviat possible, per tal d’acostar-nos aquí mateix, i poder continuar amb aquest primer cop de vista, que hem fet vostè i jo, Sara.

- D’acord Senyor...

- Senyor Ribera.

- Excusi’m, doncs Senyor Ribera, quan vostè vulgui, que jo estaré a baix, vull dir a la planta baixa, amb tots els professors, els policies, els treballadors, vull dir el personal de l’hotel, podrà passar-me a buscar allà quan vostè vulgui, llavors segurament que els podré ajudar i així intentar potser agilitzar les investigacions que fareu.

- Gràcies, doncs quan nosaltres, els policies, puguem tornar-la a buscar per retornar a continuar la investigació, ja que crec que ens pot servir de molta ajuda.

Aleshores el comissari va marxar de l’habitació del succés, la número 444, va enfilar el passadís de la planta on estava la 444, va agafar l’ascensor, va prémer el botó de la planta baixa, llavors va començar a parlar amb els policies de la comissaria, d’on ell n’era comissari, per a que ells tinguessin constància que ell i la Sara, van parlar a l’habitació, ja que si no fos així, els policies, comprovar la real conversa, és a dir, que els policies havien de fer com notaris, donar fe a l’assumpte.

Quan en Ribera va arribar a la planta de baix de l’hotel, va demanar que tots els policies entressin a sala d’actes, ja que n’hi havien uns cinc, que vigilaven l’entrada de l’hotel, per a que ningú entrés ni pogués sortir. Aquesta norma era bàsica, com de protocol, ja que entre ells, és a dir, entre la gent que encara restava a l’hotel, podia donar la casualitat, encara que fos molt remota, que l’assassí pogués estar a l’hotel.

Llavors, en Ribera va dir que els policies que restaven fora de l’hotel, reservant l’entrada, els va fer que entressin, per tal de començar la reunió per a l’investigació del succés de l’habitació 444.

I d’un crit ben però que ben fort, en Ribera va començar a parlar. Ell semblava que estava molt i molt enfadat, ja que portaven un dia quasi bé en el punt mort, és a dir, en un moment que no sabien ben bé el que anaven a fer posteriorment. Anar a l’aventura a intentar buscar l’assassí, per tal de trobar d’una vegada el verdader assassí pel carrer o per on ell o ella no es sap, volgués estar, o intentar esbrinar mitjançant les empremtes que hi havia en la cambra 444.

Amb un to imperant va dir en Ribera:

- A veure policies, n’estic fins al damunt de tot d’aquesta situació. Vull dir que necessito saber qui redimonis ha estat l’assassí de la 444. Vull que us mogueu, vinga, a trobar alguna cosa per petita que sigui, que com a mínim pogueu dir, que heu trobat alguna cosa per a l’investigació.

Llavors els policies de la secció d’investigament i la secció d’homicidis, van anar a buscar en Ribera, per tal d’intentar iniciar el procés d’investigació de l’assassinat.

Aleshores, tots els policies d’aquestes dues seccions van anar a la 444. Quan van arribar a l’habitació, els policies ho van veure clar, havien de muntar l’operatiu d’aquestos casos.

Mentre els deus policies d’homicidis i investigació es van quedar a l’habitació, en Ribera va voler marxar de l’hotel Estada per a fer la seva feina, o era la que ell es creia que havia de fer.

- Decidit està, marxaré a buscar l’assassí, jo sol, ja que amb vosaltres no puc anar ni amb l’altre cos de policia, no vull anar per que són uns incompetents, això que quedi entre nosaltres, ho dic. Però no me n’aniré abans sense que acabeu de fer el retrat robot, del suposat assassí.

Deu minuts més tard, en Pancracio, que era com es deia el policia encarregat de fer els retrats robots, li va donar enllestit.

Quan va rebre’l, en Ribera se’l va mirar estranyament. A ell li sonava una mica aquesta cara però no podia on buscar, ni trobar però si ell es pensava qui era en realitat, podi anar ràpidament, al lloc on trobar-lo.

- Ep, escolteu-me un instant em sembla que ja sé qui és Pancracio.

- Vols dir, que a simple vista, ja saps qui és, Ribera?

- Si, estic al 99% segur, i a més sembla que també sé on pot estar amagat.

- A si, fins i tot saps on estar amagat?

- Doncs també ho sé quasi segur.

- Llavors que esperes Ribera, vés a buscar-lo.

- Hi aniré però , crec que necessitaré algun policia més i algun civil i crec que ja sé qui em pot ajudar.

- Aleshores, vés-te’n. Agafa el policia que vulguis i el civil que més et pugui servir d’ajuda.

Quan per fi, en Ribera va decidir marxar de l’habitació, va anar per enèsima vegada a la planta baixa, però aquesta vegada va decidir baixar per les escales, ja que ell estava fart de l’ascensor de l’hotel.

Llavors se’n va anar cap a on estava la Sara i li va dir:

- A veure, Sara, com t’ho puc explicar. Hauries de... a veure..., se’m va difícil dir-te això, però allà vaig. Has de venir amb mi i un altre policia a buscar l’assassí.

- Jo, per quina raó, haig de venir?

- Per la simple raó, més ben dit per la raó que tu estaves a l’habitació 444 abans que fes acte l’assassí, em pot servir de gran ajuda, per a que tu em puguis donar alguna pista, com per exemple, alguna ditada, alguna empremta, que estigui feta després que tu te n’hagis anat de la 444, i llavors hagis pogut veure, després de tornar-hi possiblement al lloc per potser agafar alguna cosa com per exemple, les teves maletes o alguna part del teu equipatge, com per exemple el teu telèfon mòbil. Però a veure Sara, millor serà començar pel principi.

- Sí, Ribera, comencem pel principi, ja que ha de ser així com es fan les coses ben fetes per tal d’iniciar l’investigació. Doncs comenci pel principi.

I una altra vegada, la Sara se’n reia davant seu, és a dir, pels seus mètodes, de fer les coses, que no semblaven les que s’havien de fer d’una manera correcta, perquè ell era comissari de la reputada comissaria de Barcelona del Barri del Francès, un dels barris més conflictius en aparença de Barcelona, per llegenda urbana segurament, ja que en Ribera no tenia, o no sabia fer servir i utilitzar els mètodes d’una manera correcta, no n’entenia de protocol d’investigació per exemple, ja que sempre havia d’avisar els policies de la secció de la secció d’investigament, per a fer aquestes coses, on no es necessitava aparent ajuda, si un mateix era el policia més important d’una comissaria, i clar aquestes coses, havien de ser simples per a ell. Però és evident, i semblava ruc, però no, i no. En Ribera feia veure que necessitava l’ajuda d’algú per a fer les coses, com per exemple aquestes, d’investigament. Llavors, tornant a la situació, aquesta, en Ribera com havia dit abans necessitava l’ajuda d’un policia o d’un parell d’ells, i a la persona que estava a la habitació 444, la Sara que aparentment podia tenir alguna relació amb la mateixa habitació, per la simple raó d’haver-hi estat abans allà, o estant-hi simplement o dormint-hi.

- Doncs ja crec que s’ha atansat l’hora.

Va dir en Ribera a la Sara i als altres policies, els que havien de marxar a l’aventura, que era com deia en Ribera a l’investigació de l’assassí de la 444, per tal d’iniciar-la.

- L’hora? Quina hora s’ha atansat?

- Va que sembleu burres. L’hora de començar l’investigament de l’assassí de la 444.

Va dir en Ribera, amb un to de burla.

Doncs va arribar l’hora de començar, d’emprendre l’investigació. Per una vegada ja era hora d’iniciar l’assumpte que portava de mal de cap a en Ribera.

- Vinga ara cadascú, anirà a casa seva, a fer-se la maleta per tal de començar el viatge, que ens portarà al veritable assassí. Si ja ho sé, quina mandra ara fer-nos les maletes, ficar-nos la roba. A veure que m’hi ficaré a la maleta? No sé! Podria ser que m’agafes tres parells de sabates, deu vestits, i res més, per a que després mentre anem buscant a l’assassí, potser passaríem per alguna botiga, i aprofitaríem per a comprar alguna cosa que estigués bé de preu, i que a la vegada, fos la moda del moment.

Quin riure que li feia això a en Gálvez, que era el policia assistent d’en Ribera, ja que els altres policies, encara que fossin els subordinats del mateix Ribera, havien de fer cas al protocol, i dir-li que com a mínim s’havia d’emportar un agent.

A en Gálvez li feia molta gràcia el que va dir en Ribera de fer les maletes, emportar-se la roba, comprar-se’n, i tot el discurset satíric, en pla d’imitació i d’al•lusió a la Sara, que és clar i evident, una dona, com la Sara, aprofitaria qualsevol moment, per petit que fos per anar-se’n a compra algun vestidet.

- Ep, Ribera, para el carro un moment. Jo et vull fer-te a tu una pregunta. A veure…

- Va que coi vols preguntar-me a mi, que si jo que no sé que, que si després no tindré temps lliure mentre estem viatjant intentant i també investigant a l’assassí… Que, el d’abans ja ho sé, m’hauré de justificar del que he fet. Volia fer una simple brometa, a veure, no t’enfadis, ja sé que podria haver-hi la casualitat de generalitzar amb el tema de les dones. Que si vosaltres aprofiteu qualsevol moment per anar a fer un tomb per les botigues, i per carrers a mirar les vitrines dels aparadors…

- A ja m’ha vingut al cap la pregunta que et volia fer, tu per casualitat ocu…

De sobte, i tant de cop, que a en Ribera li va sonés el telèfon mòbil en aquell precís moment, i a més de ser estrany, aquesta situació del telèfon mòbil, en Ribera no esperava cap trucada de ningú, ni per ser clars, ni de cap policia de cap altra ciutat per a que l’ajudés en l’operatiu 444, que era com havien anomenat el cas de l’hotel; per emprendre la situació, la trucada que tenia alguna cosa de sospitosa, sospitosa per a la Sara només, va durar catorze minuts. Tot això prenia ja una atmosfera d’ocultació general. Però no semblava que ningú se n’adonés conte que possiblement…

Això li feia mala espina a la Sara, però només momentània, ja que després passades dues hores, d’aquesta conversa, amb en Ribera, ella ja ni hi pensava, ja que encara que fos estrany, era com si la Sara tingués una habilitat, per a eludir, no millor per a esborrar aparentment les converses, en què es nombrava alguna cosa que no li agradava, i a si a més amb aquella conversació, li tocaven la moral a ella, o a les dones e general.

Quan ja van anar per una vegada a les seves respectives cases, la Sara va dir que si…

- Ah, és veritat per a que agafo el meu cotxe, si hem d’anar tots junts, ja que sinó es poden infringir les normes del protocol establert de la policia.

Aleshores, després d’aquest incís, que per una part a en Ribera li va semblar correcte, van agafar tots el cotxe d’ell ja que en Gálvez no el va portar.

Llavors, en Gálvez va pujar al seient de darrere, i la Sara va pujar a la plaça del davant, evidentment, en Ribera va ser qui es va asseure al seient del conductor, ja que el cotxe era seu i no volia, que ningú sota cap concepte portés el seu cotxe.

- Vinga, posem-nos d’acord on hem d’anar primer a buscar les maletes. -Va dir en Gálvez-.

- Doncs a mi més bastant igual, com que hem d’anar a casa de tots, no m’importa, vull dir, que si, hem d’anar-hi tots i no passa absolutament res, per anar a casa d’un primer o a casa d’un altre. -Deia en Ribera, mentre se li entrebancaven les paraules, ja que patia a vegades, quan estava una mica nerviós, una mena de tartamudesa, i també a vegades repetia paraules-.

- Ara a que vé això, eh Ribera, què té a veure aquest comentari? -Deia la Sara-.

- Ah no per res, per que havia de desar una cosa, sense importància, a a, a casa, una cosa que tinc al maleter del cotxe, que resulta una mica destorbant que ho porti al cotxe, ja ja que molestarà a les vostres maletes. –Va dir en Ribera.

- D’acord, a mi més igual, no m’importa anar a casa d’un, o a casa d’un altre, mentre vagi a la meva a agafar la meva roba… -Deia la Sara.-

Quan es van muntar ja al cotxe d’en Ribera, ell va posar música. Va posar el grup Marylin Manson. Llavors la Sara se’n va adonar que aquest grup de música, tenia una particularitat, però no la recordava ben bé.

- Què volen dir alguna cosa, aquest grup de música? –Deia la Sara-.

- Si, crec recordar, que aquest grup tenia una particularitat. Aquesta és que cadascun dels components del grup, que tenen evidentment noms diferents, en el seu primer nom resulta ser el d’una actriu coneguda arreu del món, famosa, i el cognom, surt del cognom mateix d’un assassí en sèrie. –Va dir en Gálvez-.

- Tens raó, i no vull dir una cosa que si no in… -La Sara es va callar el que realment volia dir.

- Va, Sara ja som a casa teva, dóna’t pressa que hem d’anar a l’aeroport, a agafar l’avió que surt d’aquí tres hores, i no tenim tot el temps del món és evident i ho saps. –Va dir en Ribera, com si li anés la vida en les paraules que havia dit-.

- D’acord, em donaré tota la pressa que podré, però estigues tranquil, que no tardaré ni cinc minuts. –Va dir amb pressa fins i tot., la Sara.-

Cinc minuts més tard, i com havia promés, va arribar, tot esbufegant al cotxe va agafar les maletes i les hi va desar al maleter.

- Vinga, va que ara hem d’anar a casa d’en Gálvez que resulta que està a l’altra punta de Barcelona, al barri de Pagès. –Va dir en Ribera que cada vegada, s’estava posant més nerviós.-

Justament, quan van arribar a l’aeroport barceloní de Prats, en Ribera, va fer baixar a en Gálvez i a la Sara per tal de no anar a l’aparcament i així no perdre temps.

- Baixeu del cotxe, aneu a la porta d’embarcament número 444, i espereu-me allà. –Va dir en Ribera a la Sara i a en Gálvez-.

- D’acord, ja t’esperarem però no facis tard, que l’avió surt d’aquí 90 minuts, eh, Ribera. –Va dir-li la Sara a en Ribera.



Epíleg


Jo, en Ribera, decidiré que, aniré a buscar a l’assassí, jo sol, sense ajuda de ningú, per tal que no em desc…

1. Primerament, no vull anar amb aquell parell, en Gálvez, que és un total incompetent.

2. Tampoc vull anar amb la Sara, ja que és una persona que sap moltes coses, podria ser fins massa.

3. Després que me’n vull anar de viatge. De viatge per l’Egipte, que és un país que m’agrada molt:

- Primera raó: Per estar lluny de Barcelona.

- Segona raó: Senzillament, Egipte, és un país molt exòtic, i a més bastant atractiu.

- Tercera raó: Vull perdre’m per les piràmides. Descobrir noves coses i adentrar-me en els camins de les tombes i sarcòfags.


Poc abans d’emprendre el vol cap a Egipte, ell, en Ribera, rep una trucada de telèfon misteriosa.

- Si, digui’m, qui em truca?

- El truquem des de la policia.

- Des de la policia, per quina raó?

- Ha de vindre immediatament a la comissaria de Mossos d’Esquadra de Barcelona.

- Però, ara no puc. Haig d’agafar un vol que sortirà d’aquí mitja hora, per tant, ho veu clar agent, no puc anar cap a la comissaria.

- Si no és capaç de vindre, nosaltres, personalment, l’anirem a buscar a l’aeroport.

- D’acord vindré, però encara no sé per quina raó, haig de vindre.

- Senzill d’explicar.

- M’ho pot explicar per telèfon o no?

- No i no, ha de vindre. I si en cinc minuts no està aquí, a la nostra comissaria, l’haurem de buscar a l’aeroport de Prats.


Van passar cinc minuts i en Ribera, que estava molt però que molt neguitós i també estava molt intranquil, no va ser capaç de moure’s del lloc on estava, a la porta d’embarcament número 444.

Llavors, com havia promès el Mosso d’Esquadra, el va passar a buscar a l’aeroport. Quan va arribar al lloc on estava en Ribera, el va agafar pel braç, i sense explicació, ja que se l’havia donat abans per telèfon, se’l va emportar al cotxe dels Mossos. Mentre anaven rumb la comissaria, el Mosso li va dir la raó del deteniment: Ribera, estàs acusat d’assassinar a en Joan Cortada a l’hotel Estada de Barcelona.

Ruben Romero Manrique (roma_zz00@hotmail.com)
17 anys
Li agradaria rebre l'opinió dels lectors
Enviat el 3 de maig del 2008